No suporto les maratons!

No vull ferir cap susceptibilitat. Tampoc no vull fer-me l'esnob anant a contracorrent però no suporto les maratons. I aquest proper cap de setmana en tenim una nova edició, en aquest cas dedicada a les malalties neurodegeneratives. 

Però vull explicar-me perquè sé que amb un comentari com aquest engreixo la meva llista de detractors, alguns dels quals ja es van desenganxar de mi per anteriors escrits.

Dibuix sobre la marató de 2013.
Institut Jaume Callís 3r ESO C

Per davant de tot vull expressar el màxim respecte pels malalts, els seus familiars, els investigadors que rebran els diners, els organitzadors, els voluntaris i els donants. Tots tenim entre els nostres familiars, amics i coneguts algú que pateix alguna d'aquestes malalties o alguna altra de les que han estat objecte en maratons precedents. Estadísticament parlant és molt segur que alguns de nosaltres, jo mateix potser, esdevinguem malalts d'alguna o algunes d'aquestes malalties en els propers anys. Sóc conscient d'aquesta realitat i no m'enganyo.

Hi ha vàries coses, però, que em grinyolen en aquest tipus de maratons i que em creen aquest sentiment de rebuig. En vull destacar dues: per què la investigació de les malalties ha de dependre de la solidaritat de les persones? Si no es fessin les maratons no hi hauria investigació, oi? Em sembla increïble. El fonament de l'existència de les societats està en la protecció de l'individu, un fonament que se'n va en orris si el govern de torn és incapaç de fer-hi front. Per a què serveixen els nostres impostos? Només per salvar els bancs? L'economia ha d'estar al servei de les persones i no a l'inrevés. La protecció de les persones i el gaudi d'una vida digna haurien de ser prioritats dels nostres governs per davant d'altres criteris. Per què hem de tocar la fibra i esperar que la bona gent resolgui aquests dèficits?

Fa uns quants anys tot estudiant un postgrau sobre societats africanes recordo que un dels ponents ens explicava el mal que feien moltes ONG benintencionades amb els seus programes de desenvolupament en necessitats bàsiques com l'educació o la sanitat, amb el permís dels governs locals que així, alliberats del pes d'inversions en béns per a la població, podien dedicar els seus pressupostos nacionals a la compra d'armament per reprimir la veu del poble i a l'enfortiment del seus exèrcits per dinamitzar guerres que deterioren la salut dels ciutadans, desatenent les seves obligacions principals.

Això em lliga amb el segon escarafall que li faig a les maratons: tot i no haver-ne seguit cap no he pogut evitar de veure alguns resums d'edicions anteriors amb imatges seleccionades. I sempre apareixen aquells polítics de torn i altres paràsits xucladors de la nostra societat agafant el telèfon i fent-se passar per humans normals i sensibles. Baixen al món terrenal, despengen l'auricular, somriuen o posen cara de circumstàncies, donen uns copets a l'espatlla d'un malalt, diuen coses boniques, tornen a somriure. I se'n van a dormir. L'endemà, camí del Parlament o de la reunió de Govern, o potser de la reunió de consell d'administració d'alguna empresa, d'algun banc o d'alguna tribuna de ràdio o diari, repassen els papers del seu discurs, de la seva rèplica, de la seva justificació números en mà, de l'esborrany legislatiu que permetrà novament fer noves retallades en detriment de la necessària investigació a favor del benestar de la gent que hauria de formar part de la seva raó de ser.

* * * * *

El passat diumenge vaig comprar el disc de la marató. Sé que els deu euros s'afegiran a aquest número màgic que sortirà a les pantalles i ja m'està bé. Forma part de la meva contradicció vital amb la que cada vegada em sento més còmode, potser perquè amb els anys estic guanyant cintura. El vaig comprar perquè volia gaudir de les veus d'Estrella Morente, Pablo Alborán i Luz Casal interpretant de forma magistral les seves cançons.