Tami a Fòrum Altaïr el proper 27 d'octubre

Com ja et deus haver fixat, darrerament he destacat a la columna de l'esquerra del bloc diferents temes relacionats amb Tami, a Togo, on vaig estar treballant fa dos anys dins un projecte de biodiversitat i desenvolupament. Aquí hi trobaràs fotografies d'ocells i de gent d'allà i també l'informe que es va elaborar amb els resultats i reflexions a l'entorn de la meva estada. (Si no vols llegir l'informe sencer sempre pots descarregar-te el resum que es va publicar la revista Quercus). També pots accedir al propi bloc a les vivències més personals que vaig tenir accedint a través del cercador escrivint la paraula "Togo", o bé anant al localitzador d'entrades i començant des de l'abril de 2013, amb l'entrada "Togo, vint anys després" i seguint al llarg dels mesos de maig i juny.

Concert nº 3 de Rakhmàninov (Yuja Wang)

Normalment, quan treballo entaulat ho faig amb música. I gairebé sempre amb rock, folk o això que en diuen músiques del món, especialment si no m'he de concentrar gaire, com quan introdueixo dades en un excel. Quan el que faig requereix més concentració, com fer recerca de documentació o redactar informes, la cosa canvia perquè he d'evitar que la música em distregui. Aleshores em passo a la música clàssica. No és que tingui una gran educació en aquesta modalitat, malgrat els esforços dels meus pares des de ben petit, però alguna cosa se'm deu haver enganxat. I Brahms, Mahler, Mozart i Rakhmàninov estan entre els meus músics preferits.

Avui he estat treballant un parell d'hores amb el portàtil al bar, mentre l'Aran entrenava a bàsquet. Els auriculars eren necessaris perquè el soroll ambient era massa alt. Com que la feina requeria concentració he decidit escoltar Rakhmàninov (1873-1943), i després de dubtar entre el concert número 2 per piano i el 3, al final he optat per aquest darrer. Sembla ser que Rakhmàninov va utilitzar aquest concert per demostrar al món la seva habilitat com a pianista i, segons la wiki, es tracta d'un concert que posa a prova el virtuosisme dels millors pianistes. No en sé un borrall de piano, però realment aquest concert sembla que és exclusiu per a virtuosos. Tanmateix, a banda de la virtuositat, la música és brillant i en molts moments altament emotiva. A la pel·lícula Shine (Scott Hicks, 1996), el concert és el fil argumental al voltant del qual l'actor Geoffrey Rush recrea la vida de David Helfgott, un pianista australià que havia sigut nen prodigi i que es va trastornar sota la pressió exigent del seu pare.

Un guia de muntanya (3/3): Ombres

"Véns gaire sovint a la piscina?" "Un parell de dies a la setmana", li contesto. "Jo vinc molt menys del que voldria, per la feina, ja saps." No, no sé. S'asseu al banc per cordar-se les sabates. Jo ja duc la jaqueta posada i la bossa a l'espatlla, a punt per marxar. "Bé, adéu". Aixeca el cap. "Ei, adéu! Ja ens veurem per aquí". 

A fora, l'aire de quarts de vuit del matí em glaça els cabells, humits. Les primeres llums del dia deixen entreveure, amb colors esmorteïts, la neu recent caiguda al Montseny.

* * * * *

Panical blau (Eryngium bourgatii). Autora: Núria Tomàs

Començat l'octubre vaig baixar de les muntanyes de tornada cap a casa, a ciutat. Amb ajuda d'un amic que tenia ordinador vaig acabar d'enllestir l'informe que havia estat elaborant durant els vespres, a l'oficina de Boí on dormia. Ningú no me l'havia demanat, però vaig pensar que valia la pena recollir la informació i les reflexions que n'havia tret. Es tractava d'una descripció dels itineraris que havia fet, de les espècies de flora i fauna que havia trobat, de la tipologia del turista que vaig conduir i acabava amb uns quants suggeriments que, modestament, pensava que podien millorar alguns aspectes de l'atenció al visitant. Poc temps després vaig tornar al parc i vaig buscar a Juanito per donar-li una còpia de l'informe per a la guarderia i una altra per al parc. N'estava satisfet de com havia quedat i el volia compartir.

Un guia de muntanya (2/3): Clarors

"Com et dius, que no em ve al cap?" "Ignasi". "Ah, sí. Ignasi". "Tu ets el Lluís, oi? Ara t'he reconegut, no has canviat gaire". "Home, mira la panxa que faig!" Exagera. Potser espera que li digui que no n'hi ha per tant, però no ho faig. "I de què treballes?" "Vaig fent cosetes, seguiments d'ocells i..." "Ostres, què bé! No és fàcil poder viure fent el que t'agrada". Es fa el silenci. Les imatges s'amunteguen dins el meu cap...

* * * * * 

Pels matins pujava amb els guardes o amb el personal de la brigada de manteniment. Si no estava de travessa, compartia amb ells l'estona del dinar. Reien de les meves carmanyoles d'amanida. "Has de menjar tall, si no no tiraràs". I vaig posar-me a menjar tall com un descosit. Em vaig passar deu dies sense entendre res del que parlaven. Entre l'escassa vocalització, els accents tancats de la vall, i el lèxic propi de cada poble -Durro, Erill, Taüll, Barruera, Boí...- no en pescava ni una. Però somreia, fent veure que els entenia. A les dues setmanes ja ho pillava tot. Dues setmanes més tard se m'havia enganxat l'accent i part del vocabulari.

Estany Redó. Autor: raul2010

Com que no teníem mòbils (encara no s'havien inventat) duia un walkie-talkie, connectat permanentment a la freqüència dels bombers per si passava alguna cosa greu. Per sort no el vaig haver d'utilitzar gaire. Algun cop, si estava sol i avorrit, escoltava les converses entre els guardes i la brigada. Un dia vaig enganxar-ne una en què utilitzaven un nom que no m'era familiar: Sherpa 2000. Vaig parar l'orella. Parlaven de mi. Es veu que feia dies que m'havien batejat així. I així se'm va quedar. En altres moments i en altres latituds he rebut altres sobrenoms. Aquest m'agradava especialment.

Un guia de muntanya (1/3): Llums

Mentre em canvio al vestidor de la piscina, un paio se m'acosta: "Ens coneixem". Me'l quedo mirant. Sí, la cara em sona, però no acabo d'ubicar-lo. "Tu vas treballar a Aigüestortes, oi?" Noto una punxada a l'estómac. Ara hi caic. Feia més de vint anys que no el veia. Vint-i-quatre, per ser exactes. 

* * * * *

Estany Llong d'Aigüestortes. Autora: Tania De la Paz

L'any 1991, amb el títol de biòleg sota el braç, i després de perdre un any i força diners lluitant per unes oposicions de medi ambient de la Generalitat que estaven apanyades, em trobava amb la necessitat econòmica i psicològica de trobar feina. Durant tota la carrera havia estat fent feinetes per subsistir, ara ja no tenia excusa per buscar alguna cosa més en ferm. Però no sortia res. Desesperat, vaig estar fent un curs a Catalana Occidente sobre assegurances, però allò no estava fet per a mi. I aleshores, sense esperar-ho i gràcies a un parell de bones amigues, vaig rebre una trucada per si m'interessava anar al Parc d'Aigüestortes a fer de guia de muntanya i de natura durant quatre mesos, contractat pel Consell Comarcal de l'Alta Ribagorça. D'aquella experiència guardo extraordinaris records i vivències, i algun desencís. Com que sóc dels que acostumo a veure el got mig buit -perquè està mig buit, no ens enganyem- el desencís ha acabat copant espais de consciència que no li pertanyien. Aquesta trobada fortuïta a la piscina m'ha despertat les llums i les ombres que vaig viure...