dissabte, 4 de març de 2017

La misteriosa desaparició dels moments

Quan era petit la mare em deia que havia de gaudir de cada instant de la vida -bé, això encara m'ho diu ara- que el temps és efímer i que, a cada volta que fem viatja més ràpid. No sé si per aquella època jo ja tenia esperit científic i pensava per dins que no era possible perquè els minuts duren seixanta segons tant si tens quatre anys com noranta, però em sembla que no me la prenia gaire seriosament. Han passat anys, moltes el·lipses al voltant de la nostra estrella, i la durada del temps, amb perplexitat, s'ha reduït misteriosament. La mare tenia raó. No es deu tractar de cap qüestió física, serà la percepció que en tinc, però de cop, miro enrere i hi trobo un petit, mitjà o gran abisme entre l'instant present i aquell en què vaig tenir els meus fills en braços per primer cop, tornava d'aquell viatge tan desitjat o arribava a casa amb el títol de biòleg sota el braç. Més enrere no miro perquè m'agafa vertigen.

Aquest gener, mentre estava a Togo, mirava d'organitzar-me l'agenda de treball i familiar -les tinc juntes per evitar solapaments- cara a la meva tornada. Sense entrar en detalls, les tasques s'amuntegaven i em costava encabir-les dins les hores, els dies i les setmanes. Un cop a casa, matí rere matí, en obrir l'agenda, veia com es movien una rere l'altra cap al futur, irrefrenables, empeses amb força per noves activitats que buscaven el seu espai propi. Em vaig recordar de les paraules de la mare i vaig imaginar que aquest és el preu que has de pagar quan tens fills sobrats d'activitats i energia, però autònomament limitats. Cal pensar que en un altre giravolt del temps, aquest s'eixamplarà de nou i donarà cabuda a aquells segons desapareguts per tornar a fer dels minuts, aquells magnífics seixanta segons, eterns als homenatges als camps de futbol o als semàfors en vermell. Per què no haurien de durar sempre així?

T'hauràs adonat que, parlant d'agendes no he dit res de la personal, un element que ha desaparegut misteriosament, com els segons, de la meva vida. En aquesta agenda personal hauria d'imaginar -en això em quedo, en imaginar- els desitjats moments per llegir, escriure, passejar-me pels blocs, caminar, viatjar, xerrar o sopar en parella o amb amics, guitarrejar i cantar, o endreçar la munió de records i imatges que vessen per calaixos i arxius... Allò que faré més endavant, oi? Ingenu, com ironitzava magistralment Rubianes, vuit anys ja desaparegut, com els moments.

En parlava l'altre dia amb la Teresa, estressada de llegir els meus neguits, qui fa quatre anys va escriure un estupendo Tempus fugit, o no sobre la seva percepció del pas del temps. Després de llegir-la dissertar sobre la pèrdua del temps propi quan tens fills -Ja no tens temps. El teu és el temps dels fills- i quan jo ja albirava l'esperança que un cop passada aquesta etapa podria recuperar la personalitat perduda (i potser els moments, aquells temps de Proust) encara que d'entrada em quedés esmaperdut, atordit o perplex, Teresa em remata amb contundència -No perdis ni un minut que si mitja vida t'ha passat volant, la que et queda la faràs en coet supersònic.

Com que no pretenc arribar als cent anys, ja dec haver superat la mitja vida, així que em lligaré fort el cinturó abans de fer el viatge interestel·lar. Tot i que, qui ho sap, potser en una altra estrella perduda, d'aquestes on apareixen nous planetes, hi trobaré retalls d'aquells moments que misteriosament van desaparèixer i que encara sóc a temps de recuperar.

18 comentaris:

  1. Vaja. Som més o menys de la mateixa generació, per tant, em sento plenament identificat.
    Doncs això; carpe diem, que queda poc ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, poc, poc... esperem que no, que aquí s'està molt bé... ;-)

      Elimina
    2. Per cert, et torno a dir que a Ca la Gallineta no es poden deixar comentaris... ho he intentat diversos cops i no he pogut. Hauries de revisar què passa!

      Elimina
  2. La voràgine d'activitats amb els fills acaba desapareixent però no tinc clar que el temps torni a la seva velocitat anterior...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pel que em diu ma mare no, el temps no torna a ser com abans... bé, almenys esperarem que hi hagi un descens d'aquesta hiperactivitat paterno-filial,... hehehe, tot i que no és l'única cosa que fa que el temps corri i no tingui temps per més

      Elimina
  3. No sé i queda poc o molt però el que queda és diferent. En qualsevol cas carpe diem...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esclar, ni millor ni pitjor, diferent. No, no li tinc por, només que he pres consciència d'aquests ritmes de temps diferents...

      Elimina
  4. És veritat, la mare tenia raó...És una dona sabia , com solen ser les mares!Els minuts amb el temps es van encongint, però si els sabem aprofitar, potser els podrem relelentir...
    Bon vespre

    ResponElimina
  5. potser si s'han viscut intensament no desapareixen del tot els instants .....també et dic Carpe diem, quam minimum credula postero

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo, ara m'has fet treballar... així que aquest latinajo final vol dir que no em refiï del demà (frase d'Horaci segons la wiki). És curiós, no? Aquest també és el pensament budista... mola! No hi ha demà, no hi ha ahir, només hi ha l'avui i l'aquí... em sembla bé! Gràcies per l'afegit!

      Elimina
  6. En part per això del temps, i per com de molestos són, a casa hem decidit que això dels fills no va amb nosaltres. Qui sap si canviarem d'idea, però és realment un canvi tan gran, ja no en la desaparició del temps, sinó d'actitud envers els altres i de desaparició de la pròpia personalitat que no estem, ara per ara, disposats a tolerar. Segur que sonarà impopular, però és així. Més que el meu temps, perquè això del carpe diem dels collons hi ha molta gent que ho malentén, valoro la meva personalitat i el meu criteri.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig pensar força en tu mentre escrivia aquest post, entre d'altres coses perquè volia satisfer la teva petició que ens vas fer sobre l'inici de les nostres vides blocaires però no trobava el moment per fer-ho, i em sap greu no dispensar-vos l'atenció que mereixeu.

      Sobre lo de sonar impopular la vostra opció, pot ser però no seré jo qui ho digui. En la meva opinió tenir o no tenir fills són opcions que no es poden improvisar i cal pensar com et condicionarà la vida (malgrat que sempre se t'escapen coses que no hi havies comptat). De totes maneres no diria que són "molestos" (si més no, no més d'altres amics, coneguts i tal...). Potser he centrat massa el tema amb els meus fills, no ho sé, però és possible que sigui el factor més desestabilitzant a la meva agenda i així ho dec haver transmès, però sincerament, en la balança "pros-i-contras" em segueix pesant més els pros de tenir-los que els contras perquè és molt més el que he guanyat amb ells (el que guanyo cada dia) que les limitacions temporals que m'imposen (o m'imposo). Però sí, el temps passa i com diu la Teresa quan tens nens petits el teu temps és el d'ells i això és força inevitable. Salut i criteri! ;-)

      Elimina
  7. Corda't el cinturó, Ignasi, que si fins ara anaves per la pista, estàs a punt de despegar. Veig que sí, que et vas llegir el meu post, i que a més a més en parles. Gràcies! No arregla res, però almenys no et sents tan sol, no? en aquest voraginós pas del temps.
    Et puc dir, per la meva experiència, uns anys més llarga que la teva, que ara, amb els fills grans, si bé el temps passa més ràpid que abans - això ho mantinc-, tinc la sensació que el temps és meu i almenys així el seu pas és més satisfactori. Cosa que, com tu dius, es troba a faltar en l'època en què tu et trobes, perquè el teu temps desapareix forçosament en el temps dels teus fills, a banda de en les altres parcel·les de la teva vida que no necessàriament coincideixen amb la personal.
    Jo crec que és qüestió d'aprofitar i retenir els bons moments: els viatges, les bones estones amb la família, els amics, els comentaris al teu blog i als dels altres -si, no?- i així en moments d'angoixa perquè s'escapa el temps poder pensar que n'has viscut de molt bons.
    Una abraçada, Ignasi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I no t'he demanat permís... quina barra, no? Esclar que me'l vaig llegir... en dubtaves??? En això estem, en aprofitar els bons moments, que no són pocs, i recordar-los. Però està clar que en part tens la sensació aquesta de voler agafar els minuts i se t'escolen, com els ous de granotes entre les mans. Crec que no són fets contraposats, manifestar que el temps corre de pressa però acceptar que és el que toca i igualment intentar viure-ho el millor possible. Només són constatacions. Abraçada!

      Elimina
  8. A mesura que et fas gran la percepció del temps passa més de pressa. Això es degut a que quan tens cinc anys un any més representa molt, una cinquena part de la teva vida, de fet molt més perquè representa una part encara més gran de la teva vida conscient. Com més edat tens menys part de la teva vida representa un any i per tan més ràpidament sembla que passa. Tot i això trobo que no tens excusa per passar tan de tan en tan pel meu blog, si no passes pels blogs dels altres mira... ja t’ho faràs, però el meu trobo que es més important, es una opinió totalment objectiva, ni fills, ni ocells, ni hòsties, ara veure si aprens a prioritzar el teu temps home ja!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, aquesta percepció és coneguda... i té la seva lògica, però no sempre en som conscients, oi? De fet per això mateix els records de la infantesa són els més presents quan un envelleix, perquè són els que es van fixar més fort en el sentit que quan tens cinc anys has viscut poques coses i tens pocs records i són els que després reapareixen.

      Em passo més pel teu blog del que mostro. Però no sempre sé què dir-te perquè molt dels que tractes està molt allunyat de mi i ho desconec massa com per opinar o compartir. El teu és un dels pocs blogs que m'entra pel correu-e cada matí i el llegeixo al mòbil! ;-)

      Elimina
  9. Ui, això del temps! Jo tinc els fills grans i el meu temps ja no és el seu però el meu temps em segueix volant, més que mai. I ara visc una altra fase, que no sempre m'agrada, que és una mica contradictòria i que a vegades em fa gaudir i altres em fa patir. Ara em sento que moltes vegades "perdo" el temps. Una mica perquè estic cansada, a vegades desganada, i altres vegades, sent-ne totalment conscient perquè em dic, avui no faig res i sec a la tele que no m'aporta gaire però em distreu pq la meva pretenció no és cap altra. Hi ha altres moment que tinc remordiments i em dic: qui m'ha vist i qui em veu ara, amb la de coses superinteressant que hi ha per a fer... I en aquestes em debato! I mentres tant se m'acumula la feina, els post pel blog, la roba per planxar, el llibres per llegir, i el temps no s'atura ni un segon...

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras