Passant pàgina

Ahir vaig anar a un sopar al que no tenia cap ganes de ser-hi. I tanmateix ho havia de fer. Es tractava de passar pàgina i tancar un llibre que vaig obrir fa tres anys. Potser ja intueixes per escrits anteriors que em refereixo a l'ampa de la meva escola que he tingut el dubtós honor de presidir aquest darrer mandat.

Fa mesos vaig començar a preparar un parell d'entrades al bloc sobre aquest tema perquè les he vistes de tots colors. De fet, una la vaig començar fa gairebé un any amb l'esperança que no es perdés en l'oblit cap dels fets que van tenir lloc aleshores i que no podia publicar, per prudència, fins fer el traspàs entre juntes. Aquest traspàs (així és com se li diu eufemísticament a una mort, oi?) paral·lelismes a banda, aquest traspàs va tenir lloc el passat 8 d'octubre i per tant em sento alliberat per escriure el que vulgui.


Però una amiga pallaresa, la Neus d'Olp, m'ha fet repensar-m'ho. La Neus té 13 anys i està en un moment divertit de la seva vida adolescent. A mi m'ho sembla, potser als seus pares no tant. Un dels seus divertimentos és anar modificant dia sí dia també els seus avatars del whatsapp. Les fotografies que hi posa són dignes de concurs, la darrera és en blanc i negre i mostra un grup de quatre noies, entremig ella, amb posats entre seriosos i passotes. És el que toca. Genial! Però a banda de l'avatar la Neus també tria alguna frase que associa al seu perfil o estat d'ànim. Fins abans d'ahir, perquè l'adolescència vital ja l'ha fet obsoleta, es podia llegir "Forget what hurt you, but never forget what it taught you" (Oblida allò que t'ha ferit però no oblidis mai el que t'ha ensenyat). No he estat capaç de trobar qui es va inventar aquesta frase però com que és la Neus qui me l'ha ensenyat, per tu va el meu agraïment.

Com ja he comentat en altres entrades no tinc una gran memòria i des de fa mesos que volia escriure detalladament les incidències relacionades amb l'ampa del meu poble durant aquest trienni. Però ja entenc que em passaria com els passa a alguns polítics: que acabes amb un llistat de greuges. I no vol dir que no siguin certs però no tinc clar, potser els polítics sí, què en trauria de vomitar-los més enllà de fer una cura mental. I potser ni això.

No et sorprenguis si li dono tanta importància al tema de l'ampa. La del meu poble és capaç de mobilitzar més de 500 persones en determinats actes. En comparació, l'actual govern de l'ajuntament va obtenir una majoria absoluta a les darreres eleccions municipals amb menys de 300 vots! Sembla prou clar que les ampes de pobles petits són importants poders fàctics i no és estrany que s'hagin utilitzat com a trampolins polítics, una cosa certament sorprenent si es mira amb perspectiva de gran ciutat. Justament per trencar aquesta tendència polititzadora fa tres anys vam presentar una candidatura apolítica i representativa de diversos sectors, sens dubte un experiment lloable i interessant en aquests temps autocràtics que corren, però difícil de gestionar. I aquesta és una de les lliçons que he après. 

Però no vull seguir pel camí d'explicar èxits i fracassos. Acabaria fent exactament el que m'havia proposat evitar. Així que prefereixo recollir el testimoni que, involuntàriament, m'ha llençat la Neus.

* * * * *

Ahir els membres de l'ex-junta de l'ampa vam sopar junts fent el paper de bons amics. Es tractava d'un sopar d'acomiadament per la feina feta durant els tres anys. Em va costar molt anar-hi. Pel matí m'havia aixecat amb malestar al cos i pensava que ja tenia excusa per justificar la meva absència. Però no podia acabar tres anys amb el llibre obert i un mal regust a la boca. Amb un nus a l'estómac em vaig empassar els retrets i l'orgull i vaig matar la incomoditat inicial amb una copa de Luis Cañas. Havia de passar pàgina...