dimecres, 17 de desembre de 2014

A ull de cérvola

Caçadors a la neu (1565) de Pieter Brueghel, el Vell
L'hivern està sent més cru del que es pensava. La neu s'acumula envoltant la petita cabana, mig amagant-la, ella que sempre s'havia ofert, orgullosa, al viatger. Abans de sortir fora, potser per darrer cop, des del fons de la cabana, arraulits entorn la petita llar, els nens se'l miren de reüll com si els fes vergonya fixar-hi l'esguard. La dona prem amb força la més petita contra el seu pit, gronxant-la amb tendresa, mentre li canta una senzilla cançó de bressol amb veu feble, tremolosa com les flames del foc. El fred ha agafat força. L'àvia no va resistir el seu primer envit. El seu cos espera, colgat sota la neu, que la gelor del dia se suavitzi per poder retornar amb els avantpassats. La gana fa dies que comparteix taula amb la família absorbint, àvidament, les poques reserves que queden entre els músculs deprimits. 

Fora, el vent obre pas a les agulles de fred que travessen l'abric gruixut i s'instal·len, sense previ avís, ocupant els espais existents. Dits insensibles, alè cristal·litzat. Sense forces, cada nova passa és un nou desgast. Als ulls una espurna d'esperança. Ahir va descobrir petjades de cérvola, potser tan afamada com ell. Malgrat la nova neu caiguda les ha recuperades i porta estona seguint-ne el rastre. La troba, sense banyam, burxant la neu amb la peülla per recuperar algun bri d'herba seca. I prenyada. Recorda les lliçons del pare quan caçaven plegats: No matis cap cérvola a l'hivernA la seva panxa hi ha el nostre menjar per a la resta de l'anyAmb pas lent i feble s'acosta una mica més, fins tenir-la a tir, desdibuixat entre els bedolls. Recolzant l'espatlla esquerra a l'arbre més proper aixeca amb silenci l'escopeta, apuntalant-la a l'altra espatlla. No vol tremolar i té por del retrocés, dèbil com se sent. La cérvola aixeca el cap. No olora res de nou però un soroll, potser l'instint de perdedora, fa que fixi l'atenció en el caçador. No disparis, el teu futur... Tanca un ull, apunta la templa i prem el gallet.


* * * * *

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts.

23 comentaris:

  1. La fam ens pot moure més que qualsevol altra cosa. No és moment de pensar en el futur quan passes gana. A mi sempre m'agrada tenir en compte el que vindrà, però no arribaràs a veure-ho si no prens alguna decisió desesperada.

    ResponElimina
  2. Hi ha situacions excepcionals i decisions difícils, però, sobreviure sempre està per sobre de

    ResponElimina
  3. Mai se sap que faríem en situacions extremes.

    ResponElimina
  4. Ja es nota qui és el primari... Com si l'evolució s'hagués estancat en el cas de certs humans...


    d.

    ResponElimina
  5. Gràcies pels comentaris. Aquest petit relat està inspirat en una història viscuda en un altre país molt allunyat -en tots els sentits- del que representa el quadre. Podeu llegir-la a: http://acontratorrent.blogspot.com.es/2013/05/toi-tu-est-fou_7.html Són situacions complexes en què intento posar-me en la pell de l'altre tot i que em costa, perquè en realitat és impossible empatitzar quan les tensions no les vius personalment.

    ResponElimina
  6. Quan hi ha gana l'instint s'imposa. És l'instint de la supervivència.
    Un bon relat. I molt ben escrit, Ignasi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El cor per davant el cap, l'estómac per davant la raó. Tant la de la cérvola com la que vaig viure a Togo són situacions portades al límit. S'entenen o s'haurien d'entendre. El problema és quan mirant a casa nostra veiem que s'utilitzen mateixes respostes per situacions que no són extremes: contaminar, fragmentar, destrossar... Aleshores l'argument utilitzat pels seus defensors és l'invers: el seny em diu que he d'actuar (l'imperatiu del bé econòmic per damunt dels altres malgrat els efectes no desitjats) i tu, amb la teva sensibleria, t'hi oposes...

      Gràcies per la visita i per les teves paraules!

      Elimina
  7. Quan toca sobreviure és fa el que mai hauries pensat que faries... és l'instint.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest tema surt molt a la minisèrie "Hijos del Tercer Reich" (només tres capítols). Si tens l'oportunitat no dubtis a veure-la. Gràcies per passar-t'hi!

      Elimina
  8. un text impactant que commou, penso en els seus pensaments, en prémer el gallet i en els ulls de la cérvola

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari i la visita. Els meus pensaments també es belluguen pels tres eixos que comentes...

      Elimina
  9. M'ha tocat aquest relat...
    No sé si és l'edat o les experiències viscudes però cada vegada em molesta més la gent que jutja als altres sense tenir-ne coneixement de causa. Empatitzem molt poc. I realment és necessari saber tots els condicionants de les accions de la gent per poder emetre judicis. I jo cada cop sóc més cauta a l'hora de fer-ho. Aquest relat teu, sense el context en el que ens has situat tots hauríem emès judicis sancionadors. Però al conèixer les circumstàncies que l'envolten les coses canvien... Ens ha de servir per pensar-hi.
    M'ha agradat molt...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic d'acord amb tu en què ens costa molt empatitzar. On s'ensenya a fer-ho? A l'escola? A la feina? A casa? ...? No et sabria dir. Suposo que té un component de molt personal, gairebé genètic (com als bonobos, recordes?). L'edat i les experiències viscudes. Aquestes sí que hi tenen pes. Potser per això els més joves parlen dels grans com a conformistes, i en realitat no és conformisme sinó aquesta empatia apresa.
      Un petó... i gràcies!

      Elimina
  10. Un bon relat molt ben escrit, del qual jo també he aprés una nova paraula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un empat tècnic, doncs... però jugues amb avantatge, que el meu és més llarg i em costa més imaginar-me quina pot ser! ;-)

      Elimina
    2. La paraula desconeguda fins ara era colgat.

      És curiós, el meu relat podria ser continuació del teu, però mirant-lo pel costat de l'animal que mor.

      Elimina
    3. Ben pensada aquesta concatenació d'històries només que.... qui t'ha dit que la cérvola del meu relat mor? Vaig voler acabar-lo en plan 'Los Soprano', amb un teló en negre.... ;-)

      Elimina
    4. No sé si mor, per això he dit podria. Per cert, la meua tampoc no és morta, de moment.

      Elimina
  11. La duresa de la realció amb la natura també és una metàfora de la dificultat de posar-s'hi a la pell d'un altre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla encara més difícil posar-me en la ell de l'altre, però em sembla un paral·lelisme encertat.
      Gràcies per passar-t'hi!

      Elimina
  12. La gent del camp d'abans vivien moltes situacions de necessitat al llarg de la vida. No fa un mes parlava amb un home més gran que jo, dels anys 40-50 del segle passat. Parlàvem d'un nevada, el que anomenem "nevada grossa", deia que ara la gent no aguantaria una situació així, i com abans a totes les cases hi havia una escopeta. Ho deia en el sentit que una escopeta era necessària per a la subsistència. Aquells homes caçaven per menjar, avui és la diversió de matar. Haurien d'aprendre moltes coses dels nostres avantpassats.
    M'ha agradat aquest relat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La caça ha passat a qualificar-se d'eaportiva, cosa que no deixa de ser paradoxal. Fa força temps un caçador d'isards de la Vall d'Aran m'explicava com feien la caça, controlant soroll, vent i moviments per acostar-se a una distància de poque desenes de metres per disparar, i si hi havia sort tornar a casa amb la peça energètica i proteïca per passar el fred de l'hivern. Després havien arribat els rifles amb mires telescòpiques i recàmeres que permetien caçar des de centenars de metres, superant les valls que separaven presa i caçador. El meu interlocutor es queixava del suposat avenç que només malmetia les poblacions d'isards.

      Gràcies per la visita!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras