Petites llums VI

Ens acostem a un edifici a les afores de Dapaong. Dos homes i dues dones estan prenent cervesa mentre intercanvien fotografies a les tablets. Són metges. Cada any, des d’en fa dotze, vénen quinze dies -trets de les seves vacances- per atendre malalts de la regió. A Boumbouaka hi ha un centre on, al llarg dels anys i a partir de donacions, han anat acumulant material quirúrgic i poden realitzar intervencions. Han vingut d’Alacant. Aquest cop són divuit entre ginecòlegs, uròlegs, dentistes, traumatòlegs i infermeres. Les cues són inacabables. Ells rentabilitzen el quiròfan i l’estada: ahir van fer 22 operacions, a banda d’un fotimer de consultes. Admirable!

* * * * *

Un es pot pensar que aquí la vida és barata i que cobres poc però no et suposa un problema perquè t’arriba per les despeses normals, però no és ben bé així. Un pen-usb per connectar el portàtil a una velocitat ridícula -no arribo a 30kbs quan tinc línia- costa uns 36€ mensuals. Les pomes vénen de la capital i el preu pot arribar als 2€ per kilo. Una ampolla de 100 ml de sèrum fisiològic per netejar els ulls, a prop dels 3€ -aquí no hi ha seguretat social i tot es paga. Pels sous d’aquí –el salari mínim establert és de 54€-, tot és molt car. Bé, gairebé tot: per 400 CFA (61 cèntims d’euro) et pots prendre una CocaCola de 600ml assegut a la terrassa del bar. Sí, sí, ho has llegit bé, 600ml. Ara m’he posat frívol…

* * * * *

Una família d’stagiers menys. Al centre hi ha un reglament intern. Els stagiers el coneixen i l’accepten a l’entrar. Però un d’ells s’ha saltat dos dels principis: d’entrada ha pegat la dona –que per més inri està a punt de parir- i a més ha venut gairebé tot el gra que el centre els deixa en préstec fins que tinguin la collita –és la forma amb què el centre s’assegura que tindran menjar durant tota l’estada i no està permès vendre’l. La veritat és que la resta d’stagiers, organitzats amb delegats d’homes i de dones, han acceptat sense problemes que els fessin fora. Ells també havien rebut una part i és que l’home tenia deutes ja amb tothom. Una història més per aquest convuls curs. Com diu Vicente, “monto un circo y me crecen los enanos”.

* * * * *

Aquest dijous he estat a l’escola de La Salle de Dapaong. Pierre, un dels germans togolesos amb qui dino els diumenges, és el director de l’escola i em va demanar que anés a veure’ls i fes una petita xerrada de l’estudi d’ocells a Tami. Vaig preparar un power point amb unes 100 imatges per il·lustrar la classe i els hi vaig demanar si tenien projector dimecres per la tarda. No en tenien però es van preocupar de trobar-ne un, em sembla que d’una altra escola. I voilà! Jo que em pensava que estaria mitja horeta amb un petit grup d’alumnes grans i al final he tingut tres classes d’una hora cadascuna de 50 alumnes d’edats compreses entre 10 i 13 anys! Buf! Això és com l’ESO, no? Ja no recordava d’aquestes edats! La veritat és que van estar molt atents per la novetat de professor i tema. Vam fer-ho a l’aula d’informàtica però havíem de tenir les portes tancades per tenir prou foscor per veure les imatges. La calor era insuportable! I les classes, no t’ho perdis, en francès! Una experiència més que es quedarà al record.