dissabte, 19 d’octubre de 2013

Passant pàgina

Ahir vaig anar a un sopar al que no tenia cap ganes de ser-hi. I tanmateix ho havia de fer. Es tractava de passar pàgina i tancar un llibre que vaig obrir fa tres anys. Potser ja intueixes per escrits anteriors que em refereixo a l'ampa de la meva escola que he tingut el dubtós honor de presidir aquest darrer mandat.

Fa mesos vaig començar a preparar un parell d'entrades al bloc sobre aquest tema perquè les he vistes de tots colors. De fet, una la vaig començar fa gairebé un any amb l'esperança que no es perdés en l'oblit cap dels fets que van tenir lloc aleshores i que no podia publicar, per prudència, fins fer el traspàs entre juntes. Aquest traspàs (així és com se li diu eufemísticament a una mort, oi?) paral·lelismes a banda, aquest traspàs va tenir lloc el passat 8 d'octubre i per tant em sento alliberat per escriure el que vulgui.


Però una amiga pallaresa, la Neus d'Olp, m'ha fet repensar-m'ho. La Neus té 13 anys i està en un moment divertit de la seva vida adolescent. A mi m'ho sembla, potser als seus pares no tant. Un dels seus divertimentos és anar modificant dia sí dia també els seus avatars del whatsapp. Les fotografies que hi posa són dignes de concurs, la darrera és en blanc i negre i mostra un grup de quatre noies, entremig ella, amb posats entre seriosos i passotes. És el que toca. Genial! Però a banda de l'avatar la Neus també tria alguna frase que associa al seu perfil o estat d'ànim. Fins abans d'ahir, perquè l'adolescència vital ja l'ha fet obsoleta, es podia llegir "Forget what hurt you, but never forget what it taught you" (Oblida allò que t'ha ferit però no oblidis mai el que t'ha ensenyat). No he estat capaç de trobar qui es va inventar aquesta frase però com que és la Neus qui me l'ha ensenyat, per tu va el meu agraïment.

Com ja he comentat en altres entrades no tinc una gran memòria i des de fa mesos que volia escriure detalladament les incidències relacionades amb l'ampa del meu poble durant aquest trienni. Però ja entenc que em passaria com els passa a alguns polítics: que acabes amb un llistat de greuges. I no vol dir que no siguin certs però no tinc clar, potser els polítics sí, què en trauria de vomitar-los més enllà de fer una cura mental. I potser ni això.

No et sorprenguis si li dono tanta importància al tema de l'ampa. La del meu poble és capaç de mobilitzar més de 500 persones en determinats actes. En comparació, l'actual govern de l'ajuntament va obtenir una majoria absoluta a les darreres eleccions municipals amb menys de 300 vots! Sembla prou clar que les ampes de pobles petits són importants poders fàctics i no és estrany que s'hagin utilitzat com a trampolins polítics, una cosa certament sorprenent si es mira amb perspectiva de gran ciutat. Justament per trencar aquesta tendència polititzadora fa tres anys vam presentar una candidatura apolítica i representativa de diversos sectors, sens dubte un experiment lloable i interessant en aquests temps autocràtics que corren, però difícil de gestionar. I aquesta és una de les lliçons que he après. 

Però no vull seguir pel camí d'explicar èxits i fracassos. Acabaria fent exactament el que m'havia proposat evitar. Així que prefereixo recollir el testimoni que, involuntàriament, m'ha llençat la Neus.


* * * * *

Ahir els membres de l'ex-junta de l'ampa vam sopar junts fent el paper de bons amics. Es tractava d'un sopar d'acomiadament per la feina feta durant els tres anys. Em va costar molt anar-hi. Pel matí m'havia aixecat amb malestar al cos i pensava que ja tenia excusa per justificar la meva absència. Però no podia acabar tres anys amb el llibre obert i un mal regust a la boca. Amb un nus a l'estómac em vaig empassar els retrets i l'orgull i vaig matar la incomoditat inicial amb una copa de Luis Cañas. Havia de passar pàgina...

6 comentaris:

  1. Doncs si ahir vas aconseguir passar pàgina ja tens molt guanyat. No hi ha pitjor cosa que no poder passar pàgina i que vagi fermentant o enquistant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El teu paper no ha estat gens fàcil, covinar relacions profesionals amb personals,..uffffff
      Ho has fet molt Be!!! Tati,
      Bravo presi...
      De vegades a la vida ens a donem de coses que no ens agraden gens i ens fam¡n mal, pero aquest aprenentatge es necesari, de sobte et trobes amb amics que s'han convertit en nomes coneguts....però el camí segueix....
      Tan debó tots poguessim pasar pàgina.
      petonets,
      K.

      Elimina
  2. La vida es un aprenentatge constant.....i en aquestes situacions es quan creixem i ens fem mes forts....Mira la part positiva.....si no fos aixi ens avorririem... :-)
    I passar pàgina és el millor que es pot fer....Les rancunies i la ràbia bloquegen energies i et debiliten emocionalment i fisicament. O sigui que endavant!!!!!

    ResponElimina
  3. Primer de tot, gràcies pels comentaris! De vegades et sents com el fondista que corre sol però de cop t'adones que no és així.

    Sincerament, això de "passar pàgina" és la intenció perquè la realitat en un poble tan petit on les interaccions són constants no permet fer aquest pas tan fàcilment. Però si més no estic expressant una voluntat que crec que és el pas previ i necessari per evitar l'enquistament i la fermentació de què parles, Núria. El temps farà la resta.

    I sí, estic totalment d'acord amb que l'aprenentatge de la vida és constant, anònim, i que com dius bé, i també ho diu K. tot ens ajuda a créixer. La idea del bloqueig energètic de les rancúnies és brillant. Per això, per evitar continuar amb aquest desgast dels darrers anys un cop acabada aquesta etapa és pel que he considerat necessari girar full.

    De nou, però, tot són intencions. I de nou, gràcies!

    ResponElimina
  4. Lo important ara es voler-ho fer.... la resta vindrà sol.... Ja he viscut situació similar fa poc i et dic el tema de les energies perquè ho he experimentat en la meva persona...No som perfectes, i no som el "hombre de hojalata", per sort nostra tenim un cor i les coses ens afecten... Però dona-li la volta.... i busca lo positiu en tot això...Tot el que has viscut, conegut, crescut....i sobretot està en pau en tu mateix sabent que has fet tot el que sabies i podies perquè les coses fossin diferents.

    ResponElimina
  5. Hola Ignasi! suposo que sí que és difícil passar pàgina en un poble com Gualba, i més si hi vius... també crec que una de les feines més complicades en un poble com aquest és apolititzar l'escola pública. A vegades ens oblidem, a causa de la proximitat del vilatà de a peu, que les dretes no deixen de ser les dretes. En fí, de totes maneres, me n'alegro que hagis pogut tancar sense rancúnia aquesta etapa... Records dels de casa!

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras