dimecres, 8 de maig de 2013

Petites llums III

He arribat a identificar vuitanta espècies d’ocells en un quilòmetre quadrat. Sense ser un lloc d’alta biodiversitat i sí d’una gran aridesa, el número, en comparació a les àrees catalanes, no deixa de sorprendre’m. Vaig comentar la dada a un parell de persones que m’ho demanaven. Aquest matí, al moment de començar el meu recorregut, he coincidit amb els stagiers –els homes- que anaven a treballar els camps. Se m’han apropat amb cara de competició: “Arribarem a les cent, mon frère?”. El llistó ben amunt, doncs.
Butorides striata, l'espècie número 80

* * * * *
El gran cocodril descansa fora de l’aigua. Fa més de dos metres de llarg. M’acosto pel darrere, amagat i silenciós, per fotografiar-lo. No tinguis por, Aran. Sé que l’angoixa de la meva marxa s’ha presentat als teus somnis en forma d’aquest gran cocodril. També jo he viscut la mateixa angoixa amb altres imatges. Però el gran cocodril no vol saber res de mi. Quan trec el cap entre les herbes amb el dit preparat ha desaparegut sota l’aigua. I amb ell les angoixes…

* * * * *

Viure la contradicció és tot un art. La major part dels nostres maldecaps s’acabaria si en sabéssim. Estimem l’altre però li contestem malament, volem ser ecològics però anem en cotxe, estalviadors però malbaratem… i així una llista enorme.

Els nens em demanen caramels i globus. No en tinc. Per convicció no en vaig dur. Però algú va pensar que era bo que en tinguessin i els els va donar fa temps. I ara m’ho reclamen a mi. Els caramels els provoquen càries que no es poden pagar. Els globus acaben embrutant-ho tot, com les bosses de plàstic de mala qualitat que es reparteixen arreu. I tanmateix, de vegades, és el moment de major joia per trencar la dura quotidianitat. Realment, viure la contradicció és tot un art!

* * * * *


Els Dalton
Vaig decidir establir un codi de quatre lletres per a cada espècie. És més senzill a l’hora de prendre nota a la petita llibreta de camp. Un dels ocells més vistosos, per la seva llarga cua i els colors tornassolats, és Lamprotornis caudatus. Tot i que els anglesos l’anomenen estornell, a mi em recorda més algun tipus de còrvid. El seu codi pren les dues primeres lletres de cada nom: LACA. Però amb els dies i veient la seva conducta he decidit canviar-li el nom. Sorollosos, sempre en grup, amb ganes de gresca, ficant-se amb els altres, esquerps… quan els veig no puc evitar de pensar en els germans Dalton, de les històries d'en Lucky Luke. I així els ha quedat.




* * * * *

Un stagier m’ensenya les seves espardenyes destrossades i em demana si li puc donar les meves quan marxi. Li dic que és un regal de la meva dona. S’enriuen, però és la millor opció ja que ningú regala un regal! Aleshores em demana una samarreta (no la que porto que està més esparracada que la seva!). “I si a tu et faig un regal, suposo que els teus amics també en voldran un, oi? I les vostres dones… i els nens! Desolé! No tinc tants regals!” Encara riuen…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras