dijous, 14 de juliol de 2016

Dobles

No t'ha passat mai que algú se t'acosta, et saluda efusivament i, veient la teva cara d'estupefacció, s'acaba enretirant murmurant un: "Perdó, crec que m'he confós de persona"? O potser eres tu qui estava a l'altre costat: vas veure algú conegut, t'hi vas atansar i, adonant-te que no era qui et pensaves, vas mirar darrere seu com si anessis a saludar algú altre intentant així dissimular el teu error? O només vas fer una aixecada de celles? Potser un somriure? Tal vegada un lleuger moviment de cap, però sempre indicant que coneixies aquella persona a qui t'adreçaves? No t'has trobat amb algú que t'ha somrigut, t'ha sonat conegut, li has tornat el somriure i, no havent-vos dit res més, has acabat pensant que en realitat no el coneixies? O potser sí que el coneixies? És només que s'assemblava a algú conegut o era el mateix conegut?

Diuen, algú ho diu, que tots tenim un doble. Potser és només que alguns tenim un rostre molt normal, assimilable a molts altres rostres. "Ei, tio! T'enrecordes de mi, oi?" "Em sembla que no". "Que sí, home, que ens coneixem d'algo". "Em deus confondre amb algú altre. És que tinc una cara molt vulgar". M'ha passat sovint. Dec tenir una fesomia comuna. "Treballes al Pans d'Urquinaona? Que agafes el tren de les 8:35? Vas al DIR de Gràcia? Ah! Ja ho recordo: balles sardanes amb la Montse, la García!" "No, no, no i mil vegades no!". "Doncs em sembla que tens un doble perquè juraria que t'he vist en algun d'aquests llocs". Dec tenir dobles, triples o quàdruples repartits arreu! 
Chus Lampreave i Pepe Soriano a "Espérame en el cielo"

A la gran pel·lícula Espérame en el cielo (Antonio Mercero, 1988), agents del govern de Franco segresten un home que s'assembla al dictador per fer del seu doble, de manera que aquest pugui estar caçant o signant sentències de mort mentre el doble inaugura avorrits pantans o baixa a insegures mines de carbó. Quan al NODO del cinema surt el suplent, mira a la càmera i s'estira lleugerament el lòbul de l'orella: un missatge acordat cap a la seva dona -estupenda Chus Lampreave- que equival a un "T'estimo" al qual respon ella enmig de la sorpresa d'acompanyants i assistents amb un "Yo también te quiero".

Al darrer viatge a Togo vaig coincidir amb dos dobles. A l'autobús que em tornava cap al sud, el noi que assistia el conductor, feia seguiment dels tiquets dels viatgers, gestionava maletes i canviava rodes era clavat al Sergio Busquets del Barça. Igualet, igualet, però en negre i sense accent de Badia. No vaig gosar fer-li una fotografia però vaig poder comprovar que de vegades els dobles són idèntics en fisonomia, gestos i moviments però no en el color de la pell. Deu ser una llicència d'aquest fenomen de la duplicitat.

L'altre doble va aparèixer el darrer dia de viatge. Ens vam trobar de matinada al control de passaports de l'aeroport de Lomé, anant a agafar el mateix avió de tornada cap a terres europees. També era negre i m'impressiona recordar-lo perquè era ben bé el doble d'un amic meu qui, sense ser africà, també tenia la pell ben morena: alt, prim i fort, esquenes amples, mirada intensa, ulleres de pasta, polseres hippies als canells, penjolls, unes grans rastes (el meu amic no en duia), però sobre tot era la seva postura i la seva manera de caminar, asseure's i moure's el que els feia més semblants. En aquest cas, però, el meu amic feia mig any que era mort, així que més enllà d'alguns paral·lelismes més que evidents no vaig tenir masses dubtes per saber que no es tractava d'ell i no em vaig acostar a saludar-lo. He de confessar, però, que ens vam intercanviar vàries mirades. Suposo que l'home estava sorprès per la meva insistent indiscreció, tot i que no em va semblar molest i aguantava la meva mirada amb la seva, tranquil·la, mentre jo no podia evitar d'esguardar-lo. Per uns instants vaig tenir la sensació que el Tomás, des de vés a saber on, m'enviava un somriure carregat de reposada calma...

20 comentaris:

  1. Potser hi ha coses que no sabem, i l'ànima existeix de veritat. No hi crec, però potser l'ànima passa d'uns cossos a uns altres i a nosaltres ens sembla que coneixem a aquella persona. O potser és que s'assemblen i prou, perquè la genètica és limitada. Pel que en sé, en Sergi Busquets encara corre per aquest món.

    Per cert, estic convençut que molts cops sí que coneixem a aquelles persones. Estem en més cercles dels que pensem, i d'alguna banda segur que ens coneixem. No poder enfocar d'on, no vol dir que no ens haguem vist, a l'autobús, al forn de pa, o en alguna passejada per alguna banda. La nostra capacitat de retenir info és més gran que la de recordar-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això de l'ànima deu ser com les meigas a Galícia, que malgrat no creure-hi "haberlas, haylas". D'acord en què la genètica és limitada però malgrat això és curiós veure les coincidències entre persones que et fan dubtar de si realment les coneixes o no.

      Sobre la segona part, és curiós. Quan vivia a Barna i agafava diàriament el metro, em passava el llarg passadís d'intercanvi de Diagonal buscant cares que em sonessin, per veure si coincidia amb algú que hagués vist abans, i realment em costava trobar ningú (de fet, no recordo que en trobés cap). Em feia veure que érem molts els que ens movíem per la ciutat, tants com per no trobar-te amb ningú conegut durant els anys que va durar aquesta activitat "underground".

      Elimina
  2. Ui, a mi m'ha passat un munt de vegades, dec tenir uns trets facials comuns a molta gent...
    Ara que una vegada em vaig quedar molt sorpresa. Com que estava de vacances a Horta de Sant Joan, vaig aprofitar per anar a la serra de Pàndols el dia que feien un petit homenatge als soldats de la lleva del biberó i un acte de conciliació de les dues bandes...Jo anava sola i, de sobte , se m'acosta una nena d'uns set o vuit anys i em pregunta: tu ets mestra oi? Ostres, gairebé vaig fer un bot de la sorpresa, fins i tot em vaig mirar a veure si la vestimenta em podia delatar, però no, anava vestida ben d'acord amb la calda que feia...Li vaig preguntar perquè m'ho deia i ella em va contestar: "Es que ets ben igual que la meva senyoreta"...Realment em va deixar ben parada!!!
    Bona tarda, Ignasi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona anècdota aquesta! Deu ser la professió que ens iguala? O és que els que tenim característiques similars realitzem feines similars? Caldria analitzar la relació causa-efecte! Merci per passar-te, Roser!

      Elimina
  3. Serà això, que ets un tio vulgar amb una cara vulgar, que et costaria ser una mica més únic? A mi no m’ha passat mai, jo sóc únic inconfusible e inigualable, o potser ho dubtaves? Si que he trobat gent que s’assembla a gent que conec però reconec que no són ells, serà que tinc bona vista de moment.

    Parlant de dobles, la original i bona sèrie How I Met Your Mother (menys la última temporada, aquella temporada no es bona) ha parlat en varis capítols dels dobles, mostrant en varies ocasions dobles dels personatges principals, com ara la Robin lesbiana, el Marshall amb bigoti, la stripper Lily, el lluitador mexicà Ted, i varis dobles d’en Barney, et passo l’enllaç: Doppelgangers

    ResponElimina
    Respostes
    1. A tu no sé si et reconeixeria. Aparentment només et conec l'ull i ni tan sols tinc la certesa que sigui teu.

      Pel que fa a la sèrie que comentes, no la controlo però m'imagino que deu ser divertida pel que comentes.

      Elimina
  4. sí si si que m'ha passat tant a mi que m'han dit que em coneixien de no se que i no era cert com el fet de creure veure pel carrer amigues que malauradament no hi són ja en aquest món....potser si ue som dobles o triples o ens han creat en grups de deu i de tant en tant ens topen amb un igual

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres Elfree! La idea d'estar creats en grups de deu és brutal! T'importa si me la guardo per si algun dia en faig un relat?

      Elimina
  5. Una vegada vaig veure una parella d'esquenes i vaig pensar "mira, són l'Y i la X". Vaig a saludar-la a ella, i quan li dic "què tal X!" es gira i veig que no l'és. Em poso a riure cap a ell i li dic "ai, em pensava que era la X" i resulta que l'Y tampoc era l'Y. Total, ens vam fotre tots un fart de riure, sobretot a la meva costa. Jo no sabia que ara clonen les parelles!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hahaha! Què bo, Roselles! Això encara no m'ha passat mai, però entre tu i l'Elfree m'esteu donant bones idees per a un relat!

      Elimina
  6. Hola Ignasi: Quanta raó! Mira't aquest apunt del meu blog:

    http://mariusdomingo.blogspot.com/search?q=avi

    ResponElimina
  7. A mi fins i tot preguntar-me per algun fet del passat en el què jo no comptava haver-hi participat (no crec que fos relatiu al sexe, ains) :)) Jo contesto que devia ser en una altra reencarnació :)))

    Una amiga meua diuen que és ma germana. Jo no en tinc, només germà. A ella li encanta, som bones amigues.

    Una abraçada de bon dematí, Ignasi!! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mal rollo aquest de no recordar si havies participat en alguna orgia sexual!!! Realment això de les confusions i els dobles és un tema que dona per força.
      Gràcies per la visita matinera, Montserrat! Abraçada

      Elimina
  8. A mi m'ha passat alguna vegada, i en els dos costats de la pel.lïcula. El més espectacular va ser una vegada que vaig saludar a un noi que li vaig confesar que no sabia de que el coneixia però que el coneixia molt. Ell va dir que m'equivocava, però jo n'estava seguríssima i li vaig anar preguntant si feia activitats que podien ser comuns. A totes deia que no, fins que de cop se'm va encentre el llum, era un noi que s'havia assegut més d'un dia davant meu al metro que em portava de punta a punta de Barcelona. Llavors em vaig morir de vergonya i intentant que ell no se n'adonès vaig dissimular i li vaig dir que doncs segurament si que m'equivocava. I a partir d'aquell dia vaig deixar de pujar sempre al primer vagó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres! Brillants aquestes anècdotes! El XeXu ja ho diu que ens trobem a la gent més del que pensem tot i que no en som gaire conscients. No has pensat mai de tornar al primer vagó, ni que sigui per una mica de morbo?

      Elimina
    2. Ara ja fa anys que vaig canviar de trajecte. Ja no visc a Barcelona i el metro l'agafo molt de tant en tant. Però casualment ahir que vaig anar a L'Hospitalet a fer unes gestions, pujo al metro i ja veus tu, com que és una ciutat petita i amb pocs habitants, vaig topar a l'entrar amb una noia amb la que havia treballat i haviem mantingut una molt bona relació durant uns anys. És el que te el metro, un lloc d'històries mil!!!

      Elimina
    3. I tant que dona per històries! Ja pots començar a explicar-les! Per cert, jo vaig créixer a L'Hospi...

      Elimina
  9. Ignasi, diria que, tot i fixant-m'hi, mai no n'he vist tants de dobles de coneguts, però et prometo que m'hi fixaré. El que trobo molt xocant és el segon paràgraf. És real o té una mica de salsa-ficció? Perquè normalment quan et veus en un cas d'aquests d'haver-te confós, com bé dius al primer paràgraf, ja calles, una mica incòmode.
    Insistir i insistir a veure si l'encertes, és realment còmic.
    Ah, i per mi no tens una fesomia molt comuna. És clar que jo m'hi fixo poc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salsa-ficció? Això és A Contratorrent! No sé de què em parles, hehehe...
      Abraçada!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras