dijous, 4 d’agost de 2016

Parctematització sense fronteres

Aquest dimarts al vespre, una colla de turistes alemanys feien una flash mob o mobilització espontània pels carrers de Platja d'Aro simulant que eren un grup de fans que perseguien algun famós i van provocar el pànic entre altres turistes, molts d'ells francesos i belgues hipersensibilitzats pels esdeveniments que darrerament havien viscut als seus països, que van creure que els crits i les corredisses responien a un atemptat terrorista. El 5 de juliol es va donar a conèixer la nova aplicació per a mòbils anomenada Pokémon go, que permet capturar Pokémons virtuals que apareixen en el món real, activitat convertida en febre per a molts malalts d'arreu del món. Benvinguts a la parctematització sense fronteres!

No és un tema nou aquest de convertir determinats indrets en parcs temàtics. Els parcs temàtics són aquest espais definits on, seguint un fil argumental, es proposen un seguit d'activitats o, com es diu de forma força imprecisa "experiències", per tal que la gent s'ho passi bé o si més no gaudeixi de sensacions i experiències particulars que els faran únics i diferents dels seus veïns. "Jo he viscut aquesta experiència i tu no". Bonic missatge amable, solidari i cooperatiu que també utilitza una coneguda marca de cotxes en la seva publicitat expressada a la seva manera: "El meu cotxe aparca sol. I el teu no". L'estupidesa humana és cega i els seus posseïdors arriben a creure's que sí, que realment només seran ells o elles qui viuran aquella determinada experiència i que, amb ella seran diferents -i millors- que els seus coneguts i conciutadans que des d'aquell dia se'ls miraran amb altres ulls. Però clar, quan els espais convertits en parcs temàtics es massifiquen, pensem en un Eurodisney o un PortAventura, tot perd gràcia. Ja no tenim experiències "úniques" perquè la meva i la teva són la mateixa. I també la d'uns quants milers més d'usuaris... 

Aleshores cal aixecar la mirada, obrir el camp de visió i buscar nous espais per convertir en parcs temàtics: què tal si ens anem a fer un safari per Masai Mara, un trekking per l'Himàlaia o una visita al Machu Picchu? Et sona massa exòtic? Doncs fem un pelegrinatge pel camí de Santiago o preparem un "any (o dos) Gaudí" i convertim Barcelona en un gran parc temàtic on viure experiències gaudinianes! La ciutat dels gratacels, la ciutat de les llums,... al llarg del temps hem anat convertint el nostre entorn en grans parcs d'atraccions. Les empreses venen viatges "únics", paquets d'"experiències"... mica en mica s'ha anat ocupant l'espai i se l'ha banalitzat. Ja no es tracta de petits indrets dedicats a divertir la gent, ara hem convertit ciutats completes en zones lúdiques en ares a atraure el turisme que sembla que necessitem i sense el qual no som res. 

Però es clar, es pot filar encara més prim. Podem obrir els nostres parcs naturals i nacionals per seguir oferint propostes d'interès: Carros de foc, Cavalls del vent... i una multitud de curses massificades de tot tipus per espais sensibles. O crear rutes pseudoculturals com la visita als indrets que surten a "El codi Da Vinci" o a "Joc de trons". Sempre es pot dir que això és millor que el turisme sexual, el de borratxera o el del balconing. Sempre podem mirar cap a un altre costat.

Els biòlegs diuen que l'evolució biològica -inclosa la humana, és clar- és darwiniana, rarament brusca ni amb canvis ràpids, tot i que també té episodis d'aquests. En canvi, la nostra evolució cultural, inclosa la tecnològica com a part de la mateixa, és lamarckiana. No l'heretem pels gens. El problema és que la quantitat d'informació que rep o que té a l'abast un nen que neix avui és molt més gran que la que tenia un nen nascut uns segles abans, o només fa unes dècades o uns pocs anys. L'evolució cultural avança a un ritme molt més trepidant que l'evolució biològica. I no ens dóna temps a desenvolupar els mecanismes cerebrals que ens permeten entendre l'ús que donem a les noves eines tecnològiques, ni tampoc els socials que ens ajudin a conviure amb elles, i a través d'elles, amb els nostres conciutadans. Cada nova tecnologia triga menys temps que l'anterior en ser incorporada dins la nostra societat. Així va passar amb l'electricitat, la ràdio, el televisor, el telèfon, els ordinadors personals, internet i els mòbils... i també amb totes les noves aplicacions que se'n deriven d'elles.

Sigui com sigui, fins ara la parctematització havia quedat restringida dins determinats espais, de vegades tan grans com ciutats, però encara amb els límits força definits. Amb les noves tecnologies, sigui per convocar una flash mob, sigui per perseguir virtuals ninots, hem aconseguit difuminar-ne els marges. Si els japonesos troben Pokémons al Túnel de la Rovira vol dir que aquests límits han desaparegut definitivament. 

16 comentaris:

  1. bona reflexió que comparteixo....s'han esborrat o perdut els límits fins al punt de provocar una estampida humana de por i algunes persones ferides ....imprudents i irreflexius els de la flashmob .....i en el cal dels que van entrar al túnel de la rovira cercant pokemons haguessin pogut perdre la vida i provocar accidents poca broma ....cal restablir límits de nou de manera urgent

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé com es fa això. Segurament si parlem de límits molta gent es tiraria al damunt per allò de les llibertats individuals. Però la veritat és que estem envoltats de limitacions que ens hem imposat els propis humans a partir de viure en societats. Els semàfors vermells dels carrers, per exemple, són límits acceptats per tots per poder conviure cotxes i vianants. Són imposicions consensuades i ho acceptem. Potser cal buscar algun tipus de mesures d'aquest tipus, però em temo que el tema és educatiu, igual que el que passa amb els mòbils que sovint no sabem desconnectar-los a la taula mentre mengem. Gràcies per passar-t'hi!

      Elimina
  2. Bé, sovint trobem que és fàcil criticar les noves tecnologies, ens deixem portar per tot allò que surt nou, i les febres per les novetats no paren. Senyal que estem mancats de reptes i al·licients. Mira, ara hi ha la moda dels runners, i molta gent s'està deixant la salut sense saber-ho, perquè toca córrer. La gent també caça pokemons, i ens en podem riure, però durant l'any, un cop per setmana mínim jo me'n vaig a casa d'un amic o a un bar a veure com 11 multimilionaris es distreuen donant puntades de peu a una pilota, tampoc no sembla una activitat coherent amb una persona formada i culturitzada, però mira.

    Tot té diverses maneres d'enfocar-se, i cal posar-se a la pell d'altra gent també. Que tenim un dèficit de valors perquè tenim massa coses és evident. Podem canviar-ho? Potser. Però de moment és així, i cadascú es busca els seus al·licients a la vida. Hi hauria d'haver límits, sí. Però jutjar els altres sempre és perillós. Ja sé que tu tens les coses molt clares en aquests aspectes, però les que t'importen a tu no importen a molta altra gent...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No em dec haver explicat gaire bé, XeXu. No estic en contra de les noves tecnologies, jo també en participo del seu ús. Tampoc qüestiono si anar a veure un partit de futbol es una activitat coherent amb una persona formada com comentes. De fet, tampoc intento -diria que no ho faig en aquest post- jutjar els altres. No tinc les idees clares (ni molt menys "molt clares" com apuntes). Què va! Observo i reflexiono (amb més o menys encert), i sense jutjar. El que intentava fer aquí és una crítica al model de parc temàtic mundial (un model del que també hi participo, tell me incoherent, i del qual no en jutjo les persones que l'utilitzen, tot i que òbviament no comparteixo el model com a concepte), i una observació sobre que el model educatiu no corre a la mateixa velocitat que el desenvolupament tecnològic la qual cosa provoca un decalatge, cada cop més gran, amb les distorsions i conseqüències que observem, del qual lo del Pokémon go i el flash mob en són dos exemples. Bon estiu!

      Elimina
  3. Noi, la humanitat evoluciona, cap a on?
    No ho sé, però el que és ben cert és que a España ha tornat a guanyar Raxoi...això et diu alguna cosa?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que la humanitat evoluciona però a les espanyes no? ;-)

      Elimina
  4. Quina merda és viure amb por per culpa de la globalització, eh? Que bé els està sortint la jugada als terroristes. Abans veies un munt de tios borratxos fent el imbècil i al sentir la cridòria pressuposaves que eren un munt de tios borratxos fent el imbècil, exactament això, però avui en dia... De fet, sent Espanya, sent estiu i amb abundant alcohol, són freqüents aquests casos i formen part del que són les vacances a la platja.

    Passant al tema central sobre la parctematització. No ho veig com problema terrible com tu els veus. Els parcs temàtics es van crear perquè a la gent li agrada divertir-se, com que es va veure que hi havia negoci a partir la diversió més enllà del parc es va passar a convertir les ciutats en parcs temàtics. Oh, si es una llàstima que aquell poblet maco amb encant que només tu i quatre més coneixíeu de la vostra infància ara s’hagi massificat, però tothom té dret visitar el què vulgui encara que s’hagi convertit en una experiència falsa i no tingui l’encant original, no? O si una empresa turística es dedica a explotar-ho llavors ja no es lícit gaudir-ho? Sobre lo de les noves tecnologies, en el fons només són una excusa més per demostrar que hi ha gent que fa l’imbècil en qualsevol situació, actualment els nens es posen en perill a dins del túnel de la Rovira i fa cinquanta anys per exemple el nens perseguien els gats pegant-los amb un pal, animalades sempre s’han fet i es faran, i es tan responsabilitat dels pares ensenyar als seus fills que no s’han de perseguir pokemons al mig d’una carretera com ensenyar a no pegar als animals.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, sí que m'explico malament. He dit que ho trobava terrible? Que no em sembli la millor opció està clar però lo de terrible no sé ben bé on ho he escrit. Tothom té el dret de gaudir dels espais que només coneixien uns quants? Totalment d'acord, però cal acostar-se al patrimoni amb respecte, igual que quan entrem a un museu o a una catedral. La massificació no ho té en compte i els qui la promocionen tampoc. He dit que no sigui lícit explotar-ho? No, en cap moment. Però ara que ho dius em sembla poc lícita l'explotació d'espais que es fa sense tenir en compte la capacitat de càrrega dels espais (siguin pobles i el seu patrimoni cultural siguin espais naturals). Bàsicament perquè quan se superen aquests límits de càrrega els prejudicis són per tota la societat mentre que els beneficis sòn totalment particulars. Si per afavorir una empresa particular es perjudica un espai sensible que ens pertany a tots pot ser molt legal (les lleis fins i tot poden afavorir-ho) però trobo que és força reprobable. Salut!

      Elimina
  5. Com sempre, has suscitat comentaris diversos, Ignasi. El dret a gaudir dels espais el té tothom, però penso que en el moment que es massifica, es perd bona part del respecte. Hi ha espais, en general són pobles, que ho han sabut fer bé. Estaria bé preguntar-los com ho fan, perquè els llocs que tenen tanta capacitat d'atracció, reflexionessin una mica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, ja va bé que la gent hi pensi en coses en les que normalment no ho fem. Això genera debat i sempre és bo. El que comentes és exactament el que jo intentava dir: tothom té dret al gaudi però aquest s'ha d'exercir amb respecte. I en gran mesura respon a com es gestioni des de l'entorn natural o humanitzat on es desenvolupi l'activitat. Actualment tothom vol treure benefici econòmic del patrimoni, però hi ha espais massa sensibles per a l'activitat massificada. Tots tenim exemples d'haver trobat espais naturals plens de gent i dels problemes que genera (mobilitat, deixalles, soroll...) com d'espais humanitzats on es repeteix el mateix. Els acabes deixant de visitar perquè no et generen allò que has anat a buscar. De vegades penso que per a molta gent ja li està bé. Quan donava classes a una escola d'Hospitalet els dilluns a primera hora acostumava a preguntar als meus alumnes què havien fet el cap de setmana. La majoria incloïen dins el seu programa les hores passades en algun centre comercial, cosa que em contrastava molt amb el que jo vaig viure en la meva adolescència. Com va dir el poeta en un moment "Times are changing", i com va dir més endavant "Times have changed". Abraçada!

      Elimina
  6. Veig que la calor no t'impedeix desenvolupar els mecanismes cerebrals per fer posts així re reeixits...I són molts els que s'apunten a aquestes activitats, d'una manera , de vegades, força inconscient...
    La meva mare solia dir: "qui no sap què fer, el gat pentina", i ja és més o menys això.
    Bon vespre, Ignasi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels comentaris, Roser. M'has fet riure amb això dels mecanismes cerebrals i la calor. El tema de la inconsciència que apuntes és molt interessant. La societat hiperconsumista basa la seva existència en diversos factors, un dels quals és la publicitat (la sèrie Mad Men ho expressa molt bé això). De manera que el sistema publicitari crea necessitats allà on mai no ni havia hagut (has de tenir aquest cotxe, aquest mòbil, aquest cos...) i això s'ha estès en molts altres àmbits, accentuant-se en el que és el patrimoni cultural-històric dels pobles (ja hi era present com pot ser la visita a determinats pobles o runes...) i gairebé inventant-en el natural. Durant segles, l'entorn natural era vist com enemic per a la major part de les societats occidentals. El missatge d'anar a viure a ciutat i el consegüent buidament del món rural hi van tenir un paper clau per modificar l'imaginari. Benestar=ciutat; pobresa=camp. Les tensions a la ciutat han fet que molta gent revertís la mirada cap al camp buscant-hi una font d'inspiració o un refugi. L'excursionisme, la descoberta de la natura, posar el cos en situacions de repte, sorgia de manera natural i mai de forma massificada, perquè no era una necessitat general anar-hi i la majoria no volia abandonar les comoditats urbanes. Però arriba el moment en què es vol fer negoci d'això i aleshores cal potenciar aquestes activitats i crear aquestes noves necessitats, fomentades molt sovint en la inconsciència, per a obtenir el màxim benefici. Personalment, crec que ens trobem en aquest moment, que ja porta unes dècades instal·lat. I així anem, pentinant gats!

      Elimina
  7. El problema és que has tocat a la vegada temés que criden a la polèmica! Parlaré d'alguns:

    El que centrava el teu post, la conquesta d'espais sensibles amb el perill que això pot comportar. Tinc uns amics del Pallars, prop de Llessui. Ja pateixen pel boom que s'està produint amb la baixada de les falles. Veuen com un espai tranquil, es converteix en un espai massificat i descontrolat. Resulta que justament l'atractiu d'aquest indret, que coneixes prou bé, és la tranquilitat i poder gaudir d'un espai més aviat solitari. Ara convertit en parc temàtic perd l'encant inicial. Jo no sé si és un problema dels catalans però quan una cosa es considera que pot ser atractiva ens bombardegen des del mitjans de comunicació, principalment TV3, amb que allò és el millor del moment i no pots perdre-t'ho. I t'exposes a la pregunta molesta del veï de: no hi has anat mai? No t'ho pots perdre! Encara que intestis explicar-li que potser m'hauria agradat quan encara no era parc temàtic.
    Tema Pokémons. El meu mòbil m'ha dit que no és prou "modern" per descarregar l'aplicació. El mòbil té un any. Així que, com jo hi deu haver més gent. Quanta gent s'haurà canviat el mòbil per descarregar-la? Potser et preguntes com és que me la volia descarregar. Doncs senzillament perquè vull saber de què va això per poder-ne parlar amb coneixement. Hi ha qui busca ocells, papallones, flors o bolets. Doncs alguns busquen pokémons. Però el que m'interessa del tema és el món de la realitat augmentada que he començat a treballar a l'escola amb els alumnes. I el tema Pokémon no és res més que una realitat augmentada lligada amb geolocalitzadors. Tot amb el que vull treballar la informàtica de 1r i 2n d'ESO, de molt abans de la Pokémonmaina.
    I com que també ha sortit el tema de l'educació, doncs jo sóc la que lluito contra una gran part de la comunitat educativa per fer-los entendre que no pot ser que els nens viatgin en alta velocitat i nosaltres en ruc. No ens podem despenjar i no podem criminalitzar, prohibir i desconnectar de les coses noves que apareixen, sobretot a nivell tecnològic que és per on es cor més. Hi ha Pokémons, doncs aprofitem-los. Quan jo ara hagi d'explicar què és la realitat augmentada ho tindré molt fàcil. I el projecte: qui s'engresca a fer un joc tipus Pokémon? I ja els tinc al sac. Però encara estic molt sola en aquest aspecte. Mentre jo vull ensenyar-los a utilitzar els mòbils i tauletes d'una manera responsable molts d'altres els volen fora de les portes de l'escola. És l'eina principal de tots en aquests moments, doncs no els podem frenar perquè trencarem la corda que lliga el ruc al tren d'alta velocitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, què bé trobar-te per aquí! Saps que vaig trencar el silenci amb l'entrada del Neil Young just després de la nostra trobada al Figaró? Vaig pensar que ja era hora. I en gran part va ser gràcies a tu!

      No sé si és problema o no però sí que he tocat diversos temes (és el preu que he de pagar per no haver integrat el que em vas passar sobre "de la idea al relat" :-p

      Amb el primer paràgraf em sembla que estem totalment d'acord. El llegia i no sabia si l'havies escrit tu o jo... Pel que fa al del Pokémon crec que també el puc compartir. No hi estic en contra de les noves tecnologies ni de les immenses possibilitats que ens aporten. I tenen molta sort els teus alumnes si pots integrar les eines a classe. Sí que penso, no dic que sigui el teu cas i et conec prou per saber que penses força com jo, que existeix un mite de la tecnologia com l'eina que ens podrà resoldre tots els nostres mals (la contaminació, el canvi climàtic, la fam, l'esgotament de recursos energètics...). Un fals mite que permet justificar que no haguem de fer res per canviar les nostres actituds sota la idea de "la tecnologia ja ho resoldrà". El que sí intento comentar és que al costat de l'ensenyament de les noves tecnologies hi hauria d'haver un ensenyament sobre com i quan utilitzar-les, en quins contextes, com compaginar-les amb les nostres relacions socials i fer-ne un ús (no m'atreveixo a dir adequat perquè no pretenc pontificar) que no malmeti aquestes relacions ni ens converteixi en persones alienes a la resta del món.

      Sobre això del ruc i el tren d'alta velocitat, trobo que és una imatge molt impactant, però no la veig molt realista. No fa gaire l'Aran, que havia estat buscant informació sobre el grafet a voltes del congrés mundial de telefonia, m'ensenyava uns vídeos i em donava unes quantes lliçons sobre les bondats del grafet i del món que s'obria amb la seva utilització on tot estaria interconnectat i que era, literalment, l'òstia. Evidentment el vaig escoltar amb atenció i em va semblar molt interessant, però no em va faltar gaire temps per reflexionar i fer-lo partícip de la idea que això del grafet acabaria sent una solució -suposant que ho sigui- per una part petita del món, posem un 15% de la població, si m'apures un 25%... però i el 75-85% restant? Quedarà lluny, molt lluny. Fa uns anys es parlava de què la veritable frontera al futur no serà entre rics i pobles sinó entre connectats i no-connectats. Ara potser anirem més lluny. O sigui que hi haurà la major part de la població que seguirà anant en ruc, malgrat ells, mentre que uns pocs pujaran a l'alta velocitat...

      Elimina
  8. Enceto el comentari a partir de dues frases teves:
    - L'estupidesa humana és cega.
    - Parcs temàtics massificats, experiències úniques.

    Realment, i sense perdre de vista en cap moment la primera de les dues frases, ja no sabem el què volem. Parlo en plural, incloent-m'hi tot i que intento al màxim no caure en aquest comportament de massa amorfa manipulada i sent conscient de que formo moltes vegades part d'una minoria que va a contracorrent (com el títol del teu blog) i que també he de dir que això te un preu.
    Tornant al que volia dir: aquesta necessitat per a trobar l'experiència única alguns la porten fins a uns extrems jo diria que gairebé malaltissos i el que aconsegueixen realment és que tot perdi la seva essència.
    Fa pocs dies comentava amb un company que havia anat a fer una excursió a Andorra aquest agost, a l'Andorra que s'allunya del turisme d'esqui de l'hivern i del turisme de supermercat. Després de fer molts quilòmetres muntanya amunt per arribar a la pista que ja només es podia fer a peu per a pujar als llacs, em vaig emportar la trista sorpresa de què allò semblava les rambles. Tothom arriba a tot arreu! És increïble!! El meu company em deia: "Tots hi tenen el mateix dret que tu!" I clar, clar que li tenen, però el que no tenen és el mateix respecte que hi tinc jo ni el mateix criteri per a acostar-m'hi i això és el que no suporto. Pujar a 2000 m. i trobar una llauna de refresc tirada per allà em fa agafar una febrada!!! I tornant on començava: l'estupidesa humana és cega (per dir-ho suau).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Laura. Gràcies per passar-t'hi! Crec que no puc afegir molt més al que ja comentes. Caricaturitzant-ho podria tancar-ho dient que "el Coronel Tapioca hi té una gran responsabilitat". Abraçada!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras