dissabte, 25 de juny de 2016

Neil Young, la banda sonora de la meva vida

Aquest estiu l'he estrenat gaudint d'un regal excepcional: el concert que Neil Young va oferir al Poble Espanyol. Gràcies a la generositat de l'Anna, la meva germana, vaig viure el que, amb gran probabilitat, és el millor concert que s'ha fet a les darreres dècades. No ho dic jo, que al cap i a la fi sóc barbamec en qüestions de concerts i espectacles diversos, sinó la majoria de crítics que hi han escrit. I més enllà d'ells. En Xavi, bregat des de l'adolescència a passejar-se per places d'arreu per gaudir dels millors músics i bandes rockeres des dels vuitanta endavant, afirmava entusiasmat que el del dilluns estava entre els cinc millors de les dotzenes de concerts als que havia assistit mai. La Cristina, qui ha hagut d'aguantar amb estoïcisme i un punt de curiositat llargs viatges en cotxe i tardes de casa amb la música de Neil Young de fons o, encara més, en primer pla, es preguntava pel gran magnetisme d'aquesta figura musical que, amb aparent paradoxa, no feia esforços per contactar amb el públic, sense aproximar-s'hi amb cap senyera o bufanda del Barça embolicada, ni cap crit a l'estil "Bona nit, Barcelona", però en cap moment caient amb el quasi-bordisme d'altres mites tipus Bob Dylan. El magnetisme hi era perquè aquest enorme músic i cantautor canadenc de setanta anys es va entregar totalment al públic, -així és com hi va contactar i no amb cap frase feta o gracieta- fent un recital antològic. Li robo aquest qualificatiu al músic Àlex Torío qui també hi era segons explicava l'endemà per ràdio. L'Àlex parlava d'antològic més enllà del sentit de què tot el que va fer va ser destacable, anant a l'accepció d'entendre el concert com un repàs a la seva carrera, des de la seva vessant més acústica i acollidora a la fortalesa i rotunditat de l'electricitat més punyent.

Per què m'agrada Neil Young? Per què en sóc fan? Per què és el meu (únic) ídol, si és que en tinc cap? No sóc un friki dels que el persegueixen per tota una gira, rodant ciutat rera ciutat, encara no m'he comprat mai cap samarreta d'ell ni he tingut interès per tenir la seva signatura o fer-me una selfi al seu costat. Tampoc no sóc dels que accepta cegament tot el que fa, dient que si ho ha fet el Neil estarà bé. Tinc la imatge de trenta anys enrere quan vaig anar amb ànsia a discos Castelló a comprar-me "Landing on water". Mai no he sigut comprador compulsiu i en aquella època ni els meus estalvis ni la meva prudència em permetien comprar més de tres o quatre discos l'any, així que els triava amb cura. Vaig tornar a casa amb el vinil sota el braç, li vaig treure l'embolcall de plàstic i vaig deixar que sonés la primera cara. Em vaig quedar glaçat i desagradablement sorprès! Vaig anar passant l'agulla d'un tema a l'altre a veure si hi havia alguna cosa que fos diferent, vaig tombar el disc i vaig repetir el procés. Per la tarda, desesperat, vaig agafar de nou el tren cap a Barcelona i vaig entrar a la botiga a explicar-los que m'havia equivocat aquell matí comprant aquell disc, que l'havia desprecintat i escoltat un cop a casa, però que allò no era (sí ho era) Neil Young, o si més no no era el que jo esperava d'ell, i que no l'havia gravat, i que si podia canviar el disc, i que dispensessin les molèsties. I ho van acceptar.

Però sense ser un friki reconec que he escoltat desenes de vegades tota la seva discografia, que no és poca amb 36 àlbums d'estudi a banda de treballs anteriors amb Buffalo Springfield o amb Crosby, Stills and Nash i discos directes. Hi ha alguna cosa darrera la seva figura, darrera la seva música, que va entrar dins meu durant la meva adolescència ("directe cap endins" com diu el meu amic Pep, un altre dels assistents al concert i retrobat tombats els anys) i que mai m'ha abandonat. Podria dir que la meva admiració va lligada a la seva vida pública de compromís amb The Bridge School, projecte engegat amb la seva ex-dona a favor dels nens amb discapacitats severes (com dos dels seus fills), o amb Farm Aid, d'ajuda als petits grangers estatunidencs en oposició a les grans empreses promotores dels transgènics com Monsanto (a qui Neil Young li dedica una dura crítica al darrer disc "The Monsanto Years" del qual, força inaudit quan es fa una gira promocional, no hi va dedicar cap tema al concert de dilluns, encara que sí un parell d'al·lusions a banda de contactar amb entitats conservacionistes de Catalunya per posar unes carpes informatives). Podria parlar també del seu abanderament a favor del medi ambient (en el seu cas, i crec que erròniament, a la recerca d'una tecnologia elèctrica per substituir els combustibles fòssils dels cotxes), de la seva implicació en la lluita contra el racisme, magníficament expressada en temes com "Southern man" o "Alabama", que li van costar una dura resposta per part de músics dels estats del sud inclosos els Lynyrd Skynyrd amb el seu contundent "Sweet Home Alabama", o de la seva ferotge crítica als governs de Bush a qui escup a la cara a "Living with War" de 2006 amb temes com "Let's impeach the President". 

Podria dir que les seves guerres són les meves guerres, que el que defensa ho defenso, però com deia Empar Moliner -casualment parella de l'Àlex Torío i també assistent al concert de dilluns- tot i expressar-ho en un context totalment diferent, s'ha de valorar l'artista per la seva obra prescindint de la seva vida personal i fins i tot de la seva categoria com a persona (això ho afegeixo jo). És difícil abstreure's i fer-ho, però estic totalment d'acord amb ella i quan l'altre dia en parlava en un programa radiofònic i anava a posar un exemple, tots dos, ella en un costat de les ones i jo a l'altra banda, vam pensar el mateix: la gran novel·la "La fiesta del chivo" de Vargas Llosa, una obra sublim que cap dels dos no hauríem llegit mai si no fos perquè vam ser capaços d'evadir-nos de la polèmica figura del seu autor, ideològica i políticament parlant. (De vegades crec que l'Empar i jo vam ser germans bessons en una vida anterior. Essent tots dos fills del 66 m'he trobat amb sorpresa -i per atzar, perquè en realitat ni la segueixo gaire ni la llegeixo molt, excepte el darrer llibre de relats- coincidint en dissertacions i criteris diversos). 

No. Neil Young no va entrar a la meva vida ni s'hi ha quedat pels seus mèrits fora de l'àmbit musical. Aquests poden ser més o menys admirables. En el seu cas segur que majoritàriament jugarien un punt a favor seu. Ha estat i és la seva música, les seves paraules i la seva veu. Com deia Michel Houellebecq: "la guitarra elèctrica creua paisatges estranys, aterradors o sublims; de vegades tot es calma i el món batega al ritme d'un càlid equilibri. La veu ens guia. Ve de molt lluny, de molt lluny a l'ànima, no renunciarà. No és una veu molt viril; té quelcom de dona, d'ancià o de nen". 

I així, guitarra i veu es van apoderar de mi esdevenint la meva pròpia banda sonora vital. "Live Rust", el doble album en directe, va arribar a casa a principis dels vuitanta de la mà del meu germà Jordi, qui també estava dilluns exultant al concert. Vaig viure estancat dins la primera cara del primer disc perquè era acústica, sense les estridències d'amperatge que apareixien a la segona cara i al segon disc i que em feien certa por, la d'entrar en un món de risc, potser, i jo no hi gosava. En canvi, al disc que jo escoltava una i una altra vegada, Neil Young apareixia sol, amb la seva veu, la seva guitarra i la seva harmònica. La mateixa puresa i la mateixa nuesa amb què 36 anys més tard va obrir el concert al Poble Espanyol. Jo reproduïa aquells sons amb la meva guitarra, tot i que de forma maldestra, el moviment dels dits, els esbufecs de l'harmònica i les inflexions de la veu que repetien coses incomprensibles a les meves oïdes: Comes a time, I am a child, Sugar mountain... Un dia em vaig atrevir a girar el disc i va aparèixer l'elèctrica i electritzant The loner. Em vaig sentir fascinat, vaig voler més i al seu darrere van seguir caient Powderfinger, Tonight's the Night, Cinnamon Girl, com si els retirés el llençol que les protegia de la pols, llargament abandonades en el temps, i Cortez the Killer, tema amb que va tancar el concert en l'únic però intens i impagable bis.

Passada aquesta cerimònia iniciàtica em vaig sentir lliure de visitar i beure d'altres fonts. Però després de cada exploració tornava a les deus originals i les nostres veus, els dits i les guitarres sonaven junts novament. Hi trobava sempre aquella cançó, aquelles lletres -ara més entenedores- aquells acords i melodies que necessitava per omplir el meu buit, per complementar el meu estat d'ànim, ara alegre i viu, ara apagat i trist. Han passat els anys i segueixo sortint a visitar l'exterior però retorno a cada volta als meus orígens, al líquid amniòtic que em dóna la tranquil·litat de ser novament a casa.

Acaba Houellebecq: "És la veu d'un ésser humà que a més té alguna cosa important i ingènua per dir-nos: el món és como és, això és cosa teva, però no és en absolut una raó per a què renunciem a millorar-lo".

13 comentaris:

  1. un gran concert devia ser i una gran admiració que denotes i traspua tot el post , jo no l'he seguit a Neil Young, sóc força inconstant musicalment , celebro que gaudissis tant de tantes coses ! bentornat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Elfree per les teves paraules! Ma mare em deia ahir que no m'havia vist mai tan content des del dia que em vaig casar i el dia que va néixer el meu fill...!! Exagera, però m'ho vaig passar molt bé, això és cert. Sobre lo de "bentornat" t'ho agraeixo però no estic segur si he tornat o no. M'està costant molt per manca de temps però sobretot per manca d'idees! En fi, de moment va aquest post i veurem si segueix...

      Elimina
  2. Vaja, que vas xalar com un adolescent. Moltes felicitats!
    De tant en tant ja toca donar-nos una alegria, no?
    i més no haurà servit perquè ens tornis a regalar la teva presència al blog.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com un adolescent no ho sé (ja no m'enrecordo) ;-)) però vaig xalar moooolt!!!
      I sí que cal donar-se alegries, ni que sigui molt de tant en tant.
      Gràcies per les generoses paraules atribuint la meva presència com un regal! Ja li he dit a l'Elfree que no ho tinc gens clar que estigui tornant. Em costa molt, però aquesta sobre l'uncle Neil em venia molt de gust i vaig trobar el temps per fer-ho. Salut!

      Elimina
  3. Absolutely right, man!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un dels cinc millors de tots els que has vist, no? ;-)

      Elimina
  4. Caram Ignasi , ha de ser bonic adoptar una música com la banda sonora de la nostra vida...Confesso que aquest cantant no el coneixia, però després d'escoltar-lo i de llegir les explicacions que ens dones de la seva manera de ser com a persona, no m'estranya pas! Com diu aquella frase "los viejos roqueros nunca mueren"...
    Jo no tinc un cantant en exclusiva, me n'agraden uns quants, però em faria gràcia identificar-me tan bé amb algun...
    M'agrada aquesta frase sobre el so de la guitarra elèctrica, té quelcom de dona, d'ancià o de nen".
    I aquesta darrera frase:
    "És la veu d'un ésser humà que a més té alguna cosa important i ingènua per dir-nos: el món és como és, això és cosa teva, però no és en absolut una raó per a què renunciem a millorar-lo".
    Bon vespre Ignasi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Roser. No és una cosa pensada això d'adoptar una música com la banda sonora vital, però la realitat és que ha sigut força així, si més no des dels darrers 35 anys.

      Elimina
  5. No el coneixia jo aquest Sant Neil Young, perquè ha de ser un sant, no? ja que ha fet que tornessis amb nosaltres després de més de dos mesos. L'incorporaré al meu santoral amb biografia i tot i quan el consulti - que ho faig de tant en tant per veure si vaig pel bon camí- segur que t'hi veuré a tu per allà al mig. Així d'agermanat t'hi he trobat. El teu post flueix com l'aigua que baixa pel riu, naturalment i amb força.
    Jo també he llegit per primera vegada l'Empar Moliné, el seu recull Premi Mercè Rodoreda. Sempre malpenso dels premis donats als autors mediàtics, però em trec el barret. Uns relats duríssim, però també boníssims. Fins aviat, Ignasi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb tots els vostres comentaris em sento com el protagonista de l'anunci de torrons que arriba a casa per Nadal. Però clar, acabades les festes se'n va de nou. No tinc idees per escriure i, ja ho saps, no m'agrada escriure perquè sí. Però bé, sempre pots anar posant espelmes a sant Neil a veure si funciona. Ah! i mai no és tard per conèixer el músic. A la secció de cançons d'aquest bloc en trobaràs un parell i si mai necessites consell per saber per on començar o què escoltar m'ho dius i et dono un parell de pautes. Abraçada!

      Elimina
  6. M'afegeixo en el grup dels qui pensen que és un gust llegir-te tot i que entenc que la teva apareció per aquí sigui de periodicitat indefinida. El que contes sempre resulta interessant perquè traspua reflexió, maduresa i un camí viscut amb serenitat que dóna als teus episodis un sentit crític i un to admirable.
    Al Neil Young l'he escoltat moltes vegades però mai sabent tot el que hi ha al darrere i que tu ens has explicat. Has ajudat a que me'l miri amb més bons ulls pq certament sembla un ésser compromés i ferm segons expliques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Laura, la que sempre has estat al meu costat a les llargues tardes i caloroses tardes togoleses, no me n'oblido!! Mai no has faltat a la cita i em fa vergonya llegir-te (a tu i als altres companys blocaires) les bones paraules cap a mi i als meus escrits quan sóc pràcticament incapaç de treure el nas ja no per casa vostra sinó per la meva pròpia! En tot cas t'he d'agrair els teus comentaris que són aigua fresca en aquesta també calorosa tarda estiuenca, en tots els seus sentits tan reals com metafòrics. (Una mica més de pressió per intentar escriure de nou, però de debò que em costa trobar coses interessants a dir...)

      Me n'alegro si ara miraràs o escoltaràs l'oncle Neil amb més bons ulls, però la meva aposta és que no és tant per la seva imatge i compromís (que certament hi ajuda) sinó per la seva música... si t'agrada la canya (canya amb sentit) busca vídeos de la part elèctrica com els que comento al post... si prefereixes algo suau (suau però potent) també ho trobaràs. Amb una discografia tan àmplia és fàcil que trobis temes que t'emocionin... Abraçada!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras