dilluns, 6 de maig de 2013

Petites llums II

Al viatge de Lomé a Dapaong no hi va haver cap control policial ni militar. És el normal quan es viatja per un país mitjanament tranquil. Fa vint anys vaig comptar fins a 26 controls militars en el mateix trajecte, amb pagament corrupte inclòs en cadascun d’ells. Ha canviat el dictador. Les regnes del  país han passat de pare a fill. I els aires semblen diferents, aparentment.

* * * * *

27 d’abril. Dia de la independència de Togo. A l’hora de dinar ens trobem a taula Vicente, Grégoire, José Manuel i jo. Olives, xorisso, vermouth i wiski per celebrar-ho. Les converses poden arribar a ser pròpies d’Almodóvar. Vicente diu que es pren cada dia un litre de cervesa, però en realitat agafa una mitjana i hi afegeix aigua. José Manuel també posa aigua al vi, però assenyala que només ho fa amb vi de tetra-brick. I avui ho fa al vermouth i al wiski. Grégoire, el germà vietnamita, diu que aquestes barreges són “pecat mortal”. Però després d’una bona estona de beure i menjar, quan els efluvis etílics comencen a flairar-se, confessa que Jean Baptiste de La Salle, o sigui, el fundador, havia deixat escrit que calia barrejar l’aigua amb la beguda. Els altres dos demanen que on està escrit això. Home -dic jo- no era Sant Pau qui afirmava que era bo beure vi a diari, i que jo sàpiga no deia res de barrejar-ho amb aigua, ni tampoc a les noces de Canà la transformació d’aigua en vi es va fer d’aigua en barreja, no? Però amb Grégoire sempre és un misteri: mig en broma mig en sèrio mai saps ben bé quan diu la veritat o quan l’esquiva.

* * * * *

Diumenge. Dia de missa pels germans. Serà a Lotogou i em ve de gust acompanyar-los. El capellà és espanyol i la missa en francès. Un ajudant tradueix al mobà i així, les més de 400 persones que hi ha a l’església el segueixen. El millor són els cants. Amb instruments de percussió la gent canta, segueix el ritme picant de mans amb un peculiar moviment de colzes i balla. I tenen la virtut d’acabar la cançó exactament quan toca, cosa que em sembla extraordinària tenint en compte que les cançons africanes són molt polirítmiques.


* * * * *

Davant la porta de la cuina, com en altres llocs del centre, hi ha arbres de mango. Els mangos estan madurant i cauen a terra. Alguns tenen petites marques dels immensos ratpenats frugívors que els ronden. Però tots són bons per menjar. Estic parlant amb Vicente davant la cuina. De sobte, el cuiner Djankari, creua esperitat per la porta i àgilment atrapa un dels mangos que queia just abans que s’esclafi al terra. Riem. La metàfora de la vida: esperar que el fruit maduri i collir-lo quan caigui, abans no rebenti.



* * * * *

Els caps de setmana els stagiers aprofiten per jugar a futbol amb els veïns. No ho fan en cap camp de gespa. La majoria juguen descalços, però alguns van amb esportives i mitges altes. Els menys duen samarretes del Barça força gastades on, amb dificultat, es pot llegir el nom de Ronaldinho. Sembla que fa temps que cap culé passa per aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras