dimarts, 29 de març del 2016

Móns a part (Maria del Mar Bonet)

Tots vivim dues o més vides alhora. Anem a la feina i tornem cap a casa. Estem a casa i sortim amb els amics. Marxem de vacances i aquestes s'acaben i reprenem la rutina. Són situacions de dobles, triples o múltiples vides que vivim de vegades separades per un recorregut en tren, d'altres per uns pocs minuts a peu o per una simple porta. Móns a part. 
 
Aquest viatge a Tami no deixa de ser una vida diferent a la que acostumo a viure. La realitat d'aquí té entre poc i gens a veure amb la que visc al meu petit racó de Gualba. Són situacions separades per més de dos dies de viatge, però, encara més, per una distància que transcendeix el temps i l'espai. D’una altra dimensió. Móns a part.

dijous, 24 de març del 2016

Els nens volen "la viande"

Mentre torno cap al centre després de fer el seguiment matinal, quatre nens d'entre 8 i 10 anys creuen els camps donant voltes a unes cordes per damunt dels caps, com si es tractessin de cowboys. Estan fent voltar fones. M'han vist i se m'han acostat. “Hola, què feu per aquí? Aneu amb el ramat de cabres?” “No, estem caçant.” “Amb les fones?” “Sí.” “I que caceu?” “Els ocells que tu vols”. Touché! “Caram, i per què els caceu?” “Els ocells tenen carn i la carn ens dóna forces”.

Es fa difícil rebatre un argument que va unit a la gana i a la necessitat de menjar. Es clar que es pot fer científicament, adduint als valors ecosistèmics -que precisen d'un equilibri on la biodiversitat hi té un rol insubstituïble- que han de proporcionar una estabilitat de recursos a més de les múltiples funcions associades al control de l'erosió, del sistema hídric o del cicle de nitrogen, per posar alguns exemples. Però poca cosa puc dir. D'aquí a un parell d'hores estaré assegut a taula menjant una mica de peix, cabra o pollastre, però ells no.

“Quants n'heu caçat avui?” “Encara cap”. “Però deu ser molt difícil, no?” “No t'ho creguis, és prou fàcil”. Confio que s'equivoquin i que el seu concepte de fàcil no es correspongui amb la percepció que jo en tinc.
Detall de les fones.

dimecres, 23 de març del 2016

La rutina diària

Alguns dels comentaris i correus rebuts em fan témer que he presentat un panorama molt dur de la meva estança aquí: que si la calor, que si el mussol, que si la meva companya d'autobús, que si l'abús de poder... sí, aquestes coses hi són i la meva intenció ha estat de presentar-les com anècdotes, utilitzant un to irònic i divertit. Si ho he aconseguit o no és una altra cosa. Però el dia a dia és molt diferent d'aquestes situacions. La rutina s'imposa, és el que té la feina...

diumenge, 20 de març del 2016

El colmo de l'ornitòleg

Mussol comú. Per un tema d'homònims. Autor: Diego
Sí, sí. Recordes aquells acudits de baix pressupost tipus “saps quin és el colmo d'un...?" i aquí afegies qualsevol tipus de professió o similar? Eren molt dolents, ho sé. Però mira, avui me n'he inventat un: saps quin és el colmo d'un ornitòleg? Dons tenir un mussol a l'ull. Bo, oi? ...Pèssim? D'acord, s'accepta que la classificació no és apta sota criteris de bon gust, però és cert, és la realitat, la p... realitat. A les 24 hores d'arribar a Togo m'ha començat a sortir un mussol a l'ull esquerre! I diràs, i què té això d'extraordinari?

Doncs mira, vàries coses. D'entrada que és una merda tenir un mussol a l'ull quan la teva activitat és passar-te mig dia mirant a través d'uns prismàtics i l'altre mig passant les notes a l'ordinador. A més, que et passi en un país on el sol és fort, la pols abundant, les condicions higièniques poc òptimes i millor no acostar-se a un ambulatori, doncs encara toca més els nassos. 

dissabte, 19 de març del 2016

M'ha tocat la grossa!

Amb la bossa de mà esperant l'autocar
La loteria? No, no. Què va! La grossa en majúscules! La que s'ha assegut al meu costat a l'autocar. No ser quin tipus de sex-appeal tinc aquí a Togo entre determinat tipus de dones, però es repeteix en part la historia de fa tres anys. De fet, força pitjor. I això que la cosa no pintava malament a primera hora.

Dimarts per la tarda vam aconseguir un bitllet d’autobús amb la companyia de La Poste, la mateixa que vaig utilitzar l'altre cop. I això que me n'havien parlat d'una de millor, però no hi havia bitllet fins dos dies més tard, així que em vaig decidir per l'empresa de correus. El principal problema és que aquest anirà parant com un tramvia de rodalies a cada poble per això de deixar i agafar paquets de correu, mentre que l'altre fa el trajecte de forma molt més directe, i tractant-se de 700 km i unes 11 h oficials, doncs sembla millor opció la nova companyia però ho deixarem per a la tornada. L'autocar és gran! Bé, he pensat. L'altre cop era un petit bus de 30 seients, així que estarem més còmodes. 

dimarts, 15 de març del 2016

Sentir-se refugiat per una estona

No diré que m'he sentit com un refugiat atrapat en qualsevol frontera europea però sí que he estat una bona estona pensant en ells, empatitzant-hi, i entenent part del seus sentiments i de les seves pors. No vull frivolitzar amb el tema, no és el meu estil, però el tarannà de certs poders militars, policials i administratius m'ha fet tenir-los presents i sentir-me una mica refugiat. I això que només ha durat una hora!

Es tracta del tema del visat. Quan arribes a Togo pots fer el visat d'estada temporal al mateix aeroport. De fet, és obligat fer-lo si vols entrar, o el portes fet d'abans. A l'aeroport et costa 10.000 CFA (uns 15€). La policia d'aquí et tracta força despectivament, perquè són conscients de l'autoritat que tenen. Així que amb un gest de mà, amb moviment ràpid de dits -entre el polze i l'índex-, t'indiquen que afluixis la mosca. Ni una paraula pel mig. Després et diuen que t'esperis, un dels esports més sagrats d'aquest país... I quan li surt dels nassos treu un feix de passaports i comença a dir noms i si tens sort et toca el teu més o menys aviat, o t'has d'esperar (seguim fent esport) sense xistar a la tanda següent.


Togo, vint-i-tres anys després...

Ara m'ha vingut al cap aquell diàleg d'Aterriza como puedas -sempre l'he vist en castellà- en què el protagonista, ex-pilot, està assegut dins l'avió, suant de mala manera i tremolant abans de l'enlairament. Al seu costat, la dona d'edat avançada li pregunta "¿Nervioso?" "Sí", respon ell amarat de suor i tremolors. "¿Es la primera vez?" demana la padrina. "No. He estado nervioso muchas veces".

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras