dimarts, 30 d’abril de 2013

Petites llums

9:15 h del matí. Corre l'aire. No és fresc però tampoc calent com el de la nit passada. Assegut a l'ombra d'un arbre intento esbrinar la identitat del petit ocell que he descobert. Els camps encara no estan treballats. Només hi ha piles de fems. Passa una estona. L'ocell es deixa veure però no el puc identificar amb seguretat. I se'n va.

* * * * *

Un grup de noies creua els camps encara per llaurar. Recullen alguna cosa del terra i utilitzen les semarretes per transportar-ho. M’acosto. “Lafia-be”, les saludo. “Què colliu?” M’ensenyen unes fulles d’una petita planta. “Les barrejarem amb l’aigua per donar gust a la pasta”. No hi posaran res més.

* * * * *

He ficat un peu pel camal dels pantalons de dues peces, desmontables. El camal s’ha esquinçat de forma irreparable. La Cris ja m’havia avisat que no aguantaria, que la tela estava molt gastada. Em queda només un pantaló llarg. I un amb tres camals.

* * * * *

Després de quatre dies de calor intensa i nits d’insomni arriba la pluja, un avís del canvi de temps per venir. Vent, trons i llamps deixen pas a un bon ruixat que, si bé no omplirà embassaments ni rius, ajudarà a refrescar l’ambient.

* * * * *

Cannasua, segon per la dreta... el del minut
Darrera llum del dia. Em passejo per l’embassament gran per veure el moviment d’ocells d’última hora. Els esplugabous es preparen per passar-hi la nit a la vora. Uns nens se m’acosten. Veuen binocles, càmara, telescopi... “Tens caramels?” em pregunta el nen més gran, d’uns set anys. “No”. “I globus?” “No. Em sap greu però només porto el que veus”. “I dins la bossa què hi duus?” “Un llibre d’ocells i una ampolla d’aigua”.
“Dona’m l’ampolla si està buida”. “Només tinc aquesta. Cada dia la reompleno i vaig fent”. “I què tens per donar-me?” Penso. “Només et puc donar temps: minuts, hores. Seguiré venint per aquí les properes setmanes. Segur que trobem el moment per veure’ns i parlar”. Els nens em segueixen una estona. El més petit m’agafa de la mà i m’acarona els pèls del braç mentre somriu. Se’ls fa estrany que en tingui. Ens acomiadem. Jo prenc el meu camí i ells el seu. De sobte, el nen gran es gira i em pregunta: “Demà per la tarda vindràs?” “No ho sé, depèn de com s’aixequi el dia. Per què?” “Perquè vull que em donis el meu minut”.

2 comentaris:

  1. Cada dia et superes... Aquesta història dels nens és com si els veiés amb tu agafats de la mà.

    ResponElimina
  2. quan sona el telefón penso... I ara... Qui deu ser.... Qui més....
    De sobte veig ... Togo.... I el cor s'accelera, ple d'emoció, ... Llàgrimes que colpegen amb força dins el meu estómac, ....
    Hi ha persones que s'apropen , i m 'animen... I d'altres que em llençaría als seus braços, sabent que coneixen el silenci i la importància del moment, de la presència, .... D' aquell minut.... D'aquella mà.....

    Un petó.... Gràcies....

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras