Lligar senglars amb llonganisses

En temps de crisi les necessitats a satisfer es prioritzen. Aquesta és una realitat de la qual pocs se n'escapen. I es fa a tots nivells des dels diners de butxaca que portem al damunt fins als àmbits institucionals més elevats.

Gualba no n'és una excepció.

Abans em prenia un cafè al bar i ara me'l faig a casa, porto carmanyola a la feina i no agafo el metro per les dues parades que tinc. Les fulles d'afaitar em duren més que mai (la pell no m'ho agraeix, ho sé) i surto menys al cinema, no em compro ni el diari ni tants llibres com abans i redueixo les vacances. Prioritzo, això sí, que els meus fills puguin fer les extraescolars que crec que els hi van bé, a banda de dur al dia els pagaments a què estic obligat. L'economia domèstica té bastant clara quines són les prioritats a favor dels seus.

Les empreses també prioritzen tot i que amb un interès diferent de manera que els directius van augmentant els seus guanys ampliant les diferències retributives respecte els treballadors, empobrint o fent desaparèixer directament la classe mitjana i contribuint substancialment a crear un país on les desigualtats són cada cop més grans. 

També les administracions ho fan i segons el color polític que les governa funcionen millor o pitjor -o simplement deixen de funcionar- hospitals i escoles, bombers i policia o s'atorguen o deneguen ajudes als sectors agraris, a la producció cultural o a la protecció ambiental. Fins i tot els governs dels grans països i les institucions supranacionals són capaços de prioritzar decidint per exemple si van o no a la guerra en funció de si cal o no que es recuperin d'alguna crisi encara que amb la seva activitat en generin d'altres.

Tal com jo entenc el món això de prioritzar caldria fer-ho durant tota la vida ja sigui en època de vaques flaques com grasses. Però això forma part d'una visió particular lligada amb la percepció sobre l'escassetat de recursos, i amb els principis d'austeritat i justícia social i la necessitat de no supeditar el món als mandats del creixement econòmic com he explicat en anteriors entrades.

Fins aquí la identificació: crisi implica priorització. La qüestió que queda a l'aire és com prioritzem? Quins criteris utilitzem per saber si hem de destinar més o menys recursos a una activitat o sector per davant d'altres? Tants caps tants barrets. Sembla clar que les opcions són pràcticament infinites i no sempre responen a criteris lògics i de la raó, cosa que en el cas de les administracions, com a mínim, caldria pensar que haurien de regir ja que es deuen a la recerca del major benefici per als seus ciutadans. El cas del meu poble, Gualba, al Vallès Oriental, em sembla força significatiu i lluny de buscar exemples fora de casa m'ha semblat interessat que coneguessis el d'aquí, on la Junta de Govern de l'Ajuntament acaba d'aprovar de forma inicial un projecte actualment en fase d'exposició pública per a la construcció d'un camp de futbol. 

El projecte pot semblar irrellevant però no ho és gens per un petit poble de 1.400 habitants que ja té un camp de futbol que, malgrat no sigui de titularitat pública, reuneix les condicions reglamentàries per exercir la pràctica d'aquest esport, com fa anys que es fa sense problemes. Tot just fa dues legislatures ja es va fer un altre camp -teòricament de futbol 7 tot i que les mides es van quedar curtes- per a l'entrenament dels jugadors i evitar-los així un desplaçament fins el camp on juguen. Ara anem pel tercer: és cert que la construcció d'un camp de futbol amb gespa artificial era una de les promeses electorals presents al programa electoral de l'actual govern. El que sorprèn més de tot plegat és que es consideri aquesta època de crisi com el millor moment per endegar aquest projecte de benefici dubtós, tant per a la població en general com pel reduït nombre de potencials beneficiaris, en un moment en què les necessitats de la població van en una altra direcció i on la falta de recursos econòmics municipals són l'excusa perfecta per no dur a terme o finalitzar altres projectes que poden beneficiar un nombre major de gualbencs i gualbenques. 

Sorprèn, sí, perquè el projecte del camp de futbol està pressupostat en 423.707,51€, una xifra gens menyspreable. I és que a Gualba no ens estem de res i lliguem els senglars amb llonganisses!