divendres, 10 de maig de 2013

Salses agredolces

Les salses agredolces tenen aquesta gràcia oriental de transmetre barrejats dos sabors diferents que, ben combinats, ens aporten unes sensacions especials al paladar, gairebé sempre satisfactòries. En Grégoire, com a bon vietnamita, en sap preparar i molt bones. No ho fa sovint, però de tant en tant ens regala els sentits amb les seves especialitats.

Tanmateix, la utilització habitual que fem de l’adjectiu agredolç té poc a veure amb aquestes sensacions plaents. Així, podem dir que la derrota del Barça a la semifinal de la Champions va ser agredolça perquè, malgrat va ser una bona pallissa (0-7 en el global), el Madrid tampoc no va passar a la final i això sempre és una alegria per als culés. Derrota agredolça? No la veig enlloc però hi ha gent que amb això es dona per satisfeta.

Aquí a Tami ens hem trobat de ple en una situació on han coincidit diferents esdeveniments que han convertit el que podria ser una bona ocasió per celebrar amb un bon vi en una satisfacció, com diria… agredolça, sí.

Dilluns els stagiers es van declarar en vaga. Van decidir que no farien les feines que els tocava. La raó? Molt confusa. Parlant amb uns i amb altres, escoltant aquí i allà, he trobat dues causes possibles: l’oficial que han transmès els stagiers és que hi va haver un robatori –van desaparèixer diners de l’educadora de la llar d’infants- i que fins que no sortís el culpable, que ells deien que no era cap d’ells quan després es va demostrar que sí, no pensaven treballar. La segona raó és més de fons, però no va ser versió oficial: alguns treballadors haurien traspassat als altres la idea que el centre s’aprofitava d’ells i obtenia més beneficis d’ells que a la inversa. Això no s’aguanta per enlloc, en dono fe. Però està clar que n’hi havia uns quants, especialment dels veterans, que tenien ganes de brega i, amb un argument o l’altre, anaven menjant l’orella a la resta.
Stagiers llaurant els camps
Dimarts s’havia de fer alguna cosa perquè la situació no canviava. Vicente i Philomène els feien veure que un fet no tenia a veure amb l’altre però els stagiers donaven una imatge de força i d’unitat que feia témer el pitjor: que la campanya que acabava de començar s’acabés per deserció de tot el grup. Agafant el bou per les banyes, Vicente va optar per reunir-se al despatx amb cada família individualment, sense la pressió del grup, per demanar-los què pensaven fer, quedar-se o marxar. Podien elegir lliurement. I allà es va veure que no hi havia unitat. La meitat va optar per quedar-se i l’altra meitat, pensant segons es va saber després que tots anaven a l’una, van preferir dir que plegaven veles i marxaven.

I així va ser. Al vespre hi va haver les pressions del grup que marxava sobre els que es quedaven per aconseguir que marxessin també. Però aquests últims ho tenien molt clar: fer l’estada al centre era una oportunitat única a les seves vides. Al centre es formen en qüestions agrícoles, gestió de l’economia familiar, salut i educació dels fills, nutrició i tantes altres coses que al llarg dels 40 anys del centre s’han anat estenent per la sabana togolesa.

Aleshores, els que havien dit de marxar, i especialment les seves dones menystingudes en la presa de decisió, van recórrer a Vicente a demanar-li perdó. Però aquest havia acceptat les decisions de cadascú i no estava disposat a tirar enrere. T’asseguro que li va ser molt difícil. Em deia que potser s’equivocava, que era massa intransigent o inflexible, però la veritat és que havia d’imposar la seva autoritat i estic segur que, de tirar enrere, se li haurien enfilat al capdamunt. Una decisió molt dura que s’ha traslladat al seu físic, esgotat amb el desgast mental i físic de la situació. El que més li angoixava, em confessava, són els nens, que perdien aquella oportunitat. Estava trasbalsat.

El mateix dimarts va estar fent viatges en cotxe amb els nens i les dones de les vuit famílies que finalment van tornar als seus pobles. Dimecres el vaig acompanyar fins el poble on havia de deixar la darrera dona. El seu home, un dels promotors de la revolta, no va aparèixer. Al poble, la família, que no sabia res de la situació, va buidar el cotxe dels estris que duia. L’avi, que va parlar ràpidament amb la filla i que va entendre el que havia passat –i que segurament va donar el vistiplau en el procés de selecció dels seus fills com a stagiers- no va fer més que acostar-se a Vicente, donar-li la mà i demanar-li perdó.

Els aires del centre han canviat. La gent ha començat a treballar amb ganes. La mala maror ha passat, però ha deixat petja entre els stagiers, els monitors i els germans. Veurem com evoluciona.

I la salsa agredolça? Perquè fins ara tot és bastant agre, no? Sí. La part dolça té a veure amb l’inventari d’ocells del centre: dimarts arribava a les 100 espècies! Suposo que no cal llençar coets però semblava una fita inassolible –fa dues setmanes apostava perquè no en trobaria més de 80- i un número convertit en repte que pot ser prou adequat per celebrar-ho amb una copeta, no? Però vaig optar pel silenci. Em va semblar que no era el moment oportú. Ja en trobaré un altre.
Euodice cantans, l'espècie que em feia arribar a les 100

* * * * *

Al vespre vaig rebre un correu de la Maite que em comunicava la mort de Javier Martínez Peinado, professor, company i director del màster de Globalització, Desenvolupament i Cooperació de Món-3, organització que presidia. Em vaig quedar glaçat. I la salsa més agre.

Et guardo al record, Javier.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras