Pluges benvingudes, però...

1 de maig. Ha començat el mes amb una bona tempesta matinal. Són les set del matí i encara és aviat per saber si durarà gaire més. Aquí tots estem esperant les pluges que, en altres contrades com a Gualba van arribar les darreres setmanes acompanyades d’un fred gairebé desconegut. Però al nord del Togo l’ambient és àrid, estem en plena sabana seca a tocar del Sahel, pas previ a l’entrada al desert. Mentre que al sud del país hi ha dues temporades de pluja -força diferenciades per volum d’aigua, però-, al nord només n’hi ha una que comença ara i s’estén fins l’agost.

Molts són els guanys que s’esperen amb la pluja. De tots és coneguda l’expressió “l’aigua és vida”. Les terres, fins ara eixutes recuperen la humitat per ajudar a créixer fruits, conreus pels homes i herbes pels ramats, ara famolencs. La temperatura s’asserena mentre plou i l’ambient es fa més suportable: 22ºC en aquests moments quan normalment n’hi ha al voltant de 30ºC (36-38ºC a partir de migdia). Però tots sabem que remuntarà novament quan acabi de ploure recuperant, amb escreix, la calor perduda.

La particularitat de Tami són els embassaments, únics en un ampli radi al voltant del Centre, que permeten l’abastiment d’aigua tant als seus habitants com als seus veïns. Inexistents 20 anys enrere, representen una extensió de 7,5 hectàrees i un volum de prop de 94.000 metres cúbics. Ara amb uns nivells força baixos, s’aniran emplenant poc a poc creant les reserves que han d’assegurar l’aigua de la propera estació seca.

Fins i tot per a mi, que faig el seguiment d’ocells, albiro la pluja amb goig, amb l’esperança que suposi un canvi i una regeneració, per petits que siguin, de les espècies que es belluguen per Tami, a més dels beneficis evidents de no haver de caminar sota la pressió dels rajos del sol.

Sense cap dubte tothom espera l’aigua com el manà del cel. Però, com es diu popularment, mai no plou al gust de tots. Les darreres pluges van llimar la terra de sota d’un dels ponts que comuniquen Tami amb Dapaong. Un pont que encara es manté però sense cap reparació des dels aiguats. I és que les pluges tropicals es caracteritzen per la seva violència. Grans cumulonimbes que s’enlairen quilòmetres atmosfera amunt amb unes temperatura i energia enormes. A la que troben una massa d’aire més fred descarreguen aquest enorme potencial en forma de tempesta. L’erosió, en aquestes terres nues de vegetació, és devastadora. El treball d’infraestructura fet durant l’època seca es malmet ràpidament: ponts, carreteres, camins… Als pobles la pluja fa surar la porqueria de les clavegueres a cel obert amb els riscos evidents per a la salut. La humitat a les cases s’incrementa i la proliferació de mosquits nascuts als nous tolls d’aigua, especialment el temut Anopheles portador de la malària, una creu de pes considerable.

A la balança, però, són més els guanys que les pèrdues i, si més no d’entrada, tothom està feliç per l’aigua caiguda, i resa perquè no s’aturi. Quan la vida és tan fràgil el futur es desdibuixa i el passat entra en l’oblit. Tan sols resta creure que el bon moment present es mantingui fidel a ell mateix.