De pastorets i de mestres

Aquesta setmana he escrit una carta als mestres de l'escola dels meus fills. Es tracta d'una reflexió a l'entorn de la implicació dels professionals de l'ensenyament amb els nens i nenes que modelen amb la seva àrdua feina. La carta gira a l'entorn d'un esdeveniment puntual d'aquests darrers dies, però tot i tractar-se d'un fet local he volgut publicar-la aquí sense canvis -a banda d'un onze per un nou, que un encara s'equivoca sumant- perquè crec que la reflexió va més enllà de les portes de l'escola del poble ja que no va tan lligat a la idiosincràsia dels mestres, que també, sinó al propi fet educatiu i per tant intueixo que replicable arreu del país. 

Rètol promocional dels Pastorets dels alumnes de sisè

La carta, tot i no tenir aquesta intencionalitat, pot ferir la sensibilitat d'alguns i algunes de vosaltres, especialment dels que us dediqueu a l'ensenyament de forma professional, però jo no en sóc aliè al propi sector ja que hi he treballat i, més enllà de la defensa gremial que se'n pugui fer o de poder considerar que es tracta d'una intromissió dins la vida privada d'altres persones, no intenta ser una crítica, només una reflexió en veu alta fruit de la constatació i la vivència dels fets, que a mi em fa repensar les bondats i les mancances del nostre sistema educatiu. 

En cap cas vull posar en qüestió la llibertat dels mestres en les decisions que prenen, ni el seu dret a la vida familiar i a poder desconnectar de la seva feina. Com podràs llegir es tracta d'un esdeveniment extraordinari dins l'any, que fins i tot es pot fer de forma participativa en família i que, per tant, no sembla que hagi de suposar un gran trasbals. O potser sí. Qui sóc jo per valorar-ho! 

* * * * *

Cipriano, no podràs tornar a casa per Nadal

No baixo gaire a Barcelona. Més aviat és la família qui s'acosta al Montseny per veure'ns de tant en tant. La meva parella sí que hi va, cada dia de dilluns a divendres, sempre amb tren. Té l'opció del cotxe però hi ha molts elements en contra de fer-ho: per una sola persona és més car i a més és un malbaratament d'energia i de contaminació bellugar 1.500 kg de ferro i altres metalls per desplaçar una persona de poc més de 60 kg. El tren és més segur, pots descansar o treballar, pots pensar o parlar amb gent. Això sí, la puntualitat de la línia de Sant Celoni no és que sigui una joia i segons els horaris pots fer el recorregut de fins a 54 minuts (amb 35 ja s'hi arriba però això depèn del dia i del tipus de tren) enllaunat com sardines. Malgrat tot és l'opció que ella ha triat i que jo també utilitzava quan treballava a Barcelona.

Una cosa diferent és quan anem els quatre junts. Aleshores poques vegades ens plantegem baixar en tren. Ens surt massa car en comparació amb el cotxe, i més quan després ens hem de desplaçar per la ciutat i hem de comprar bitlles de metro perquè no està integrat amb el del tren. En dies extraordinaris, com ara Nadal o el dia de Reis, no ens la podem jugar. En aquest darrer cas, per exemple, és obligat que passem per casa de les àvies. Tota una aventura perquè una viu a Horta i l'altra a L'Hospitalet. Tenint en compte que normalment els reis porten algun regal -o fins i tot uns quants- és una raó afegida per acabar agafant el cotxe, malgrat la dificultat d'aparcar prop de cap de les dues cases. Si més no, aquest any ho podrem fer. Però no em queda tan clar si l'any que ve també.