Sense presses

Entrada la darrera setmana i amb la vista posada al llarg retorn a casa –per qüestions logístiques estaré tres dies a Lomé abans d’agafar el vol de tornada- començo a fer una mica de balanç. Hi ha moltes coses a valorar i a intentar copsar els seus efectes, tant del que he fet i he après aquí com del que he deixat de fer a casa. De la gent que he conegut a Tami i de les cares amigues i estimades que es van quedar a terra mentre m’enlairava. El temps resituarà les coses i aniré prenent consciència de tot plegat. Però encara és massa d’hora.

Petites llums VI

Ens acostem a un edifici a les afores de Dapaong. Dos homes i dues dones estan prenent cervesa mentre intercanvien fotografies a les tablets. Són metges. Cada any, des d’en fa dotze, vénen quinze dies -trets de les seves vacances- per atendre malalts de la regió. A Boumbouaka hi ha un centre on, al llarg dels anys i a partir de donacions, han anat acumulant material quirúrgic i poden realitzar intervencions. Han vingut d’Alacant. Aquest cop són divuit entre ginecòlegs, uròlegs, dentistes, traumatòlegs i infermeres. Les cues són inacabables. Ells rentabilitzen el quiròfan i l’estada: ahir van fer 22 operacions, a banda d’un fotimer de consultes. Admirable!

* * * * *

Pobres d'entre els pobres

Al Centre de Formació Rural de Tami es treballa amb la població més pobra d’un país que ja és de per si pobre. Togo, com la majoria de països africans, va ser dividit per les potències colonials sobre una taula, no sobre el terreny. Les diferents ètnies -a Togo n’hi ha fins a 40- van quedar separades per fronteres que van aparèixer de la nit al dia. Com els va passar als mobà, repartits per Togo, Ghana i Burkina Faso. A l’hora de governar l’ètnia dominant sempre guanya i escombra cap a casa.

A Togo hi ha hagut quaranta anys de dictadura –democràcia formal en diuen- sota el poder del general Gnassingbé Eyadéma arribat al poder després d’un cop d’estat. A la seva mort, al 2005, el va substituir el seu fill Faure Eyadéma. Les reunions ministerials es realitzen al mig del país, on es troba l’ètnia del president i no a la capital, a Lomé. I el nord? La regió de les Savanes on em trobo està totalment abandonada pel govern. No hi ha cap impuls econòmic ni cap interès social per fer que la població aixequi el cap.

Nuani Tshamba

A la vida és gairebé inevitable que t’acabin regalant un sobrenom o, en el pitjor dels casos, un malnom. O que ho facis tu mateix a d’altres. De vegades no saps com ha arribat una persona -de vegades ni la pròpia interessada- a tenir un determinat sobrenom atès que la pròpia derivació pot arribar a simplificar-se, a fer-se en diminutiu, una posterior reducció, vés a saber, i al final ni idea d’on ve tot plegat.

A la meva família hospitalenca em sembla que cap ens en salvem.

Petites llums V

Esmunyedís, molta gent no es creia que hi fossin

Ja et tinc! Aquest cop he sigut més ràpid que tu! No hi pensava, no. Anava pul·lulant per la finca a la recerca d’algun ocell sempre amb la mirada amunt i els binocles preparats. A l’embassament gran no hi havia gent en aquella hora de la matinada. Ni animals. O això pensava. De sobte, amb les llums de l’albada, he vist alguna cosa estranya al bell mig de l’aigua damunt un petit banc de terra que sobresurt. I allà estaves. Amb aquell somriure mig burleta, mirant-me de reüll. Un parell de fotos i… flop… cap a l’aigua. Que passis un bon dia, senyor cocodril. 

* * * * *

Les coses comencen a canviar

La terra comença a prendre un color verd, absent fins ara

Ja han caigut 46 litres d’aigua per metre quadrat! Ho ha fet en tres petites tempestes nocturnes. No és gaire pels estàndards catalans i menys en aquests darreres setmanes passades per aigua. Però al nord de Togo, tècnicament sabana togolesa presaheliana, aquesta aigua representa la meitat de la que cau normalment en un mes de maig i marca l’inici de la temporada de pluges que acabarà cap al setembre. Segons assenyalen les estadístiques arribaran a caure vora els 1.000 litres per metre quadrat en aquests cinc mesos. Temps per netejar la terra, abonar-la, llaurar-la, sembrar i tenir cura de les males herbes per fer que tot creixi i produeixi quant més millor. Per a la majoria dels habitants de la regió és l’única època en què treballaran i el que obtinguin de la collita els ha de servir per alimentar-se tot l’any.

Petites llums IV

No sé quants anys feia que no assistia a una missa. Aquí ja ho he fet un parell de cops, suposo que per això de variar i conèixer coses diferents. Però el missatge segueix essent el mateix. El mossèn ha parlat d’estimar i respectar l’altre i ha destacat allò de “la pau sigui amb tu”. Sí. Res no ha canviat de quan era petit. El missatge, catòlic, universal, no arriba enlloc. No arrela als cors. Dos mil anys més tard els capellans segueixen predicant sobre l’amor, el respecte i la pau. I la gent segueix sense escoltar.

* * * * *

Tami, dia a dia

Passa el temps i encara no t’he explicat com és la meva vida aquí a Tami. El meu dia a dia. Em sap greu però les connexions no em permeten penjar cap fotografia per petita que sigui. Ho arreglaré a la tornada. Una breu imatge: el despertador sona a les 5.20 h. Pot semblar molt bèstia però aquí es funciona seguint la llum del sol i de fet, tenint en compte el desfasament horari amb Catalunya, això equival a les 7.20 h. La qüestió, com veuràs, és que també me’n vaig a dormir d’hora i tot queda equilibrat. Després ve la dutxa i redreçar una mica els replecs del llit. Surto de l’habitació situada a l’edifici dels convidats i vaig al menjador, a l’edifici on dormen els germans. A les 6.15 esmorzem. Força lleuger: un cafè, un tros de pa amb melmelada de mango (espectacular) i alguna fruita (papaia, mango, plàtans).

Ocells i filosofia de la vida

L’altre dia, els germans togolesos em van preguntar sobre el fet d’estudiar els ocells. No li veien importància més enllà del valor com a coneixement. Per a ells, com per a la majoria de gent que conec, veure que hi ha ocells ja els hi està bé, però no els cal reconèixer’ls. Jo els deia que per respectar primer s’ha de conèixer. Em sembla que això passa en general en tot, però també és vàlida per als ocells. Un d’ells advertia que el concepte ocell no és el mateix per a un que té l’estómac ple que per a un que el té buit. És clar, res a dir. Aleshores em van aparèixer de nou els fantasmes de la contradicció.

Salses agredolces

Les salses agredolces tenen aquesta gràcia oriental de transmetre barrejats dos sabors diferents que, ben combinats, ens aporten unes sensacions especials al paladar, gairebé sempre satisfactòries. En Grégoire, com a bon vietnamita, en sap preparar i molt bones. No ho fa sovint, però de tant en tant ens regala els sentits amb les seves especialitats.

Tanmateix, la utilització habitual que fem de l’adjectiu agredolç té poc a veure amb aquestes sensacions plaents. Així, podem dir que la derrota del Barça a la semifinal de la Champions va ser agredolça perquè, malgrat va ser una bona pallissa (0-7 en el global), el Madrid tampoc no va passar a la final i això sempre és una alegria per als culés. Derrota agredolça? No la veig enlloc però hi ha gent que amb això es dona per satisfeta.

Aquí a Tami ens hem trobat de ple en una situació on han coincidit diferents esdeveniments que han convertit el que podria ser una bona ocasió per celebrar amb un bon vi en una satisfacció, com diria… agredolça, sí.

Un país insatisfet

Mirant l'Informe sobre Desenvolupament Humà 2013 del PNUD pots veure que Togo se situa en la posició 159 del total de 186 països considerats respecte l'índex de desenvolupament humà (IDH), un índex que engloba aspectes educatius, sanitaris i econòmics. Togo es troba dins el grup de països de desenvolupament baix amb una esperança de vida de 57,5 anys, una escolaritat de 5,3 anys de mitjana i uns ingressos anuals (PIB per càpita) de 928$. Per tenir una referència al mateix informe Espanya ocupa el lloc 23 amb una esperança de vida de 81,6 anys, una escolaritat de 10,4 anys i uns ingressos anuals de 25.947$. 

D'acord amb aquest informe, doncs, Togo té 27 països per darrera seu en situació aparentment pitjor que ell entre els quals Haití (que ocupa la posició 161), Etiòpia (173) i Malí (182).Tanmateix, però, el que em crida l'atenció és que la seva població se sent la més insatisfeta del món, més fins i tot que en aquests altres països.

Petites llums III

He arribat a identificar vuitanta espècies d’ocells en un quilòmetre quadrat. Sense ser un lloc d’alta biodiversitat i sí d’una gran aridesa, el número, en comparació a les àrees catalanes, no deixa de sorprendre’m. Vaig comentar la dada a un parell de persones que m’ho demanaven. Aquest matí, al moment de començar el meu recorregut, he coincidit amb els stagiers –els homes- que anaven a treballar els camps. Se m’han apropat amb cara de competició: “Arribarem a les cent, mon frère?”. El llistó ben amunt, doncs.

Butorides striata, l'espècie número 80

* * * * *

Toi, tu est fou?

Estudiar els ocells que hi ha al nord de Togo? Toi, tu est fou? Parafrasejant el meu estimat Obèlix, aquesta és una de les preguntes que s’amagava darrera les mirades interrogatives d’amics, coneguts i saludats abans de venir cap a Tami. I ara també entre els stagiaires i alguns dels germans que vaig coneixent pel país. “Ah! Què interessant això que fas”. “I n’hi ha molts de diferents?” “Quin és l’ocell més comú que has trobat?” “I el més estrany?” Ningú no em demana, però, per a què serveix un inventari d’ocells d’una zona, si té cap utilitat més enllà de la curiositat científica i ornitològica. “Per què no aprofites, ja que ets allà, i fas coses més productives?” Podria ser una bona pregunta. Dura, però acceptable. Jo mateix, enmig de la recerca de justificacions me’n plantejo de similars.

Petites llums II

Al viatge de Lomé a Dapaong no hi va haver cap control policial ni militar. És el normal quan es viatja per un país mitjanament tranquil. Fa vint anys vaig comptar fins a 26 controls militars en el mateix trajecte, amb pagament corrupte inclòs en cadascun d’ells. Ha canviat el dictador. Les regnes del  país han passat de pare a fill. I els aires semblen diferents, aparentment.

* * * * *

Murphy, el de la melmelada

Existeix? És una invenció per descarregar la nostra inutilitat? Es tracta d’una forma antropomòrfica de descriure l’atzar? No en tinc ni idea. Només sé que en Murphy és –o era- un desgraciat. I si mai no ha existit -no sé què en pensen els murphys- diria que el nom se li escau perfectament.

Olors africanes

Crec que l’olfacte, junt amb l’oïda, és el sentit que tinc més desenvolupat. Reconec i memoritzo olors. Identifico llocs per la flaire que emeten. Als primers anys de la facultat, quan anava a la biblioteca suposadament a estudiar, ensumava l’aire cada cop que algú passava pel meu darrere i l’intentava identificar. Cert que acabava de llegir El perfum de Patrick Süskind i em tenia ben frapat. Per sort per a la meva salut mental aquesta etapa la vaig superar i el món de les olors ha passat a ocupar un lloc més discret a la meva vida. Però el sentit segueix intacte.

Gud Fella (Gigi Shibabaw)

Una tarda d'agost a tocar del llac Tana. Entrem al petit bar del carrer a prendre una cervesa. Som els únics clients d'aquella hora. Asseguts tots dos, tranquils, ens deixem endur per la música que flueix dels petits altaveus penjats a la paret. La cançó la coneixem. Sí, clar, és de la Gigi, una cantant etíop molt famosa al seu país i que feia un temps havia començat a tenir un reconeixement internacional. El seu nom real és Ejigayehu Shibabaw. Teníem un disc seu a casa. Canta en amhàric. No entens res, però la música i la modulació de la seva veu et semblen properes, et transporten.

Li dic al propietari del bar (potser per obrir conversa o per fer-me l'interessant, no n'estic segur): "És la Gigi, oi?" Sorpresa. "La coneixes?". "Sí, bé, conec la seva música". "És nascuda aquí, a Tana". Em fa sortir al carrer. "Veus aquella casa? Ella va néixer aquí. Els seus pares encara hi viuen".

Pluges benvingudes, però...

1 de maig. Ha començat el mes amb una bona tempesta matinal. Són les set del matí i encara és aviat per saber si durarà gaire més. Aquí tots estem esperant les pluges que, en altres contrades com a Gualba van arribar les darreres setmanes acompanyades d’un fred gairebé desconegut. Però al nord del Togo l’ambient és àrid, estem en plena sabana seca a tocar del Sahel, pas previ a l’entrada al desert. Mentre que al sud del país hi ha dues temporades de pluja -força diferenciades per volum d’aigua, però-, al nord només n’hi ha una que comença ara i s’estén fins l’agost.