27 d’abril. Dia de la independència de Togo. A l’hora de dinar ens trobem a
taula Vicente, Grégoire, José Manuel i jo. Olives, xorisso, vermouth i wiski
per celebrar-ho. Les converses poden arribar a ser pròpies d’Almodóvar. Vicente
diu que es pren cada dia un litre de cervesa, però en realitat agafa una mitjana
i hi afegeix aigua. José Manuel també posa aigua al vi, però assenyala que
només ho fa amb vi de tetra-brick. I avui ho fa al vermouth i al wiski.
Grégoire, el germà vietnamita, diu que aquestes barreges són “pecat mortal”.
Però després d’una bona estona de beure i menjar, quan els efluvis etílics
comencen a flairar-se, confessa que Jean Baptiste de La Salle, o sigui, el
fundador, havia deixat escrit que calia barrejar l’aigua amb la beguda. Els
altres dos demanen que on està escrit això. Home -dic jo- no era Sant Pau qui
afirmava que era bo beure vi a diari, i que jo sàpiga no deia res de
barrejar-ho amb aigua, ni tampoc a les noces de Canà la transformació d’aigua
en vi es va fer d’aigua en barreja, no? Però amb Grégoire sempre és un misteri:
mig en broma mig en sèrio mai saps ben bé quan diu la veritat o quan l’esquiva.
* * * * *
Diumenge. Dia de missa pels germans. Serà a Lotogou i em ve de gust
acompanyar-los. El capellà és espanyol i la missa en francès. Un ajudant
tradueix al mobà i així, les més de 400 persones que hi ha a l’església el
segueixen. El millor són els cants. Amb instruments de percussió la gent canta,
segueix el ritme picant de mans amb un peculiar moviment de colzes i balla. I
tenen la virtut d’acabar la cançó exactament quan toca, cosa que em sembla
extraordinària tenint en compte que les cançons africanes són molt
polirítmiques.
* * * * *
Davant la porta de la cuina, com en altres llocs del centre, hi ha arbres
de mango. Els mangos estan madurant i cauen a terra. Alguns tenen petites
marques dels immensos ratpenats frugívors que els ronden. Però tots són bons
per menjar. Estic parlant amb Vicente davant la cuina. De sobte, el cuiner Djankari, creua esperitat per la porta i àgilment atrapa un dels mangos que queia
just abans que s’esclafi al terra. Riem. La metàfora de la vida: esperar que el
fruit maduri i collir-lo quan caigui, abans no rebenti.* * * * *
Els caps
de setmana els stagiers aprofiten per
jugar a futbol amb els veïns. No ho fan en cap camp de gespa. La majoria juguen descalços, però alguns van amb esportives i mitges altes. Els menys duen samarretes
del Barça força gastades on, amb dificultat, es pot llegir el nom de Ronaldinho.
Sembla que fa temps que cap culé passa per aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si vols compartir el que penses...