Penjat de quatre fils

Ha passat una setmana des què vaig deixar Togo. Abans de marxar de Tami havia començat a preparar aquesta entrada que es va quedar en esborrany però que he volgut recuperar. I no em volia esperar gaire més perquè la distància física i temporal acabarien fent-la desaparèixer sense més. És curiós com en tan pocs dies la ment oblida o desvirtua i els sentits deixen de percebre el que durant dies t'ha afectat i has viscut. En el meu cas tinc la virtut, i al mateix temps la dissort, de traslladar-me molt ràpidament entre ambients, fins i tot tan extrems com els que he viscut aquestes darreres setmanes. Normalment em costa marxar de casa, més si es tracta d'un viatge com aquest amb distància temporal, física i cultural inclosa. Els dies abans acostumo a notar-me nerviós, a plantejar-me si calia engrescar-me ara en aquesta moguda. Els nervis se'm passen quan arribo a l'aeroport per agafar el vol. Mentalment, deixo d'estar a casa i començo a entrar dins el món togolès que m'acollirà els propers dies. Les pors i els dubtes es converteixen en reptes o bé en certeses, però ja no en preocupacions, aquest intentar viure les infinites vides que s'obren al davant però que al final només són una com expressava Steinbeck a El raïm de la ira. I em passa igual quan torno: un cop arribat dimarts passat a l'aeroport de Lomé el meu cap ja va activar els mecanismes per preparar la tornada a casa (les rentadores, els dinars i les extraescolars de l'endemà també hi van col·laborar).

Tot això per fer-te entendre que avui, amb la fresca de la tarda, netejant les cendres de la llar de foc d'ahir la nit, se'm fa difícil deixar passa un día més per recordar la imatge que repetidament em venia al cap durant els llargs vespres a Tami. Una imatge en la que apareixia estirat, despullat, amb els braços oberts i estirats damunt del cap i amb les cames també estirades i separades, lligat de peus i mans, als quatre extrems de l'habitació, per algun tipus de cinta o corretja que no em feia cap mal, però que m'oferien l'oportunitat d'estar envoltat només d'aire sense contacte amb cap superfície sòlida o líquida. Per a què? Per evitar la calor!

Durant la primera meitat de la meva estada la calor era forta però molt suportable. L'ambient era sec i això suposava sequedat d'ulls, de nas, de gola. Petites molèsties que es reparaven amb aigua. Pel dia passàvem dels 35ºC però les nits eren prou suaus com per permetre el descans. La segona meitat ha estat força diferent: dies amb més de 40ºC, humitat alta i nits que no baixaven dels 30ºC (35ºC a l'habitació!). En aquestes condicions es fa difícil tot. Em vesteixo i sembla que la roba hagi dormit damunt la calefacció. Surto a l'altre món. Camino lentament. Noto els prismàtics calents quan me'ls acosto als ulls. La càmera també crema però no és la bateria sobreescalfada. A les nou del matí ja he begut tres litres d'aigua. No exagero. Al llarg del dia n'he pres més de sis.

Els ocells, com aquest pardal (Passer griseus) obren el bec per expulsar l'excés de calor

No és qüestió de ser blanc. No té a veure amb ser un occidental acomodat. Vicente, ja tropicalitzat després dels anys, també la pateix. Tampoc descansa bé al vespre. També beu aigua tot el dia. Norbert, togolès, ho viu com a normalitat, però no se sent gaire millor. Els togolesos, senzillament, canvien el ritme de fer les coses i els hàbits davant la calor. Si durant el dia el sol crema, s'amaguen a l'ombra i descansen. I al capvespre es revifen i s'asseuen o estiren fora de casa, esperant certa frescor. Jo no ho puc fer perquè no em puc defensar dels mosquits igual que ells, ja m'agradaria. 

Hi ha un discurs sobre els ritmes de treball de determinats pobles o països: que si s'aixequen tard, que les botigues estan tancades al migdia, que si la siesta, que si comencen la juerga al vespre, que si sempre semblen cansats i estan ajaguts... com si així s'expliqués que, sense esforç, no poden desenvolupar-se com a pobles i han de viure de la cooperació o de la subvenció o malviure en la pobresa. Seria interessant que la gent de països frescos com el nostre, i encara més de latituds superiors, pogués fer estades en països càlids per entendre com poden ser de dures les condicions i com és d'impossible assolir els ritmes de treball que tenim aquí.  

* * * * *

Mitja nit. El llit està calent. Giro el coixí i l'altre costat encara ho està més. Bellugo les cames buscant un punt de frescor i no en trobo. M'acosto a la finestra i miro fora. No detecto moviment. Cap fulla que es bellugui. Decideixo prendre una dutxa. L'aigua surt calenta. Torno al llit i miro de dormir un parell d'hores. Fins a la propera dutxa. Com m'agradaria estar penjat de quatre fils!