Aquest viatge a Tami no deixa de ser una vida diferent a
la que acostumo a viure. La realitat d'aquí té entre poc i gens a veure amb la
que visc al meu petit racó de Gualba. Són situacions separades per més de dos
dies de viatge, però, encara més, per una distància que transcendeix el temps i
l'espai. D’una altra dimensió. Móns a part.
dimarts, 29 de març del 2016
Móns a part (Maria del Mar Bonet)
Tots vivim dues o més vides alhora. Anem a la feina i
tornem cap a casa. Estem a casa i sortim amb els amics. Marxem de vacances i
aquestes s'acaben i reprenem la rutina. Són situacions de dobles, triples o
múltiples vides que vivim de vegades separades per un recorregut en tren, d'altres
per uns pocs minuts a peu o per una simple porta. Móns a part.
dijous, 24 de març del 2016
Els nens volen "la viande"
Mentre torno cap al centre després de fer el seguiment
matinal, quatre nens d'entre 8 i 10 anys creuen els camps donant voltes a
unes cordes per damunt dels caps, com si es tractessin de cowboys. Estan fent
voltar fones. M'han vist i se m'han acostat. “Hola, què feu per aquí? Aneu amb
el ramat de cabres?” “No, estem caçant.” “Amb les fones?” “Sí.” “I que caceu?”
“Els ocells que tu vols”. Touché! “Caram, i per què els caceu?” “Els ocells
tenen carn i la carn ens dóna forces”.
Es fa difícil rebatre un argument que va unit a la gana i
a la necessitat de menjar. Es clar que es pot fer científicament, adduint als
valors ecosistèmics -que precisen d'un equilibri on la biodiversitat hi
té un rol insubstituïble- que han de proporcionar una estabilitat de recursos a
més de les múltiples funcions associades al control de l'erosió, del sistema
hídric o del cicle de nitrogen, per posar alguns exemples. Però poca cosa puc
dir. D'aquí a un parell d'hores estaré assegut a taula menjant una
mica de peix, cabra o pollastre, però ells no.
dimecres, 23 de març del 2016
La rutina diària
Alguns dels comentaris i correus rebuts em fan
témer que he presentat un panorama molt dur de la meva estança aquí: que si la
calor, que si el mussol, que si la meva companya d'autobús, que si l'abús de
poder... sí, aquestes coses hi són i la meva intenció ha estat de presentar-les
com anècdotes, utilitzant un to irònic i divertit. Si ho he aconseguit o no és
una altra cosa. Però el dia a dia és molt diferent d'aquestes situacions. La
rutina s'imposa, és el que té la feina...
diumenge, 20 de març del 2016
El colmo de l'ornitòleg
Mussol comú. Per un tema d'homònims. Autor: Diego |
Doncs mira, vàries coses. D'entrada que és una merda
tenir un mussol a l'ull quan la teva activitat és passar-te mig
dia mirant a través d'uns prismàtics i l'altre mig passant les notes a
l'ordinador. A més, que et passi en un país on el sol és fort, la pols abundant, les condicions
higièniques poc òptimes i millor no acostar-se a un ambulatori, doncs encara
toca més els nassos.
dissabte, 19 de març del 2016
M'ha tocat la grossa!
Amb la bossa de mà esperant l'autocar |
Dimarts per la tarda vam aconseguir un bitllet d’autobús amb la companyia de La Poste, la mateixa que vaig utilitzar l'altre cop. I això que me n'havien parlat d'una de millor, però no hi havia bitllet fins dos dies més tard, així que em vaig decidir per l'empresa de correus. El principal problema és que aquest anirà parant com un tramvia de rodalies a cada poble per això de deixar i agafar paquets de correu, mentre que l'altre fa el trajecte de forma molt més directe, i tractant-se de 700 km i unes 11 h oficials, doncs sembla millor opció la nova companyia però ho deixarem per a la tornada. L'autocar és gran! Bé, he pensat. L'altre cop era un petit bus de 30 seients, així que estarem més còmodes.
dimarts, 15 de març del 2016
Sentir-se refugiat per una estona
No diré que m'he sentit com un refugiat atrapat en qualsevol frontera europea però sí que he estat una bona estona pensant en ells, empatitzant-hi, i entenent part del seus sentiments i de les seves pors. No vull frivolitzar amb el tema, no és el meu estil, però el tarannà de certs poders militars, policials i administratius m'ha fet tenir-los presents i sentir-me una mica refugiat. I això que només ha durat una hora!
Es tracta del tema del visat. Quan arribes a Togo pots fer el visat d'estada temporal al mateix aeroport. De fet, és obligat fer-lo si vols entrar, o el portes fet d'abans. A l'aeroport et costa 10.000 CFA (uns 15€). La policia d'aquí et tracta força despectivament, perquè són conscients de l'autoritat que tenen. Així que amb un gest de mà, amb moviment ràpid de dits -entre el polze i l'índex-, t'indiquen que afluixis la mosca. Ni una paraula pel mig. Després et diuen que t'esperis, un dels esports més sagrats d'aquest país... I quan li surt dels nassos treu un feix de passaports i comença a dir noms i si tens sort et toca el teu més o menys aviat, o t'has d'esperar (seguim fent esport) sense xistar a la tanda següent.
Es tracta del tema del visat. Quan arribes a Togo pots fer el visat d'estada temporal al mateix aeroport. De fet, és obligat fer-lo si vols entrar, o el portes fet d'abans. A l'aeroport et costa 10.000 CFA (uns 15€). La policia d'aquí et tracta força despectivament, perquè són conscients de l'autoritat que tenen. Així que amb un gest de mà, amb moviment ràpid de dits -entre el polze i l'índex-, t'indiquen que afluixis la mosca. Ni una paraula pel mig. Després et diuen que t'esperis, un dels esports més sagrats d'aquest país... I quan li surt dels nassos treu un feix de passaports i comença a dir noms i si tens sort et toca el teu més o menys aviat, o t'has d'esperar (seguim fent esport) sense xistar a la tanda següent.
Togo, vint-i-tres anys després...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras