Casualitats encadenades

Aquest final d’hivern vaig veure caure un arbre. Eren tres quarts de vuit del matí. Estava assegut fent el primer cafè a casa, amb els ulls encara somniadors, mirant sense veure, davant la finestra. De sobte, una alzina del es va començar a bellugar per dalt i tot d’una va caure en qüestió de dos o tres segons. Després vaig saber que una construcció havia malmès el seu tronc per la base i s’havia anat podrint per dins, però per fora semblava en perfecte estat, plena de fulles verdes. Et semblarà una bajanada però, quanta gent deu haver vist caure un arbre de forma natural? Vull dir sense esperar que caigués perquè l’estaven tallant per exemple. Jo estava allà i ho vaig veure en directe. Quina casualitat, no? Una entre quantes? Dos dies després no quedava res de l’alzina, només un tros de soca allà on havia estat l’arbre durant dècades. Veient com un parell de veïns van anar tallant a trossos aquell arbre per tenir llenya pel proper hivern vaig copsar de ple l’expressió “fer llenya de l’arbre caigut”.

Si has llegit les darreres entrades sobre Togo hauràs vist coses com “Église” “germà”... i potser et preguntes on dec haver anat a parar o si m’he convertit a alguna secta. La resposta està en les casualitats.

Ara fa uns vint-i-escaig anys estava treballant a Intermon, on havia entrat fent la prestació social substitutòria. Allà vaig conèixer una noia, la Roser, amb qui vaig compartir feina i qui em va convidar a anar amb una organització de nom PROIDE (Promoció i Desenvolupament) de germans de La Salle, cap a Togo, exactament on sóc ara. No em va costar gaire decidir-me i vaig fer aquella experiència. A Tami, al  nord de Togo, hi ha un Centre de Formació Rural on germans de La Salle imparteixen cursos sobre el conreu de la terra i treballen creant mecanismes de comercialització dels productes obtinguts pels pagesos de la zona, especialment el poble mobà que s’ha sedentaritzat a les darreres dècades –fins aleshores era recol·lector-caçador- i desconeix les tècniques de conreu més bàsiques –ja no parlem de qüestions de comercialització- amb tot el que comporta (males collites, erosió, pèrdua de massa forestal). Paral·lelament fan educació tant per a adults com a nens, molt a la francesa –en el sentit més acadèmic de l’expressió- a Tami i a Dapaong. En un altre moment ho explicaré amb una mica més de detall. A partir d’aquest primer contacte amb PROIDE vaig seguir col·laborant amb ells, en concret impartint classes en els cursos de nous voluntaris que cada estiu envien a diferents països amb sucursals de La Salle.

Han passat molts anys i, com he tornat a parar aquí? Com ja saps, fa tres anys em van fer fora de la feina. A partir d’aquell moment em vaig reinventar treballant per projectes amb diferents organitzacions. Em dona per viure però no tinc feina tot l’any. D’aquí que l’any passat decidís fer una immersió en anglès en terres escoceses, treballant també per a la conservació dels ocells. I aquest any volia repetir. Però la Cris em va qüestionar que per què no mirava alguna cosa de cooperació al Tercer Món. Dit i fet, vaig xafardejar unes quantes webs però totes demanaven estades llargues –de mig a dos anys- o feien camps de treball a l’agost. Per qüestions familiars cap de les dues opcions m’interessava. Se’m va ocórrer preguntar al David, l’actual director de PROIDE a qui casualment havia conegut l’any anterior mentre li donava classes en un màster sobre desenvolupament a la UB, per veure si sabia d’alguna organització on pogués anar. “Si vols, demà mateix te'n vas cap a Guatemala” va ser la resposta. Jo només anava de tempteig, així que li pregunto: “I a Tami? Hi ha possibilitats?”. “Això ja no ho controlo jo. Hauries de parlar amb el germà Felipe que ha estat director de Tami els darrers quinze anys”. I, aquí comencen les casualitats: “Avui està al País Basc però demà justament estarà a Barcelona, i demà passat de vacances a Alacant. Et passo el mòbil”.

Embassament a Tami

Jo coneixia un germà Felipe a Dapaong, que havia vist un parell o tres de cops, però no n’estava segur que fos el mateix. Al 1993 el director del centre era un altre. El truco i quedem a Barcelona. El reconec. És ell. Em rep, parlem i mica en mica comencem a trobar records conjunts de gent i llocs. Em comenta que la idea que marxi a Tami és bona perquè el director d’ara, el germà Vicente, és biòleg i volia fer no sé què d’ocells. Em posa en contacte amb ell per e-mail. I sí. L’home encantat que vagi a cooperar allà i especialment fent un seguiment i inventari dels ocells del centre, una àrea d’unes 100 hectàrees. Als darrers anys han construït uns petits embassaments i, essent una zona de sabana àrida l’aigua ha atret diferents ocells. Estaria bé saber què hi ha. I veure si això dona altres idees sobre l’efecte dels ocells en els conreus o sobre altres potencialitats com donar a conèixer la biodiversitat del centre a autòctons i estrangers. Qui sap!

O sigui que, vull anar a fer cooperació però a més em demanen que treballi d’ocellaire! Què més vull? No són casualitats? Estava clar que no podia renunciar a una cosa així.

I a partir d’aquell moment, quines passes vaig seguir? Òbviament, el primer era veure si la Cris es podria combinar per feina una marxa meva de sis setmanes. Passat aquest punt, vaig contactar amb diferents experts perquè m’ajudessin en decidir les millors dates d’estada i qüestions metodològiques per fer el seguiment d’ocells: Eduardo de Juana, president de SEO/BirdLife, Josep del Hoyo, director del Handbook of the Birds of the World (mai no he entès perquè es diu Handbook a una obra enciclopèdica), i també en Sergi de l’ICO. Amb tota aquesta informació vaig veure que les millors dates per marxar serien aquestes d’ara per copsar els ocells que es reprodueixen aquí i, si les coses surten més o menys bé, pensar en fer un segon desplaçament a l’hivern quan els ocells que ara estan a Europa hauran retornat a l’Àfrica a hivernar. Després vaig buscar una bona guia d’ocells de l’Àfrica Occidental i a empollar, ja que la majoria d’espècies no les he vist mai. Perquè et facis una idea a Togo, un país ben petitó, hi ha més de 600 espècies descrites de les quals unes 400 es poden trobar potencialment a la regió de Savanes que és on sóc ara.

Hi ha el tema dels diners. Com m’ho pago tot això? Bé, això és molt personal, però crec que he rebut molt al llarg de la meva vida per quedar-m’ho tot per a mi i entenc que a la vida hi ha feines de molt tipus: remunerades, de franc i pagant. Posar rentadores i preparar el dinar és feina igual que ho és treballar a una oficina o una fàbrica. I si et costa peles per comptes de guanyar-ne no vol dir que no sigui feina. A més hi ha un component d’autoformació (francès, metodologia de seguiments, coneixença sobre la vida aquí, etc.) que no tenen preu. Així que el tema econòmic deixa de ser un problema moral. Però els he d’aconseguir. De fet, cada any fèiem un donatiu a una ONG. Actualment m’ha servit per costejar-me part del bitllet d’avió. La família també hi ha contribuït posant efectiu al meu aniversari.

Després va venir la compra del bitllet, les vacunes i el visat. I una llarga espera...