Petites llums V

Esmunyedís, molta gent no es creia que hi fossin

Ja et tinc! Aquest cop he sigut més ràpid que tu! No hi pensava, no. Anava pul·lulant per la finca a la recerca d’algun ocell sempre amb la mirada amunt i els binocles preparats. A l’embassament gran no hi havia gent en aquella hora de la matinada. Ni animals. O això pensava. De sobte, amb les llums de l’albada, he vist alguna cosa estranya al bell mig de l’aigua damunt un petit banc de terra que sobresurt. I allà estaves. Amb aquell somriure mig burleta, mirant-me de reüll. Un parell de fotos i… flop… cap a l’aigua. Que passis un bon dia, senyor cocodril. 

* * * * *

Entro al banc de Dapaong, un dels llocs més refrigerats del país. Hi ha sis empleats de cara al públic, ben trajats i encorbatats, a l’europea. De sobte me n’adono que tots estan sobrats de carns. Grassos. En aquest país, la diferència entre pobres i rics és directament proporcional a la diferència de greixos acumulats. Els rics n’acumulen, els pobres no poden. A casa nostra és diferent: els pobres no deixen de menjar, però el que mengen és de pitjor qualitat, amb més greixos. Les corbes no marquen les diferències. Fins i tot la relació s’inverteix perquè els rics es preocupen més per la seva estètica. Mai no n’he estat tan conscient com fins ara.

* * * * *

Quan baixo a Dapaong segueixo el ritual. A banda de fer els cinquanta encàrrecs que toca m’acosto al mercat i me’n vaig de xàxara amb unes senyores que venen palanganes d’un petit peix fregit. Des del primer dia he intentat fer-los unes fotografies però em van dir que només em deixaven si pagava. Mai no he pagat per fer una foto, així que guardo la càmera. Quan torno a baixar i em veuen, em criden per fer la tertúlia. En acabat els torno a dir de fer la fotografia. Il faut paier! I torno a guardar la càmera. Tot amb un to molt distès, agradable, entre riures i somriures. Marxaré del país sense les seves cares digitalitzades. Tant hi fa! Les guardaré en fresc.

Detall del mercat de Dapaong. No són elles...

 * * * * *

 

Un religiós castellà bevent un gin-tonic per curar-se l’atipament del sopar; un ornitòleg català recomptant llistes d’ocells davant un gotet de Johnie Walker, i un religiós vietnamita, amb el got de rom a la mà, explicant la invasió postamericana del seu país per part dels comunistes del Vietcong. Tot en francès sota el cel estrellat que emmarca la nit de la sabana togolesa. Un bon principi per a una pel·lícula d’Almodóvar, n’est pas?

* * * * *

Diu la llegenda que hi ha un racó de Tami on van trobar un home penjat d’una branca. L’anomenen el bosc sagrat i ningú no s’hi acostava ni conreaven la terra perquè deien que estava situada dins la forêt du diable. Per això va ser fàcil fa 40 anys aconseguir el terreny per fer el centre. Avui, però, la gent passa pel bosc sagrat sense por. Trenquen branques, tallen arbres, cacen animals i qualsevol reminiscència del que és sagrat s’ha perdut en el record.