dimecres, 21 de desembre del 2016

De pastorets i de mestres

Aquesta setmana he escrit una carta als mestres de l'escola dels meus fills. Es tracta d'una reflexió a l'entorn de la implicació dels professionals de l'ensenyament amb els nens i nenes que modelen amb la seva àrdua feina. La carta gira a l'entorn d'un esdeveniment puntual d'aquests darrers dies, però tot i tractar-se d'un fet local he volgut publicar-la aquí sense canvis -a banda d'un onze per un nou, que un encara s'equivoca sumant- perquè crec que la reflexió va més enllà de les portes de l'escola del poble ja que no va tan lligat a la idiosincràsia dels mestres, que també, sinó al propi fet educatiu i per tant intueixo que replicable arreu del país. 
Rètol promocional dels Pastorets dels alumnes de sisè
La carta, tot i no tenir aquesta intencionalitat, pot ferir la sensibilitat d'alguns i algunes de vosaltres, especialment dels que us dediqueu a l'ensenyament de forma professional, però jo no en sóc aliè al propi sector ja que hi he treballat i, més enllà de la defensa gremial que se'n pugui fer o de poder considerar que es tracta d'una intromissió dins la vida privada d'altres persones, no intenta ser una crítica, només una reflexió en veu alta fruit de la constatació i la vivència dels fets, que a mi em fa repensar les bondats i les mancances del nostre sistema educatiu. 

En cap cas vull posar en qüestió la llibertat dels mestres en les decisions que prenen, ni el seu dret a la vida familiar i a poder desconnectar de la seva feina. Com podràs llegir es tracta d'un esdeveniment extraordinari dins l'any, que fins i tot es pot fer de forma participativa en família i que, per tant, no sembla que hagi de suposar un gran trasbals. O potser sí. Qui sóc jo per valorar-ho! 


* * * * *


diumenge, 11 de desembre del 2016

Cipriano, no podràs tornar a casa per Nadal

No baixo gaire a Barcelona. Més aviat és la família qui s'acosta al Montseny per veure'ns de tant en tant. La meva parella sí que hi va, cada dia de dilluns a divendres, sempre amb tren. Té l'opció del cotxe però hi ha molts elements en contra de fer-ho: per una sola persona és més car i a més és un malbaratament d'energia i de contaminació bellugar 1.500 kg de ferro i altres metalls per desplaçar una persona de poc més de 60 kg. El tren és més segur, pots descansar o treballar, pots pensar o parlar amb gent. Això sí, la puntualitat de la línia de Sant Celoni no és que sigui una joia i segons els horaris pots fer el recorregut de fins a 54 minuts (amb 35 ja s'hi arriba però això depèn del dia i del tipus de tren) enllaunat com sardines. Malgrat tot és l'opció que ella ha triat i que jo també utilitzava quan treballava a Barcelona.

Una cosa diferent és quan anem els quatre junts. Aleshores poques vegades ens plantegem baixar en tren. Ens surt massa car en comparació amb el cotxe, i més quan després ens hem de desplaçar per la ciutat i hem de comprar bitlles de metro perquè no està integrat amb el del tren. En dies extraordinaris, com ara Nadal o el dia de Reis, no ens la podem jugar. En aquest darrer cas, per exemple, és obligat que passem per casa de les àvies. Tota una aventura perquè una viu a Horta i l'altra a L'Hospitalet. Tenint en compte que normalment els reis porten algun regal -o fins i tot uns quants- és una raó afegida per acabar agafant el cotxe, malgrat la dificultat d'aparcar prop de cap de les dues cases. Si més no, aquest any ho podrem fer. Però no em queda tan clar si l'any que ve també.

dissabte, 12 de novembre del 2016

Trump, vots i valors

Aquest dijous, després del primer dimarts que hi ha després del primer dilluns de novembre, vaig fer una ullada a les dades de les eleccions estatunidenques, per veure qui havia votat què. Allò que en diem, entre lo dolent i lo pitjor. No sóc analista polític, no hi entenc ni un borrall i no intentaré treure aquí grans conclusions, només alguna reflexió, o potser només uns interrogants, del que m'ha arribat ben endins.

