Nuani Tshamba

A la vida és gairebé inevitable que t’acabin regalant un sobrenom o, en el pitjor dels casos, un malnom. O que ho facis tu mateix a d’altres. De vegades no saps com ha arribat una persona -de vegades ni la pròpia interessada- a tenir un determinat sobrenom atès que la pròpia derivació pot arribar a simplificar-se, a fer-se en diminutiu, una posterior reducció, vés a saber, i al final ni idea d’on ve tot plegat.

A la meva família hospitalenca em sembla que cap ens en salvem.

A la meva germana sovint la bategem com a Annuska, una derivació senzilla, sovietitzada, del seu nom de pila baptismal. Al meu germà durant força temps li dèiem Peppard. L’origen es remonta als anys setanta quan ens vam adonar que el seu nom es traduïa en anglès per George. Per aquella època passaven, no sé si per la 1 o per la UHF, Estrenos TV. Si no recordo malament alternaven sèries de policies, detectius i històries divertides com ara McCloud (amb Dennis Weaver) que perseguia lladres a cavall pels carrers de Nova York, Colombo (amb Peter Falk), McMillan y esposa (amb Rock Hudson) i un tal Banachek (George Peppard) que anys després acabaria dirigint una colla de sonats anomenada Equipo A. D’aquest Banachek ve tota la història, ja veus. I li va durar anys la conya!

El meu cas és força original. Oficialment Ignasi, col·loquialment Tati. El sobrenom, diu la llegenda, me’l va posar la meva germana. Quan vaig néixer, ella només tenia dos anys, no sabia dir el meu nom i Tati era l’únic a què arribava. El nom va quedar restringit dins el nucli familiar –el nucli dur fins que, curiosament, vaig anar a viure a Gualba. Pocs anys després va néixer l’Aran i nosaltres, encaparrats a què ens digués pels nostres noms i no pels clàssics papa i mama li repetíem una vegada i una altra els nostres noms. Però va fer com la seva tieta i, tot i no deixar-se influir per ella –en dono fe- va seguir el mateix procés cerebrolingual i em va començar a cridar Tati. Els nens de la llar d’infants que el sentien van entendre que aquest era el meu nom. I d’ells va passar als seus pares. Paradoxalment, l’Aran, que ja té gairebé vuit anys, em diu papa i la meitat del poble Tati!

Ara que, per divertida la meva mare. De l’original Isabel va derivar a Belín, escurçat directament del diminutiu Isabelín. Han passat molts anys des d’aquest segon bateig, molta família s’ha quedat pel camí i només la seva germana l’anomena Belín. Però el més rebuscat és que hi ha un segon o tercer sobrenom, segons es compti: Linbe! I és que el meu avi, segons diuen un home de la broma, va idear un llenguatge entre pare i filla per fer-li la punyeta a l’àvia. Canviava l’ordre de les síl·labes de manera que només ells dos, amb l’habilitat dels anys, s’entenien quan parlaven, i l’àvia –a qui per cert li dèiem Fina, de Serafina- quedava fora d’òrbita. I Belín va esdevenir Linbe.

Segur que si ho rebusques també trobaràs sobrenoms i malnoms a la teva família. I tenen la seva gràcia! Però posats a triar un prefereix el primer al segon, no? Allò de Matagats, com li passava al rellotger d’Hospitalet perquè corria la veu que un dia va matar un gat, és una putada. Els meus germans alternaven el nom de Tati pel de Calimero, aquell pollet negre de closca permanent al cap que sempre es queixava de ser un incomprès, pobre Calimero! Prefereixo que m’hagi quedat Tati, sincerament. I, de fet, encara no he entès mai per què ho feien!

* * * * *

Nuani Tshamba. Aquest és el sobrenom amb què m’han batejat a Tami. Traduït del mobà, l’home dels ocells. És xulo, no? I com que quan marxi d’aquí quedarà en l’oblit l’he volgut compartir amb tu. Per pronunciar-lo has de posar una mica de veu nasal a Nuani i l’accent a la i. Tshamba també és aguda.

Fa uns anys vaig treballar al Pirineu lleidatà fent seguiments d’ocells. Hi havia una dona alemanya, la Bàrbara, que vivia en una casa perduda al mig del bosc, amb els seus fills. Vam coincidir vàries vegades. Un dia que ens vam trobar a la benzinera de Rialp, em va dir que el seu fill m’havia vist per la muntanya. He vist el Vögel Mann, mama! O sigui, l’home dels ocells.

Una bonica coincidència entre dos móns tan allunyats.