Dobles

No t'ha passat mai que algú se t'acosta, et saluda efusivament i, veient la teva cara d'estupefacció, s'acaba enretirant murmurant un: "Perdó, crec que m'he confós de persona"? O potser eres tu qui estava a l'altre costat: vas veure algú conegut, t'hi vas atansar i, adonant-te que no era qui et pensaves, vas mirar darrere seu com si anessis a saludar algú altre intentant així dissimular el teu error? O només vas fer una aixecada de celles? Potser un somriure? Tal vegada un lleuger moviment de cap, però sempre indicant que coneixies aquella persona a qui t'adreçaves? No t'has trobat amb algú que t'ha somrigut, t'ha sonat conegut, li has tornat el somriure i, no havent-vos dit res més, has acabat pensant que en realitat no el coneixies? O potser sí que el coneixies? És només que s'assemblava a algú conegut o era el mateix conegut?

Diuen, algú ho diu, que tots tenim un doble. Potser és només que alguns tenim un rostre molt normal, assimilable a molts altres rostres. "Ei, tio! T'enrecordes de mi, oi?" "Em sembla que no". "Que sí, home, que ens coneixem d'algo". "Em deus confondre amb algú altre. És que tinc una cara molt vulgar". M'ha passat sovint. Dec tenir una fesomia comuna. "Treballes al Pans d'Urquinaona? Que agafes el tren de les 8:35? Vas al DIR de Gràcia? Ah! Ja ho recordo: balles sardanes amb la Montse, la García!" "No, no, no i mil vegades no!". "Doncs em sembla que tens un doble perquè juraria que t'he vist en algun d'aquests llocs". Dec tenir dobles, triples o quàdruples repartits arreu! 

Chus Lampreave i Pepe Soriano a "Espérame en el cielo"

A la gran pel·lícula Espérame en el cielo (Antonio Mercero, 1988), agents del govern de Franco segresten un home que s'assembla al dictador per fer del seu doble, de manera que aquest pugui estar caçant o signant sentències de mort mentre el doble inaugura avorrits pantans o baixa a insegures mines de carbó. Quan al NODO del cinema surt el suplent, mira a la càmera i s'estira lleugerament el lòbul de l'orella: un missatge acordat cap a la seva dona -estupenda Chus Lampreave- que equival a un "T'estimo" al qual respon ella enmig de la sorpresa d'acompanyants i assistents amb un "Yo también te quiero".

Al darrer viatge a Togo vaig coincidir amb dos dobles. A l'autobús que em tornava cap al sud, el noi que assistia el conductor, feia seguiment dels tiquets dels viatgers, gestionava maletes i canviava rodes era clavat al Sergio Busquets del Barça. Igualet, igualet, però en negre i sense accent de Badia. No vaig gosar fer-li una fotografia però vaig poder comprovar que de vegades els dobles són idèntics en fisonomia, gestos i moviments però no en el color de la pell. Deu ser una llicència d'aquest fenomen de la duplicitat.

L'altre doble va aparèixer el darrer dia de viatge. Ens vam trobar de matinada al control de passaports de l'aeroport de Lomé, anant a agafar el mateix avió de tornada cap a terres europees. També era negre i m'impressiona recordar-lo perquè era ben bé el doble d'un amic meu qui, sense ser africà, també tenia la pell ben morena: alt, prim i fort, esquenes amples, mirada intensa, ulleres de pasta, polseres hippies als canells, penjolls, unes grans rastes (el meu amic no en duia), però sobre tot era la seva postura i la seva manera de caminar, asseure's i moure's el que els feia més semblants. En aquest cas, però, el meu amic feia mig any que era mort, així que més enllà d'alguns paral·lelismes més que evidents no vaig tenir masses dubtes per saber que no es tractava d'ell i no em vaig acostar a saludar-lo. He de confessar, però, que ens vam intercanviar vàries mirades. Suposo que l'home estava sorprès per la meva insistent indiscreció, tot i que no em va semblar molest i aguantava la meva mirada amb la seva, tranquil·la, mentre jo no podia evitar d'esguardar-lo. Per uns instants vaig tenir la sensació que el Tomás, des de vés a saber on, m'enviava un somriure carregat de reposada calma...