No sabria dir què és el que més em va sorprendre en llegir les estadístiques, si el vot femení o l'hispà: quatre de cada deu dones el van votar malgrat els seus comentaris sexistes, denigrants i menyspreadors amb frases tan repugnats com "Quan ets una celebritat pots fer el que vulguis amb elles, agafar-les pel cony". I dels hispans, concretament dels mexicans, va dir que "Quan envien la seva gent no envien els millors sinó que porten la droga, els crims i les violacions", però un de cada tres hispans li ha donat el vot. Es clar que hi ha molts components a l'hora de votar un o altre candidat: promeses de drets i serveis socials, política exterior, seguretat, feina, medi ambient, energies... Mols elements a valorar, i si no et cau bé Hillary Clinton doncs encara ho tens més complicat (a toro passat molts analistes deien que l'error va ser que Bernie Sanders no guanyés les primàries demòcrates perquè hagués estat millor competidor contra Donald Trump), però malgrat tot jo, de ser dona i/o hispà em sembla que n'hagués tingut prou amb saber d'aquests i altres insults per no votar-lo.

divendres, 21 d’octubre del 2016

Un nou ocell a Togo

Togo té des d'aquest setembre una nova espècie d'au per afegir al seu llistat oficial. Es tracta d'un petit teixidor conegut com a teixidor menut de clatell rogenc (Sporopipes frontalis) que va ser detectat al Centre de Formació Rural de Tami (CFRT), al nord-oest del país, durant els seguiments ornitològics que es van realitzar dins el projecte "Vuela con Tami" de l'organització PROYDE amb qui col·laboro.

Aquest ocell, de la mida d'una cadernera, pertany a la família dels teixidors, caracteritzats per teixir un niu amb herbes, normalment amb entrada en forma de túnel. L'ocell té un disseny ben bonic, on les plomes del front i el pili són de color negre amb les puntes blanques, donant-li un aspecte pigallat. El clatell és rogenc i contrasta molt amb la resta del plomatge blanc i gris. No hi ha diferències entre els dos gèneres. Aquesta espècie es distribueix al llarg del Sahel, des de Mauritània fins a Etiòpia, tot i que hi ha una subespècie, lleugerament diferent, que es troba per Uganda, Kenya, Tanzània i Sudan del Sud. L'espècie havia estat observada a Benín, país veí de Togo, a una latitud inferior a la del CFRT, i això feia suposar que podria trobar-se al nord de Togo, però la seva presència no s'havia confirmat fins ara.

dimarts, 11 d’octubre del 2016

Sobre l'ànim i les seves connexions

Tinc la percepció, gairebé la seguretat, que de vegades ens ofeguem en gots d'aigua. Almenys jo. Diu el psicòleg Rafael Santandreu al seu llibre L'art de no amargar-se la vida que ho fem massa sovint i que ens costa molt relativitzar les coses. Explica que als seus pacients els demana que s'imaginin algunes de les pitjors situacions que poden patir com ara perdre la feina, que els deixi la parella o que perdin la casa. I els fa veure que malgrat els passi alguna d'aquestes coses, o diverses d'elles alhora, no es moriran d'això i, fins i tot, que poden sentir-se útils en la nova situació i ser feliços. D'alguna manera ens ve a dir que tot està en com percebem les coses, les entomem i som capaços de relativitzar-les per donar-lis el valor que realment tenen.

Aquest començament em serveix d'introducció per comentar-te una petita anècdota, estúpida en la distància, que he patit aquí, a Tami. Dic patir perquè en realitat ho he viscut d'aquesta manera.

divendres, 30 de setembre del 2016

El plaer de dormir tapat amb llençol

Mascle d'Euplectes franciscanus dalt d'una tija de sorgo vermell
A Tami també es pot dormir amb llençol. I a més tot està de color verd. Aquest no és el Tami que jo coneixia d’anteriors ocasions. A l’estació seca no saps on posar-te per la nit. Fa encara no mig any vaig escriure en aquest bloc el meu somni de “penjat de quatre fils” on, suposadament, dormia suspès a l’aire sense tocar res amb el meu cos per tal que no notés cap escalfor de tan insoportable que es feia. Però ara és l’estació plujosa. Final d’estació, és cert, però encara cauen pluges i l’aire resfresca considerablement per la nit de manera que les temperatures baixen fins a prop dels 20ºC i amb el corrent d’aire que anuncia la propera tempesta dona gust tapar-se amb el llençol. No sabia que això era possible a Tami!

dijous, 29 de setembre del 2016

Sensibilització, potser sí, potser no

Si bé la tasca de seguiment d’ocells a Tami és el principal objectiu d’aquest projecte per tal de poder comprendre la riquesa de biodiversitat que hi ha dins aquesta petita finca, també és cert que un altre dels objectius no menor és el de sensibilitzar la població local sobre la conservació de la natura.

Ja durant la primera estada vaig fer una presentació en una escola de secundària de Dapaong, i també vaig fer una cosa similar aquí, a Tami, entre els stagiaires que s’estan formant. En aquesta actual estada, parlant amb la gent de PROYDE de Madrid, que és l’ONG vinculada a La Salle que financia el projecte i que m’han esperonat a tirar-lo endavant, vam veure que una millor forma d’arribar a la població, més que anant a cap escola, seria donar una classe en els cursos de formació del professorat. El contacte el tenen amb la Federació d’Escoles Cristianes, que al nord de Togo, es cohesionen al voltant de la ciutat de Dapaong. Així que, arribat a començament de curs, podria trobar els professors abans i compartir amb ells algunes idees del projecte. Després ells s’encarregarien, si ho creien convenient, de replicar el treball amb els seus alumnes. O sigui, que tindria un efecte de major abast que la simple visita a una escola.

diumenge, 25 de setembre del 2016

Impressions...

Em va costar arribar a Tami. Comptant que vaig sortir dimarts 13 de Barcelona i que vaig ficar el primer peu al Centre el dissabte 17... Podria haver arribat abans, si els astres s’haguessin posicionat sobre el tema. I potser ho van intentar, vés a saber. Però el cas és que disposar del visat en regla em va suposar un dia més del que esperava i això va fer que endarrerís la meva sortida de Lomé. Clar que divendres ja ho tenia tot coll avall quan de bon matí ja havien ficat la meva maleta al portaequipatges de l’autobús que m’havia de dur a Dapaong. 

L'autobús en reparació...
Aquest cop, igual que vaig fer a la tornada del meu anterior viatge, vaig agafar un de la companyia E.TRA.B que, per qui no ho sap, és la millor companyia d’autobusos del país. Abans es viatjava amb La Poste, o sigui, amb l’autobús de correus que té l’inconvenient de fer moltes parades pel mig del camí ja que ha de repartir sacs de correu diversos. També l’he agafat un parell de cops i el camí es fa llarg, molt llarg. Així que E.TRA.B. Em toca davant de tot. No m’agrada perquè el perill el veus en tot moment. Si viatges en un seient perdut de l’autobús no t’assabentes de les bestieses que fa el conductor –adelantaments amb línia contínua, en plena corba sense visibilitat, amb cotxes o motos de cara,...- si te la fots, te la fots i ja està, però no has patit durant el viatge. Però quan vas davant no treus els ulls de la carretera. Per sort el conductor tampoc. Clar que fa tretze hores seguides, amb dos petits descansos de poc més de 20 minuts!


dimecres, 14 de setembre del 2016

D'aeroports i submissions

He pogut descansar. Estem dins la segona estació de pluges de l'any de Lomé -al nord només n'hi ha una- i els núvols no deixen entrar gaire rajos solars. Fa "caloret" -ella en deu tenir molt més si és que no s'ha quedat glaçada veient la poca cordialitat dels seus amics peperos- però en tot cas gens sofocant. 

dimarts, 13 de setembre del 2016

Aeroport del Prat, cap a Tami de nou

Aeroport de Barcelona. De nou camí cap a Togo on espero dormir aquesta nit i continuar viatge cap al nord fins a Tami, on estaré un mes en aquesta tercera estada seguint la biodiversitat d'ocells i fent el treball de sensibilització que sigui capaç. Un projecte que es va iniciar la primavera de 2013 i que aquest any està visquent la seva continuïtat. Si no saps de què va això pots fer una ullada al bloc: cercant "togo" et sortiran les entrades dels anteriors viatges. Serà un plaer saber-te a l'altre costat del satèl.lit però tingues paciència si no escric sovint o no puc penjar imatges. Salut!

dijous, 4 d’agost del 2016

Parctematització sense fronteres

Aquest dimarts al vespre, una colla de turistes alemanys feien una flash mob o mobilització espontània pels carrers de Platja d'Aro simulant que eren un grup de fans que perseguien algun famós i van provocar el pànic entre altres turistes, molts d'ells francesos i belgues hipersensibilitzats pels esdeveniments que darrerament havien viscut als seus països, que van creure que els crits i les corredisses responien a un atemptat terrorista. El 5 de juliol es va donar a conèixer la nova aplicació per a mòbils anomenada Pokémon go, que permet capturar Pokémons virtuals que apareixen en el món real, activitat convertida en febre per a molts malalts d'arreu del món. Benvinguts a la parctematització sense fronteres!

dijous, 14 de juliol del 2016

Dobles

No t'ha passat mai que algú se t'acosta, et saluda efusivament i, veient la teva cara d'estupefacció, s'acaba enretirant murmurant un: "Perdó, crec que m'he confós de persona"? O potser eres tu qui estava a l'altre costat: vas veure algú conegut, t'hi vas atansar i, adonant-te que no era qui et pensaves, vas mirar darrere seu com si anessis a saludar algú altre intentant així dissimular el teu error? O només vas fer una aixecada de celles? Potser un somriure? Tal vegada un lleuger moviment de cap, però sempre indicant que coneixies aquella persona a qui t'adreçaves? No t'has trobat amb algú que t'ha somrigut, t'ha sonat conegut, li has tornat el somriure i, no havent-vos dit res més, has acabat pensant que en realitat no el coneixies? O potser sí que el coneixies? És només que s'assemblava a algú conegut o era el mateix conegut?

divendres, 8 de juliol del 2016

Fer un Vueling

Per a determinades accions, especialment si són pífies sonades, és un costum força recent indicar de tal o qual persona que "ha fet un..." i damunt aquests punts es posa el nom d'una persona coneguda justament perquè acostuma a fer aquella mateixa acció que ara pretens ridiculitzar. M'explico amb un exemple: l'altre dia, parlant amb el meu fill, em vaig embarbussar amb les paraules i vaig acabar dient: "És que té un fort molt gust". Seguint la conya que va córrer sobre l'actual president espanyol amb aquell "Muchas tardes y buenas gracias" -m'importa poc si el vídeo és manipulat perquè n'ha fet moltes altres de semblants- li vaig dir a l'Aran: "Ara acabo de fer un Rajoy". Ens va agafar un bon atac de riure del que no podíem parar... Un segon exemple també viscut enmig d'un sopar entre amics, coneguts i saludats: tres estàvem xerrant plegats, es va acostar un quart i un dels meus interlocutors, immediatament, "va fer un Brexit"; o sigui que es va aixecar de la taula i se'n va anar perquè no tenia gaires ganes de compartir amb el nouvingut. Va ser bastant més discret que els anglesos, però.

dissabte, 25 de juny del 2016

Neil Young, la banda sonora de la meva vida

Aquest estiu l'he estrenat gaudint d'un regal excepcional: el concert que Neil Young va oferir al Poble Espanyol. Gràcies a la generositat de l'Anna, la meva germana, vaig viure el que, amb gran probabilitat, és el millor concert que s'ha fet a les darreres dècades. No ho dic jo, que al cap i a la fi sóc barbamec en qüestions de concerts i espectacles diversos, sinó la majoria de crítics que hi han escrit. I més enllà d'ells. En Xavi, bregat des de l'adolescència a passejar-se per places d'arreu per gaudir dels millors músics i bandes rockeres des dels vuitanta endavant, afirmava entusiasmat que el del dilluns estava entre els cinc millors de les dotzenes de concerts als que havia assistit mai. La Cristina, qui ha hagut d'aguantar amb estoïcisme i un punt de curiositat llargs viatges en cotxe i tardes de casa amb la música de Neil Young de fons o, encara més, en primer pla, es preguntava pel gran magnetisme d'aquesta figura musical que, amb aparent paradoxa, no feia esforços per contactar amb el públic, sense aproximar-s'hi amb cap senyera o bufanda del Barça embolicada, ni cap crit a l'estil "Bona nit, Barcelona", però en cap moment caient amb el quasi-bordisme d'altres mites tipus Bob Dylan. El magnetisme hi era perquè aquest enorme músic i cantautor canadenc de setanta anys es va entregar totalment al públic, -així és com hi va contactar i no amb cap frase feta o gracieta- fent un recital antològic. Li robo aquest qualificatiu al músic Àlex Torío qui també hi era segons explicava l'endemà per ràdio. L'Àlex parlava d'antològic més enllà del sentit de què tot el que va fer va ser destacable, anant a l'accepció d'entendre el concert com un repàs a la seva carrera, des de la seva vessant més acústica i acollidora a la fortalesa i rotunditat de l'electricitat més punyent.

dimarts, 12 d’abril del 2016

Penjat de quatre fils

Ha passat una setmana des què vaig deixar Togo. Abans de marxar de Tami havia començat a preparar aquesta entrada que es va quedar en esborrany però que he volgut recuperar. I no em volia esperar gaire més perquè la distància física i temporal acabarien fent-la desaparèixer sense més. És curiós com en tan pocs dies la ment oblida o desvirtua i els sentits deixen de percebre el que durant dies t'ha afectat i has viscut. En el meu cas tinc la virtut, i al mateix temps la dissort, de traslladar-me molt ràpidament entre ambients, fins i tot tan extrems com els que he viscut aquestes darreres setmanes. Normalment em costa marxar de casa, més si es tracta d'un viatge com aquest amb distància temporal, física i cultural inclosa. Els dies abans acostumo a notar-me nerviós, a plantejar-me si calia engrescar-me ara en aquesta moguda. Els nervis se'm passen quan arribo a l'aeroport per agafar el vol. Mentalment, deixo d'estar a casa i començo a entrar dins el món togolès que m'acollirà els propers dies. Les pors i els dubtes es converteixen en reptes o bé en certeses, però ja no en preocupacions, aquest intentar viure les infinites vides que s'obren al davant però que al final només són una com expressava Steinbeck a El raïm de la ira. I em passa igual quan torno: un cop arribat dimarts passat a l'aeroport de Lomé el meu cap ja va activar els mecanismes per preparar la tornada a casa (les rentadores, els dinars i les extraescolars de l'endemà també hi van col·laborar).

dijous, 7 d’abril del 2016

Traître, malgré tout

Diu el diccionari que la traïció és la violació de la fidelitat que hom deu a algú o a alguna cosa. I posa com exemple la frase: Culpable de traïció envers els seus conciutadans. A dia d'avui podríem pensar en tots aquests evasors fiscals dels papers de Panamà, que han oblidat el seu rol de bons ciutadans per mantenir les seves riqueses al marge dels beneficis que haurien de revertir en les societats de les que formen part. Com a mínim en aquestes. 

Però avui no penso en ells. Ja s'ho faran, ja els investigaran i ja els engarjolaran, si la justícia és justa. Estava pensant en mi i en aquest retorn a casa després d'aquests dies de feina, allunyat, en un món a part. Com algú em recordava fa uns dies, jo tinc la possibilitat de tornar a la meva comoditat de Gualba quan vulgui, i exerceixo aquesta llibertat amb il·lusió i amb ganes, ja ho saps, però ells no poden. Em queda alguna coseta endins, "la meva veueta" com deia el detectiu Magnum, que tot i que parla fluix i que l'emmudeixo constantment, em xiuxiueja la paraula "traître, traïdor".

dimarts, 5 d’abril del 2016

Mòbils, motos, funerals i el Barça

El viatge de tornada a Lomé va ser llarg. Més de tretze hores per recórrer els 700 quilòmetres entre el nord i el sud del país, amb una parada tècnica de dues hores i mitja a Kara, quan encara no dúiem ni una tercera part del recorregut fet. Això sí, l'autocar estava ben climatitzat i això ho feia més suportable. El meu veí no era gaire xerraire així que em vaig dedicar a mirar el paisatge, escoltar música i a pensar. I pensar especialment en les coses que m'havien cridat l'atenció en aquest nord de Togo entre els diferents viatges que porto fets.

diumenge, 3 d’abril del 2016

Viatger i turista

S'acosta la tornada a casa. No sé si a tu et passa però els viatges de tornada sempre se'm fan més llargs que els d'anada. Seran les expectatives, l'empenta, la vitalitat que porto al damunt, però quan estic embarcat en un viatge cap algun lloc no m'importen gaire els petits inconvenients que trobo pel camí ni el llarg recorregut que tinc per endavant fins arribar al destí. Al contrari, intento gaudir de cada instant que voldria que fos infinit, de cada detall per retenir a la memòria tant temps com em sigui possible. Segurament és quan més m'acosto a l'essència del viatger. Així ho he llegit en textos d'experts en turisme, els quals distingeixen el viatger del turista, entre altres coses, perquè el primer gaudeix del desplaçament i l'incorpora en l'essència del viatge, mentre que el segon vol passar d'un destí a l'altre tot de cop i el recorregut li desagrada i mai no el compte com a part del viatge sinó com una pèrdua de temps.

Jo, contradictori per definició, per acceptació i gairebé per convicció, dec ser un glamurós viatger mentre vaig però un avorrit turista quan torno. Demà diumenge inicio el retorn a casa, però no arribaré fins dimecres, si tot surt com està previst, i m'agradaria fer “txas” amb els dits i aparèixer com per encanteri al sofà de casa, amb els meus. Evidentment no tinc ni conec cap poder màgic que em permeti fer aquest pas en l'espai i el temps, així que intentaré prendre-m'ho d’una altra manera i miraré de fer de viatger també a la tornada, per poder recuperar més tard aquell instant infinit, aquell detall etern...

* * * * *

Tot i que tornat a casa revisaré tot el que he escrit i ho complementaré amb fotografies, aprofito per acomiadar-me de tu i per agrair-te haver-me acompanyat fins aquí! Els teus comentaris des de l'altra banda de les ones, saber que estaves allà i reies o et quedaves pensant una estona en alguna de les meves històries, m'ajudava a donar-li més valor al treball diari. Com diuen per aquí, Balg!

divendres, 1 d’abril del 2016

Final de capítol

Drongo cuaforcat (Dicrurus adsimilis), un dels fixes
Aquest capítol s'acaba. Com ja saps aquesta estada és la primera de les tres que tinc previstes en aquesta segona fase del projecte sobre els ocells de Tami. El primer objectiu és inventariar l'ornitofauna, o sigui els ocells, que hi ha al Centre de Formació Rural (CFR) de Tami. Inicialment vam pensar que aquesta seria una època dura i difícil ja que coincideix amb l'estació seca i en el moment de màxima calor de l'any i que, en conseqüència, no es podrien observar tants ocells ni tantes espècies, ja sigui per una inversió menor en la durada del seguiment com pel fet que la mobilitat dels propis ocells disminueix al superar determinats llindars de temperatura. Malgrat això, si volíem tenir una imatge global de la riquesa d'ocells a Tami, era necessari fer aquesta estada. I no m'ha decebut gens!

I ho estic valorant des d’un estricte punt professional, que de les altres coses com de l'aprenentatge constant dels costums i la cultura local, de les converses amb la gent d'aquí, m'enriqueixo constantment i d'haver-ho de puntuar li donaria una nota ben alta. Però ara parlo d'ocells i només puc fer uns petits comentaris inicials, doncs l'anàlisi de les dades, incloent la correcta identificació d'algunes espècies que caldrà valorar amb mitjans que no tinc aquí i de la mà d'experts, deixarà encara coses a dir, potser alguna d'important.

dimarts, 29 de març del 2016

Móns a part (Maria del Mar Bonet)

Tots vivim dues o més vides alhora. Anem a la feina i tornem cap a casa. Estem a casa i sortim amb els amics. Marxem de vacances i aquestes s'acaben i reprenem la rutina. Són situacions de dobles, triples o múltiples vides que vivim de vegades separades per un recorregut en tren, d'altres per uns pocs minuts a peu o per una simple porta. Móns a part. 
 
Aquest viatge a Tami no deixa de ser una vida diferent a la que acostumo a viure. La realitat d'aquí té entre poc i gens a veure amb la que visc al meu petit racó de Gualba. Són situacions separades per més de dos dies de viatge, però, encara més, per una distància que transcendeix el temps i l'espai. D’una altra dimensió. Móns a part.

dijous, 24 de març del 2016

Els nens volen "la viande"

Mentre torno cap al centre després de fer el seguiment matinal, quatre nens d'entre 8 i 10 anys creuen els camps donant voltes a unes cordes per damunt dels caps, com si es tractessin de cowboys. Estan fent voltar fones. M'han vist i se m'han acostat. “Hola, què feu per aquí? Aneu amb el ramat de cabres?” “No, estem caçant.” “Amb les fones?” “Sí.” “I que caceu?” “Els ocells que tu vols”. Touché! “Caram, i per què els caceu?” “Els ocells tenen carn i la carn ens dóna forces”.

Es fa difícil rebatre un argument que va unit a la gana i a la necessitat de menjar. Es clar que es pot fer científicament, adduint als valors ecosistèmics -que precisen d'un equilibri on la biodiversitat hi té un rol insubstituïble- que han de proporcionar una estabilitat de recursos a més de les múltiples funcions associades al control de l'erosió, del sistema hídric o del cicle de nitrogen, per posar alguns exemples. Però poca cosa puc dir. D'aquí a un parell d'hores estaré assegut a taula menjant una mica de peix, cabra o pollastre, però ells no.

“Quants n'heu caçat avui?” “Encara cap”. “Però deu ser molt difícil, no?” “No t'ho creguis, és prou fàcil”. Confio que s'equivoquin i que el seu concepte de fàcil no es correspongui amb la percepció que jo en tinc.
Detall de les fones.

dimecres, 23 de març del 2016

La rutina diària

Alguns dels comentaris i correus rebuts em fan témer que he presentat un panorama molt dur de la meva estança aquí: que si la calor, que si el mussol, que si la meva companya d'autobús, que si l'abús de poder... sí, aquestes coses hi són i la meva intenció ha estat de presentar-les com anècdotes, utilitzant un to irònic i divertit. Si ho he aconseguit o no és una altra cosa. Però el dia a dia és molt diferent d'aquestes situacions. La rutina s'imposa, és el que té la feina...

diumenge, 20 de març del 2016

El colmo de l'ornitòleg

Mussol comú. Per un tema d'homònims. Autor: Diego
Sí, sí. Recordes aquells acudits de baix pressupost tipus “saps quin és el colmo d'un...?" i aquí afegies qualsevol tipus de professió o similar? Eren molt dolents, ho sé. Però mira, avui me n'he inventat un: saps quin és el colmo d'un ornitòleg? Dons tenir un mussol a l'ull. Bo, oi? ...Pèssim? D'acord, s'accepta que la classificació no és apta sota criteris de bon gust, però és cert, és la realitat, la p... realitat. A les 24 hores d'arribar a Togo m'ha començat a sortir un mussol a l'ull esquerre! I diràs, i què té això d'extraordinari?

Doncs mira, vàries coses. D'entrada que és una merda tenir un mussol a l'ull quan la teva activitat és passar-te mig dia mirant a través d'uns prismàtics i l'altre mig passant les notes a l'ordinador. A més, que et passi en un país on el sol és fort, la pols abundant, les condicions higièniques poc òptimes i millor no acostar-se a un ambulatori, doncs encara toca més els nassos. 

dissabte, 19 de març del 2016

M'ha tocat la grossa!

Amb la bossa de mà esperant l'autocar
La loteria? No, no. Què va! La grossa en majúscules! La que s'ha assegut al meu costat a l'autocar. No ser quin tipus de sex-appeal tinc aquí a Togo entre determinat tipus de dones, però es repeteix en part la historia de fa tres anys. De fet, força pitjor. I això que la cosa no pintava malament a primera hora.

Dimarts per la tarda vam aconseguir un bitllet d’autobús amb la companyia de La Poste, la mateixa que vaig utilitzar l'altre cop. I això que me n'havien parlat d'una de millor, però no hi havia bitllet fins dos dies més tard, així que em vaig decidir per l'empresa de correus. El principal problema és que aquest anirà parant com un tramvia de rodalies a cada poble per això de deixar i agafar paquets de correu, mentre que l'altre fa el trajecte de forma molt més directe, i tractant-se de 700 km i unes 11 h oficials, doncs sembla millor opció la nova companyia però ho deixarem per a la tornada. L'autocar és gran! Bé, he pensat. L'altre cop era un petit bus de 30 seients, així que estarem més còmodes. 

dimarts, 15 de març del 2016

Sentir-se refugiat per una estona

No diré que m'he sentit com un refugiat atrapat en qualsevol frontera europea però sí que he estat una bona estona pensant en ells, empatitzant-hi, i entenent part del seus sentiments i de les seves pors. No vull frivolitzar amb el tema, no és el meu estil, però el tarannà de certs poders militars, policials i administratius m'ha fet tenir-los presents i sentir-me una mica refugiat. I això que només ha durat una hora!

Es tracta del tema del visat. Quan arribes a Togo pots fer el visat d'estada temporal al mateix aeroport. De fet, és obligat fer-lo si vols entrar, o el portes fet d'abans. A l'aeroport et costa 10.000 CFA (uns 15€). La policia d'aquí et tracta força despectivament, perquè són conscients de l'autoritat que tenen. Així que amb un gest de mà, amb moviment ràpid de dits -entre el polze i l'índex-, t'indiquen que afluixis la mosca. Ni una paraula pel mig. Després et diuen que t'esperis, un dels esports més sagrats d'aquest país... I quan li surt dels nassos treu un feix de passaports i comença a dir noms i si tens sort et toca el teu més o menys aviat, o t'has d'esperar (seguim fent esport) sense xistar a la tanda següent.


Togo, vint-i-tres anys després...

Ara m'ha vingut al cap aquell diàleg d'Aterriza como puedas -sempre l'he vist en castellà- en què el protagonista, ex-pilot, està assegut dins l'avió, suant de mala manera i tremolant abans de l'enlairament. Al seu costat, la dona d'edat avançada li pregunta "¿Nervioso?" "Sí", respon ell amarat de suor i tremolors. "¿Es la primera vez?" demana la padrina. "No. He estado nervioso muchas veces".

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras