dissabte, 28 de febrer del 2015

Concert nº 3 de Rakhmàninov (Yuja Wang)

Normalment, quan treballo entaulat ho faig amb música. I gairebé sempre amb rock, folk o això que en diuen músiques del món, especialment si no m'he de concentrar gaire, com quan introdueixo dades en un excel. Quan el que faig requereix més concentració, com fer recerca de documentació o redactar informes, la cosa canvia perquè he d'evitar que la música em distregui. Aleshores em passo a la música clàssica. No és que tingui una gran educació en aquesta modalitat, malgrat els esforços dels meus pares des de ben petit, però alguna cosa se'm deu haver enganxat. I Brahms, Mahler, Mozart i Rakhmàninov estan entre els meus músics preferits.

Avui he estat treballant un parell d'hores amb el portàtil al bar, mentre l'Aran entrenava a bàsquet. Els auriculars eren necessaris perquè el soroll ambient era massa alt. Com que la feina requeria concentració he decidit escoltar Rakhmàninov (1873-1943), i després de dubtar entre el concert número 2 per piano i el 3, al final he optat per aquest darrer. Sembla ser que Rakhmàninov va utilitzar aquest concert per demostrar al món la seva habilitat com a pianista i, segons la wiki, es tracta d'un concert que posa a prova el virtuosisme dels millors pianistes. No en sé un borrall de piano, però realment aquest concert sembla que és exclusiu per a virtuosos. Tanmateix, a banda de la virtuositat, la música és brillant i en molts moments altament emotiva. A la pel·lícula Shine (Scott Hicks, 1996), el concert és el fil argumental al voltant del qual l'actor Geoffrey Rush recrea la vida de David Helfgott, un pianista australià que havia sigut nen prodigi i que es va trastornar sota la pressió exigent del seu pare.

dissabte, 21 de febrer del 2015

Burj Khalifa

Burj Khalifa, el gratacel més alt del món (830 m)
- Papa, i aquesta fotografia què és? 
- Això és un monument a l'amor. Es troba molt lluny d'aquí. Quan encara no havies nascut, la mare i jo el vam anar a visitar. Aquí no es veu però quan hi vam ser hi havia una munió de gent. Era la festa nacional del país, com la nostra Diada, i l'entrada als monuments era gratis. Excepte per als turistes! Ens van clavar 20 dòlars a cadascú, però va valer la pena. Ens hi vam estar tot un dia. T'he d'ensenyar les fotos.
- I per què dius que és un monument a la mort? Que es va morir algú dins?
- Ha, ha, ha! No, no. No he dit a la mort sinó a l'amor. Allò que passa quan dues persones s'estimen, com tu i jo, saps? De vegades un li fa un regal a l'altre perquè l'estima i, en certa mesura, és això el que va passar... Tot i que, ben mirat, també tens raó perquè la mort hi va estar present des del seu inici...
- M'ho expliques? Au, vinga...


dijous, 19 de febrer del 2015

Exactament, què vol dir "Obra Social"?

Aquest dilluns passat, l'escola dels meus fills ha tingut a bé donar-nos un dia de festa. Suposo que, tenint present que els pares portàvem un esgotament al damunt després d'una setmana sencera -de dilluns a divendres- de pintar cares, fer pentinats originals, disfressar els nens de maneres diverses i preparar truites a primera hora del matí abans d'entrar a classes, l'equip docent va decidir fer ús d'un dels seus dies de lliure disposició de què gaudeixen per a què pares, mares, avis i àvies poguéssim descansar. Tot un detall tenint en compte que la celebració s'allarga fins demà passat, dissabte, data irreverent en què se celebra el Carnestoltes a Gualba. 

Amb un dia de festa al davant, jo, que degut a les irregularitats de feina tinc força disponibilitat horària, m'he plantejat què podria fer perquè el dia fos profitós per als meus fills. L'any passat, en un dia com aquest, vam visitar les runes d'Empúries i un altre dia el zoològic de Barcelona, però per no repetir he buscat alguna alternativa lúdic-educativa, que aquí a muntanya som rics en recursos naturals però pobres en els culturals, i tots són bons per enriquir l'esperit. Així que em poso a la recerca d'algun museu i, ah! els dilluns molts museus tanquen! (Si ets mestre pren nota i així un altre cop demanes, en interès dels nostres infants, que el dia lliure no sigui dilluns, per tal que els pares puguem seguir treballant en aquest procés col·lectiu i participatiu en què, se suposa, consisteix l'educació).

dimarts, 17 de febrer del 2015

Expecting to fly (Sonya Hunter)

Després dels tres darrers posts, carregats de records, sentiments i emocions molt personals, necessito volar. Malauradament, per molt que m'agraden els ocells, encara no he aconseguit materialitzar aquesta forma de desplaçament que em sembla tan lliure. Expecting to fly

Aquest món virtual en què ens submergim ens permet fer algun tipus de vol: ens desplacem per paisatges diferents, creuem països i ens empeltem de paraules, imatges, cançons i reflexions. De vegades, fins i tot sembla que de forma intrèpida, som capaços d'anar més enllà de la virtualitat i ens endinsem, tremolosos, en la realitat que transcendeix el teclat. Sortim al món i, com qui posa la punta del peu a l'aigua abans d'immergir-se, ens atrevim a donar unes passes, unes petites volades, descobrint espais nous, llums, sons i olors que ens eren verges. I renaixem.

dissabte, 14 de febrer del 2015

Un guia de muntanya (3/3): Ombres

"Véns gaire sovint a la piscina?" "Un parell de dies a la setmana", li contesto. "Jo vinc molt menys del que voldria, per la feina, ja saps." No, no sé. S'asseu al banc per cordar-se les sabates. Jo ja duc la jaqueta posada i la bossa a l'espatlla, a punt per marxar. "Bé, adéu". Aixeca el cap. "Ei, adéu! Ja ens veurem per aquí". 

A fora, l'aire de quarts de vuit del matí em glaça els cabells, humits. Les primeres llums del dia deixen entreveure, amb colors esmorteïts, la neu recent caiguda al Montseny.


* * * * *

Panical blau (Eryngium bourgatii). Autora: Núria Tomàs
Començat l'octubre vaig baixar de les muntanyes de tornada cap a casa, a ciutat. Amb ajuda d'un amic que tenia ordinador vaig acabar d'enllestir l'informe que havia estat elaborant durant els vespres, a l'oficina de Boí on dormia. Ningú no me l'havia demanat, però vaig pensar que valia la pena recollir la informació i les reflexions que n'havia tret. Es tractava d'una descripció dels itineraris que havia fet, de les espècies de flora i fauna que havia trobat, de la tipologia del turista que vaig conduir i acabava amb uns quants suggeriments que, modestament, pensava que podien millorar alguns aspectes de l'atenció al visitant. Poc temps després vaig tornar al parc i vaig buscar a Juanito per donar-li una còpia de l'informe per a la guarderia i una altra per al parc. N'estava satisfet de com havia quedat i el volia compartir.

dijous, 12 de febrer del 2015

Un guia de muntanya (2/3): Clarors

"Com et dius, que no em ve al cap?" "Ignasi". "Ah, sí. Ignasi". "Tu ets el Lluís, oi? Ara t'he reconegut, no has canviat gaire". "Home, mira la panxa que faig!" Exagera. Potser espera que li digui que no n'hi ha per tant, però no ho faig. "I de què treballes?" "Vaig fent cosetes, seguiments d'ocells i..." "Ostres, què bé! No és fàcil poder viure fent el que t'agrada". Es fa el silenci. Les imatges s'amunteguen dins el meu cap...


* * * * * 

Pels matins pujava amb els guardes o amb el personal de la brigada de manteniment. Si no estava de travessa, compartia amb ells l'estona del dinar. Reien de les meves carmanyoles d'amanida. "Has de menjar tall, si no no tiraràs". I vaig posar-me a menjar tall com un descosit. Em vaig passar deu dies sense entendre res del que parlaven. Entre l'escassa vocalització, els accents tancats de la vall, i el lèxic propi de cada poble -Durro, Erill, Taüll, Barruera, Boí...- no en pescava ni una. Però somreia, fent veure que els entenia. A les dues setmanes ja ho pillava tot. Dues setmanes més tard se m'havia enganxat l'accent i part del vocabulari.
Estany Redó. Autor: raul2010

Com que no teníem mòbils (encara no s'havien inventat) duia un walkie-talkie, connectat permanentment a la freqüència dels bombers per si passava alguna cosa greu. Per sort no el vaig haver d'utilitzar gaire. Algun cop, si estava sol i avorrit, escoltava les converses entre els guardes i la brigada. Un dia vaig enganxar-ne una en què utilitzaven un nom que no m'era familiar: Sherpa 2000. Vaig parar l'orella. Parlaven de mi. Es veu que feia dies que m'havien batejat així. I així se'm va quedar. En altres moments i en altres latituds he rebut altres sobrenoms. Aquest m'agradava especialment.

dimarts, 10 de febrer del 2015

Un guia de muntanya (1/3): Llums

Mentre em canvio al vestidor de la piscina, un paio se m'acosta: "Ens coneixem". Me'l quedo mirant. Sí, la cara em sona, però no acabo d'ubicar-lo. "Tu vas treballar a Aigüestortes, oi?" Noto una punxada a l'estómac. Ara hi caic. Feia més de vint anys que no el veia. Vint-i-quatre, per ser exactes. 


* * * * *

Estany Llong d'Aigüestortes. Autora: Tania De la Paz
L'any 1991, amb el títol de biòleg sota el braç, i després de perdre un any i força diners lluitant per unes oposicions de medi ambient de la Generalitat que estaven apanyades, em trobava amb la necessitat econòmica i psicològica de trobar feina. Durant tota la carrera havia estat fent feinetes per subsistir, ara ja no tenia excusa per buscar alguna cosa més en ferm. Però no sortia res. Desesperat, vaig estar fent un curs a Catalana Occidente sobre assegurances, però allò no estava fet per a mi. I aleshores, sense esperar-ho i gràcies a un parell de bones amigues, vaig rebre una trucada per si m'interessava anar al Parc d'Aigüestortes a fer de guia de muntanya i de natura durant quatre mesos, contractat pel Consell Comarcal de l'Alta Ribagorça. D'aquella experiència guardo extraordinaris records i vivències, i algun desencís. Com que sóc dels que acostumo a veure el got mig buit -perquè està mig buit, no ens enganyem- el desencís ha acabat copant espais de consciència que no li pertanyien. Aquesta trobada fortuïta a la piscina m'ha despertat les llums i les ombres que vaig viure...

dijous, 5 de febrer del 2015

Puc anar a vendre sabatilles a l'escola?

Fa unes quantes setmanes, el meu fill Aran, de nou anys, va arribar a casa amb la revista Reporter Doc que li havien ofert a l'escola. Segons ens va explicar, una persona de l'empresa que l'edita va anar a la seva classe i hi va dedicar un temps a presentar la revista als alumnes. Mentre ens ensenyava la revista a casa, ell mateix ens va comentar que ja sabia (o s'imaginava o havia deduït) que l'objectiu d'aquella presentació de la revista era aconseguir que els alumnes se subscriguessin a la revista i així guanyar diners (paraules textuals). La seva reflexió em va forçar a fer la meva pròpia.

D'entrada deixar clar el meu suport a què es facin aquest tipus de publicacions infantils i juvenils per als nens i nenes ja que és una eina educativa important que pot ajudar-los a desenvolupar les seves capacitats. Però paral·lelament, com ja l'Aran ens comentava, veig que es tracta d'una iniciativa comercial d'una empresa privada l'objectiu principal de la qual és l'obtenció de beneficis econòmics (no estem parlant d'una ONG, perquè ens entenguem). L'escola dels meus fills és pública i em pregunto si la presentació d'aquest tipus de publicacions dins l'horari escolar i dins el recinte de l'escola, és coherent amb el mateix procés educatiu ja que, entre altres "valors" actua sobre els alumnes com una eina per estimular el consumisme, malgrat que es tracti d'un producte educatiu. Ja et pots imaginar que un cop a casa molts nens es mostren insistents (o directament pesats) demanant als pares que els comprin la revista.

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras