divendres, 24 de maig de 2013

Pobres d'entre els pobres

Al Centre de Formació Rural de Tami es treballa amb la població més pobra d’un país que ja és de per si pobre. Togo, com la majoria de països africans, va ser dividit per les potències colonials sobre una taula, no sobre el terreny. Les diferents ètnies -a Togo n’hi ha fins a 40- van quedar separades per fronteres que van aparèixer de la nit al dia. Com els va passar als mobà, repartits per Togo, Ghana i Burkina Faso. A l’hora de governar l’ètnia dominant sempre guanya i escombra cap a casa.

A Togo hi ha hagut quaranta anys de dictadura –democràcia formal en diuen- sota el poder del general Gnassingbé Eyadéma arribat al poder després d’un cop d’estat. A la seva mort, al 2005, el va substituir el seu fill Faure Eyadéma. Les reunions ministerials es realitzen al mig del país, on es troba l’ètnia del president i no a la capital, a Lomé. I el nord? La regió de les Savanes on em trobo està totalment abandonada pel govern. No hi ha cap impuls econòmic ni cap interès social per fer que la població aixequi el cap.

He trobat en un parell d’informes algunes claus del subdesenvolupament de la regió de les Savanes:
  • inseguretat alimentària: economia de subsistència dependent del clima;
  • rendes escasses: comprar i vendre no és rendible. La costa, motor econòmic i via d’exportació, es troba lluny i mal comunicada. La comarca ha d’assumir els alts costos del transport;
  • la capital i els centres de decisió estan lluny i s’obliden del nord;
  • estructura social marcada per la tradició, on tot el poder rau en els cabdills i els vells, molt oposats als canvis;
  • mortalitat infantil molt elevada;
  • escolarització creixent, però els resultats són ambigus: els qui van a l’escola i assoleixen una feina manual abandonen l’agricultura;
  • l’emigració de la joventut cap a altres països endarrereix la possibilitat de conjuntar l’èxit de tradicions i conreus ancestrals amb les tècniques modernes. Als joves, sobretot si són formats, no els interessa i se’n van.
Per contrarestar aquest dèficit, per aconseguir que la gent de la regió tingui una vida més digna, és pel que es treballa al centre.

Amb la feina que es porta realitzant des de què es va crear el centre el 1971, diverses millores s’han incorporat lentament en moltes de les poblacions veïnes. Alguns exemples resulten especialment interessants: abans, els pagesos de la zona no utilitzaven fems per adobar els camps. Tant és així que, els dos primers anys, els fems s’aconseguien de franc. Els peul o fula, poble ramader per excel·lència -i de dones precioses, per cert- cedien els fems dels seus ramats sense pagar, només calia anar-los a buscar. Quan la població va començar a veure que les collites del centre milloraven amb la incorporació dels fems, la seva demanda va augmentar. I amb ella el preu. I, en part, hi va haver una millora econòmica dels peul.

Amb els anys, el centre també va incorporar entre els conreus el blat de moro de cicle curt -que amb l’aigua que cau a l’estiu és suficient perquè es desenvolupi- i la soja. Si el primer diversifica la dieta, el segon és un producte ric en proteïnes que supleix les mancances d’una alimentació on la proteïna animal és bàsicament absent. Aquests dos productes, ara es conreen arreu de la regió i això ha millorat la nutrició de molta gent.

Un altre element interessant és la introducció de l’ase. Potser ha estat un dels canvis que més m’han sobtat respecte la meva estada anterior. En aquella època no n’hi havia. Vaig trobar informació sobre el tema i vaig preguntar els dubtes que tenia. Una de les raons de la seva introducció és el seu preu més econòmic respecte el bou, tant en la compra com en el manteniment. Així, el treball del camp, tot i que l’ase té menys força que el bou, el pot realitzar sense gaires problemes. No és estrany, doncs, veure parelles d’animals llaurant la terra: dos bous, dos ases o -t’asseguro que xoca i a més es foten d’òsties- un bou i un ase! Tanmateix, però, el benefici més important de la incorporació de l’ase a la vida rural de les Savanes, no ha estat per a l’agricultura sinó per a les dones, que fins aleshores feien, literalment, d’animals de càrrega. Ara, el ruc tira de petits carretons on es pot carregar de tot. De tot allò que abans anava damunt les espatlles de les dones.
Malgrat els canvis, les dones segueixen carregant...


Entrada al Centre Hortícola de Tami
No se vayan todavía que aún hay más! A la regió només es conrea a l’època de pluges. Això vol dir del maig al setembre. La resta de l’any es viu de les rendes que hagi produït la collita. I ja se sap que aquesta depèn de la meteorologia. O sigui que de seguretat alimentària res de res. Qualsevol despesa extra relacionada amb hospitals o medicines, o amb l’organització d’un funeral poden suposar la fallida econòmica d’una família. S’acaben les reserves del menjar i, no només no s’han pogut comprar estris nous o un animal per llaurar, sinó que a més no es pot enviar els nens a l’escola o al metge. El resultat és que els joves emigren durant els mesos de sequera cap a Costa d’Ivori, terra promesa on sempre es diu que hi ha feina. Però sovint tornen amb les butxaques buides. El centre fa uns anys va aconseguir engegar un projecte que, amb el nom de Centre hortícola, proporciona cursos de formació a la població interessada sobre productes d’horta que es poden anar produint durant l’època seca, de manera que els suposi un complement a la seva dieta durant aquest període tan dolent. O fins i tot uns guanys econòmics en vendre els productes als mercats. Sembla increïble, però fa uns anys aquí ningú no feia horts.

Però la concepció del centre, tal com es va parir, no es limita al desenvolupament agrícola. Es parteix de la idea d’un desenvolupament integral de la família. Per això, els ensenyaments pròpiament agrícoles es combinen amb l’aprenentatge del francès (la majoria dels stagiers són analfabets), la cura dels nens (per exemple, com tractar l’aigua per evitar infeccions i diarrees, causa d’elevada mortalitat infantil), o la gestió dels guanys. Entre moltes altres coses!

Curiosament, o potser no després de la lectura que he anat fent sobre els orígens del centre, l’ensenyament religiós que es podria pressuposar que seria un element molt important, pràcticament passa de llarg per sobre la vida dels stagiers i el veïnat. L’exemple dels germans, buidats de pràcticament tot per donar-se a la població, ho diu tot i no calen grans paraules.

I petit à petit, la població d’aquest racó perdut del món va assolint una vida una mica més digna.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras