dissabte, 10 de juny de 2017

Plectonèmic

Al darrer post, long time ago, vaig parlar del temps i de com n'és d'escadusser. Potser el temps es va emprenyar amb mi i amb les meves paraules que qüestionaven la seva capacitat de mantenir un ritme constant al llarg de les nostres vides, o potser vaig ser jo qui no va saber interpretar-ne els senyals que les coses poden canviar d'un moment a un altre. El cas és que, de cop, a primers de març em vaig trobar en una situació enrevessada de la qual, tot just ara, començo a emergir. I per això crec que estic en condicions d'explicar-la.

Crec recordar que ho he comentat alguna vegada, però por si los dípteros, ho torno a explicar aquí. Laboralment fa set anys que treballo com a autònom. Qüestions de la crisi, qüestions de prioritats que no de crisi (ja en parlaré en un altre moment), el cas és que em van despatxar a començament de 2010 de la meva darrera feina a compte d'altres i, per allò de reconvertir-se i obrir noves portes, vaig esdevenir de la nit al dia autònom recuperant antigues habilitats i destreses per tornar a sortir al camp i fer seguiments d'ocells, per redactar informes i preparar cursos on-line en temes ornitològics, elaborant i executant projectes de cooperació com el que em va portar a Togo aquests darrers anys, i mantenint, això sí, les meves esporàdiques classes de medi ambient i desenvolupament dins el màster de Globalització, cooperació i desenvolupament de la UB. Això compaginat amb la tasca educativa de fer de pare de dues criatures que han tingut la sort -crec que ho puc dir així- d'haver-me tingut força a la seva disposició durant aquests set anys, ja que majoritàriament treballo des de casa, i també ocupant-me de la major part del manteniment de la casa (roba, neteja, menjar, i altres) alliberant així la Cristina qui cada matí ha de desplaçar-se a Barcelona a treballar. 

Aquest tipus de feina té el problema de què hi ha períodes amb molt de treball i d'altres amb poc o gens. Tot el treball de seguiment d'ocells es fa en èpoques molt concretes, no tens gaire opcions de repartir-les al llarg de l'any. Una inconstància laboral que també es tradueix en uns ingressos fluctuants. Després de tants anys treballant per altres, aquesta nova versió de mi mateix ha hagut de treballar fort per assumir el canvi. I no ha estat gens fàcil ni sé si totalment aconseguit.

L'any passat, cap el mes de gener es va obrir la borsa de treball d'ensenyament per fer substitucions a instituts. Jo havia treballat donant classes en escoles concertades durant nou anys i vaig pensar que sempre podria sonar la flauta i que no estaria de més apuntar-me. Paperassa, cues... i ja està. Però com tenia el projecte de Togo en mans vaig fer el que la llei permet: congelar la borsa durant uns mesos i així poder acabar el projecte tranquil·lament. Quan vaig tornar de Togo, aquest febrer, s'acostava una època de feina de força treball: calia analitzar les dades, classificar i retocar les fotografies, elaborar l'informe, i a banda hi havia tota la feina de preparació de les classes de màster (em suposen molta feina però m'ajuden a mantenir-me al dia), i tots els seguiments d'ocells de primavera per la plana de Lleida, el Montseny i el Pirineu. 

Recordo perfectament el divendres 10 de març. Estava al despatx de primavera (jardí de casa) analitzant dades africanes i vaig parar un moment per trucar a ma mare, eterna confident dels meus estressos i maldecaps i generadora de consells i paraules de pau i amor. Li vaig comentar l'època que em venia al damunt a la qual calia ajuntar un seguit d'esdeveniments escolars i familiars que ara no vénen al cas, però que afegien tensió a la història a l'hora que restaven temps. "No et preocupis, Ignasi, no t'estressis, ja veuràs com te'n sortiràs. Una cosa rera l'altra". Vaig penjar, il·lusòriament reconfortat, pensant que sí, que segur que me'n sortiria, però que la tensió ningú no me la trauria. En fi, seguim analitzant dades. 

No van passar ni quinze minuts de la trucada filio-materna quan el telèfon va a tornar a sonar. El Departament d'Ensenyament em reclamava: "Dilluns comences a l'institut. Jornada sencera". "Perdoni, deu haver-hi una equivocació, jo..." Vaig fer la retòrica pregunta en qüestió: "I si dic que no?" Si dius que no et fan fora de la borsa i ja no et truquen més. Em va passar com els passa a alguns porters de futbol, que fan l'estàtua davant d'un xut convençuts que la pilota no entrarà entre els tres pals. La borsa de treball s'havia descongelat l'1 de març i jo n'era conscient, però estava convençut que no em trucarien pel poc temps que quedava de curs i atès que no tenia un número molt baix a la llista de substitucions. "I quants dies són?" "Fins el 30 de juny. El professor que hi havia ha marxat i la plaça ha quedat vacant". 

No estic segur si el cel es va enfosquir aquell dia o era jo qui ho va veure tot fosc de cop. El cas és que tres dies després, a les 8 del matí, començava a donar classes de biologia i ciències naturals després de disset anys d'absència a la secundària. I la resta de projectes? Què faig? Ho penjo? No, és clar que no ho podia deixar: les substitucions als instituts són ocasionals, però la feina de la UB i els seguiments d'ocells, de moment segueixen... I no puc deixar el projecte de Togo a mitges! I els nens? Jo no podré portar-los a l'escola, ni vindran a dinar a casa i ja veurem a quines extraescolars els podré acompanyar i... I la Cristina? 

El cabdell es va embolicar ben embolicat. No vull explicar misèries, però, malgrat la bona notícia de la substitució (que em servirà per pagar el dentista dels meus fills) la situació amb què em vaig trobar immers no la desitjo a ningú. Les meves jornades laborals s'han eternitzat, els caps de setmana han desaparegut, i no recordo des d'aquell 10 de març un sol dia en què m'hagi sonat el despertador perquè una hora o dues abans ja l'he apagat sense poder tancar els ulls i amb el cap fumejant. Suposo que entens que hagi desaparegut de la blogosfera... Encara gràcies que PROYDE, l'ONG que em dona suport al projecte de Togo, no va posar cap problema per endarrerir l'entrega de l'informe. 

Demà tanco el segon capítol. Com em deia la mare, una cosa rera l'altra. Les classes del màster van tocar fi i demà faig l'últim seguiment d'ocells de la temporada, aquí a Llessui, des d'on escric. En tres setmanes s'acabarà l'institut i confio que juliol i agost em permetran treballar tranquil amb l'informe de Togo. Després, al setembre, és possible que estigui assegut a casa traient-me el borrissol del melic, això ja ho té la feina autonòmica aquesta. Qui lo sa! En tot cas, el cabdell s'està desfent. O potser no era un cabdell, sinó una cadena.

Plectonèmic. No cal que ho busquis al diccionari català o castellà, no hi és. Per Internet trobaràs algunes petites referències. Al wiktionary només hi ha la versió anglesa i diu així: "A loop of helices (especially of nucleic acid) twisted together". Casualment, o no, ho vaig aprendre el primer dia de donar classes de biologia a batxillerat: les dues cadenes que conformen l'ADN, allà on tenim la informació genètica, són plectonèmiques, és a dir, que no es poden separar sense desenrotllar-se, i ho han de fer girant l'una respecte l'altra. 

Plectonèmic, així m'he sentit...

12 comentaris:

  1. M'ho puc imaginar... Avui jo també he fet el segon SOCC. Quan tinguis temps, uau!, vull que expliquis com t'has sentit altre cop envoltat d'adolescents. Et poso deures!!
    Genèticament parlant, ADN i cadenes que s'entortolliguen i es copien, tinc tres monogràfics sobre genètica del Investigación y Ciencia, ideal per posar-nos al dia de termes com plectodèmic o epigenètica. En pdf. Només s'han de compartir pel núvol i llegir!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Adolescents? Són aquests éssers carregats d'hormones que pul·lulen per aules i passadissos? Hehehe... Doncs ja en parlarem... no sé si de forma pública però ja trobarem el moment.

      Friso per llegir els monogràfics!!! ;p

      Elimina
  2. de vegades passa això.....espero que te'n surtis de tot !!! tinc una companya de feina que també en té dues de feines la docent ( a temps parcial perquè no ha tingut la sort de tenir-la sencera la jornada)i l'altra d'analitzar l'aigua dels rius ....plectonèmic tot plegat! endavant ! tu pots !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Elfree... A mi, afortunadament suposo que he de dir, m'han contractat a jornada sencera! I en el meu cas hi ha hagut unes quatre setmanes que no han sigut dues sinó tres feines a l'hora! O sigui, dormir poc i treballar caps de setmana. Avui calculava que aquest any només he estat els caps de setmana de febrer a casa... En fi, no passa res, ja s'acaba, vaig deixant llast pel camí i ara ja es desenrotlla tot...

      Elimina
  3. Només et puc donar ànims, des de l'atur més llarg que he sofert en ma vida. També és una història llarga per explicar-la i tu ara no estàs per més històries. Ja veus, tu no tens temps i jo te'n podria regalar.
    Si ja has arribat fins aquí, estic segura que te'n sortiràs.
    Una aferradeta ben forta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola lluneta. Potser dono la sensació que aquests set anys d'autònom han estat la glòria però en realitat he anat alternant feinetes amb atur fins que aquest també es va acabar... Gens fàcil, tot plegat. La realitat és que "ara" no tinc temps però quan arribi setembre, a no ser que em surti un altre institut pel mig, és fàcil que estigui deixant passar les hores mirant el sostre a casa... Aferradeta!

      Elimina
  4. No podies fer com tothom i dir-me “Mira Pons, he estat molt liat últimament i no he pogut visitar el teu blog tan com voldria” No, tu no pots fer això, tu has de fer un escrit de quinze mil paraules explicant amb pèls i senyals tota la feina que tens a sobre, sempre buscant justificacions vàlides, que si la vida real pel mig... Sigui com sigui estic content que amb el curs acabant-se puguis tornar a tenir temps per deixar-te veure. Els autònoms sou uns temeraris!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, l'ull que ho veu tot, no et pensis que no he anat llegint sovint els teus posts aquí i allà. Gràcies pel teu comentari! Sí, podria haver-ho dit més curt i ras però volia explicar-t'ho millor. Intentaré deixar-me veure més sovint.

      Alguns autònoms no sempre som temeraris. Ens hem vist forçats per la vida. I ens diuen autònoms quan al final som absolutament dependents perquè costa arribar a facturar al final d'any. Això sí, et dona una llibertat d'acció que cap altra modalitat de feina t'ofereix.

      Salut! Ens seguim!

      Elimina
  5. La resistència humana sol estar molt per sobre del que ens pensem. Creiem que no arribarem a fer tot el que hem de fer quan vénen èpoques així, però al final arribem a tot, la nostra capacitat és molt gran. Potser no es pot perllongar molt en el temps, perquè ens cremem molt, però puntualment, podem ser imparables. Tot és qüestió d'actitud, o potser de necessitat. En qualsevol cas, ho fem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, suposo que tens raó. Has manifestat força sovint que ets un personatge molt ocupat que has viscut aquestes situacions d'estrès, així que en tens prou experiència. No sé, tota l'actitud que tu vulguis, però quan tot això s'ajunta amb una família amb un parell de nens que et sol·liciten, encara les coses es posen més tensionades. En qualsevol cas, bé ho dius, ho fem. Gràcies per ser aquí!

      Elimina
  6. Vaig llegir aquest post en el seu moment però no tenia temps de comentar-lo. Ara estic robant uns minuts a la meva agenda i ho he tornat a llegir. Mare meva, quin estressss! Jo sempre he fet mil coses alhora i ara ha arribat un punt en el que estic molt cansada però reconec que quan ets al ball, balles i sense prendre el compàs.
    A aquestes alçades que ja deus tenir els ocells ben analitzats i que ja han sortit les llistes pel setembre igual ja tens un altre institut per anar. Què et sigui lleu però que et puguem seguir gaudint siguis on siguis.
    I de tornar a l'insti després de tant temps que me'n dius? Com ho has trobat tot? Perquè hi ha coses que malauradament no canvien ni amb aigua calenta (em refereixo a les incongruències del sistema i altres herbes) però la nostra clientela..... té molta tela!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Laura! Merci per tornar-hi! Sí, he de confessar que tot va ser molt estressant. Ja fa gairebé un mes que vaig acabar amb allò però encara tinc una sensació de vertigen acumulada, suposo que és la inèrcia. Ara estic treballant amb l'informe de Togo. Teòricament més relaxat però a la pràctica no és tan fàcil perquè els meus fills estan de vacances i no tinc molt de temps lliure per treballar i de vegades és a batzegades.

      No tinc cap institut assignat en aquest moment, no tenia un número tan bo. Així que m'hauré d'esperar al setembre per veure què hi ha si és que hi ha un què.

      Pel que fa al treball amb adolescents després d'estar tants anys separat de la docència, un tema que també em preguntava la Núria, la veritat és que vaig començar amb un nivell i un ritme que era el que jo recordava (jo vaig donar classes de batxillerat i eso a la primera fornada), però la realitat em va fer veure que havia de baixar el llistó. Pel que fa al comportament, tinc un fill que ara començarà l'eso i hi ha tota una gestualitat adolescent actual (una litúrgia, diria) que ja me la conec força, així que no m'ha agafat desprevingut, i m'ha ajudat a entendre els alumnes (cosa que he constatat que companys meus sense fills o amb fills més grans anaven força més perduts malgrat portar més anys treballant a l'institut). Els nou anys que vaig estar de docent mai vaig tenir problemes amb els estudiants, tot i que no és del tot comparable, ja que jo treballava en concertades, la que més temps al barri de Pubilla Cases d'Hospitalet, un barri de classe mitja-baixa, per dir-ho suaument, però amb nens amb força problemes. Els nens i els adolescents han canviat, sí, crec que els costa discernir entre estar a l'escola, al carrer, a la platja o de festa tant pel que fa al llenguatge, com per la vestimenta, l'actitud o el tracte amb els altres. Això no és culpa de l'escola (o no només) i crec que l'entorn cultural, familiar, la televisió... hi tenen molt a dir. Com a positiu si que he constatat que des del sistema s'intenta una acció integrativa que abans s'obviava (altra cosa és que amb els recursos actuals es pugui dur a terme). En fi, temps diferents, canvis... en totes èpoques n'hi ha i n'hi hagut i a mesura que ens fem grans ens costa adonar-nos que nosaltres també fèiem les coses diferents respecte dels nostres pares, que segur que s'escandalitzaven de "com pujàvem"! però és que els temps no eren els mateixos... Una abraçada!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras