dissabte, 11 de maig de 2013

Ocells i filosofia de la vida

L’altre dia, els germans togolesos em van preguntar sobre el fet d’estudiar els ocells. No li veien importància més enllà del valor com a coneixement. Per a ells, com per a la majoria de gent que conec, veure que hi ha ocells ja els hi està bé, però no els cal reconèixer’ls. Jo els deia que per respectar primer s’ha de conèixer. Em sembla que això passa en general en tot, però també és vàlida per als ocells. Un d’ells advertia que el concepte ocell no és el mateix per a un que té l’estómac ple que per a un que el té buit. És clar, res a dir. Aleshores em van aparèixer de nou els fantasmes de la contradicció.

No en sé de filosofia. Tinc la meva i ni tan sols sé si se’n pot dir filosofia. Segurament es tracta d’alguna cosa com ara filosofia de la vida, que intueixo que deu ser quelcom de rang inferior. Segons aquesta meva manera d’entendre el món, i amb moltes similituds amb el budisme, l’única realitat és l’ara. Ahir forma part del passat. No hi podem tornar. S’ha quedat enrere i pertany al món de l’irreal. I com més s’allunya en el temps més irreal s’esdevé. Demà no existeix. I quan arribi deixarà de ser demà per passar a ser avui. I potser ni tan sols arribarà aquest demà. O potser no per a mi. Així que l’únic que tinc és l’ara.

Això no exclou que un pugui recollir les experiències de l’ahir i, fins i tot reflexionar-hi per mirar de adaptar-les amb les correccions necessàries a l’avui, o evitar-ne la seva repetició si és el cas. Però agafar-se al record? Ja no hi és. T’agafes a una il·lusió? A un fantasma? A un somni? Algun dia hauràs de despertar, no? La impermanència és un altre dels motors que em guia, i també del pensament budista. Les coses mai no són iguals: cada albada és diferent, així que les situacions mai no es poden repetir exactament de la mateixa forma. Pensar que tornarem a viure una situació concreta és absurd perquè mai no es produirà. Tampoc no podem evitar pensar en el demà. Però aclaparar-se no serveix de gaire res més enllà de cremar energies i forces vitals en suposades realitats que mai no es donaran. Ja en vaig parlar a l’Índia, el cuc i el raïm de la ira. Davant nostre s’obren moltes possibilitats diferents, però quan arribem només una d’aquestes serà la que visquem. I potser haurem perdut energia intentant imaginar i superar les altres realitats potencials. De fet la nostra pròpia evolució no ens predisposa a pensar en el futur. El 90% de la nostra existència com a espècie l’hem viscut com a caçadors i recol·lectors, a la recerca d’aliment i protecció immediats. Pensar en guardar menjar per moments d’escassetat és possible quan et sedentaritzes, conrees i tens cura del bestiar. I d’això només fa 10.000 anys.

O sigui que, des del meu punt de vista, tant evolutiva com filosòficament estem preparats per viure l’avui. I poc més.

I on entra la història dels ocells? Has pogut llegir en altres textos que cada cop que algú em demana les bondats d’aquests animals els explico la seva importància en la xarxa alimentària que ens ajuda a protegir de malalties i plagues alhora que complementen la dispersió d’arbres i en faciliten la pol·linització. Això està molt bé. Sembla un raonament simple. Té lògica. Podríem analitzar altres beneficis però amb aquests potser ja en tenim prou per anar fent, no? Però és clar. No és la lògica de la immediatesa, de l’avui. Els raonaments utilitzats ofereixen resultats a mig i llarg termini: d’aquí a uns anys podràs veure com... Un demà que no es correspon amb la realitat d’ara.

El noi té gana. Va amb el tiraxines. Se m’acosta i em pregunta pels ocells. Li faig una classe accelerada. Ho entén. En acabat, però, la seva realitat immediata apunta una pedra cap al petit moixó. Aquesta nit afegirà una dosi de proteïna al seu sopar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras