Somriu i ja estàs preparat!

Aquest darrer any escolar el vam començar a l'institut amb un curs sobre la gestió de les emocions. Teòricament anava encaminat a saber treballar amb les emocions dels alumnes, reconèixer-les, interpretar-les i ajudar a expressar-les. Crec que, preveient que els docents tindríem la nostra dosi d'ansietat, depressió i estrès, el treball sobre les emocions es va combinar amb la pràctica del mindfulness o atenció plena, una pràctica d'origen budista, associada a la meditació, que intenta focalitzar l'atenció en les emocions i les sensacions del present, sense fer-ne un judici. Dirigit magistralment per la Leire, vam compartir unes tardes d'intimitat entre companys. En guardo un molt bon record. 

I l'autocrítica?

En realitat no acostumem a vestir així a classe...

Fa un parell d'anys vaig conèixer la Vero. Ella, professora de dibuix, necessitava algú que compartís classe a primer d'ESO, fent un reforç ja que eren massa nens per treure'n un bon rendiment. La cap d'estudis em va preguntar "A tu què tal se't dona el dibuix tècnic?" i jo, "Dona, l'últim que recordo és de segon de BUP". "Perfecte!" I així és com vaig anar a parar a les classes de la Vero. Mentre ella explicava la teoria, amb aquella veu suau però sense esquerdes, seixanta ulls clavats en les seves mans, jo aprenia ràpidament. Després ens repartíem la classe i jo podia ajudar els nens i nenes a agafar bé l'esquadra i el cartabó o a utilitzar el compàs per copiar figures. Van ser moltes les coses que vaig entre aprendre i recordar aquell any. Però la classe magistral va arribar fora de l'aula...

Viure en binari

Entre el 0 i l'1 hi ha un abisme. El 0 és la nul·litat, el no-res, l'absència de tot, la no existència. L'1 ho és tot, l'ésser, la plenitud, la presència. Quan els utilitzem prenem partit i la nostra visió del món en depèn. I ho fem en aquelles coses que són unitats discretes: tinc un cotxe, 1, o no en tinc, 0; tinc un fill o no; me'n vaig de viatge o no. Està clar que no puc tenir un tros de cotxe, de fill o de viatge. O en tenim o no. Però què passa amb aquells aspectes de la nostra vida que són realitats contínues? 

"Escrivint..."

"Escrivint..." és tot el que anhelava veure a la petita pantalla. Saber que havia llegit el missatge i li responia. El silenci de l'espera l'angoixava, l'ofegava. S'havien demostrat que s'importaven, havien intimat, se sabia estimada, però les petites ratlles no passaven al blau. Recordava els vespres gens llunyans, on els polzes corrien lleugers cercant lletres, creant mots. Les paraules, mai pronunciades, fluïen fresques sobre el teclat i la sintonia de pensaments, experiències i sentiments viscuts la sorprenia a cada volta. Una ànima bessona, creia. I alhora s'havia sentit tan afalagada, tanta atenció rebuda... Paraules boniques i oportunes, reconfortants o còmplices, secrets exclamats a veus, silencis premuts en punts suspensius...