dimarts, 30 d’octubre del 2012

Ride on (AC/DC)

Un bon amic meu va celebrar el seu aniversari aquest estiu. I un altre bon amic, un erudit -i que em perdoni- del rock i del blues de tots els temps, li va fer un gran regal: amb el títol de 50 anys, 50 cançons va gravar en quatre cd 50 cançons elegides curosament. Sense repetir cap artista, cada cançó era d'un any diferent. Des de You need love de Muddy Waters de 1963, fins a We know it’s still rock’n’roll de Stone Axe de 2012, passant pels cinquanta anys viscuts. Per aquells cd hi ha les veus, les guitarres, els sons i les bateries dels Rolling Stones, Lynyrd Skynyrd, Led Zeppelin, Neil Young, Leño, Frank Zappa, Eric Sardinas o Joe Bonamassa, per citar-ne alguns. Tot un treball d'orfebreria d'exquisida preparació. No va elegir els clàssics més coneguts de cada autor o grup sinó que va optar per aquelles peces, sota el seu criteri òbviament, més selectes, encara que no responguessin als cànons de la majoria o, coneixent-lo, buscant transgredir-los. Per afinitats amb homenatjat i homenatjador, em vaig poder agenciar una còpia del regal. Lentament vaig descobrint, tema rere tema, la grandesa de cada elecció feta, el sentiment que hi ha a cada opció que mostra, sense ambigüitats, la qualitat i sensibilitat de l'orfebre.
Entre tant repertori per triar i remenar, em vaig sentir ràpidament atret per un tema interpretat de forma apassionada i descarnada per Bon Scott, el cantant d'AC/DC de la primera època, la veu del qual pot confondre d'entrada, però que es va matisant a mesura que avança la cançó. El tema és Ride on i pertany al disc Dirty Deeds Done Dirt Cheap, de 1976. Es tracta d'una bonica balada plena de tocs blueseros que contrasta força amb altres treball d'AC/DC. Gràcies, Carles!

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

dijous, 25 d’octubre del 2012

Maleïts "caçadors de bolets"!

Si fos bruixot llençaria aquesta maledicció a veure si la còlera divina queia sobre els responsables de Caçadors de bolets. Comença la tardor i ja hi som altre cop amb el programa de marres...

Massa intransigent i radical? Potser sí, però no me'n puc estar de dir-hi la meva. Només vaig seguir la primera temporada d'aquest programa de la televisió catalana, ara fa vuit anys, i alguns capítols d'anys posteriors, i tot i que no puc assegurar que les coses no hagin canviat, pel que he pogut veure i llegir em sembla que tot segueix si fa no fa igual. 

diumenge, 14 d’octubre del 2012

The Endless Plain of Fortune (John Cale)

Jo devia tenir uns 13 anys, no crec que més, potser menys. Per aquella època el Jordi i jo compartíem habitació i ell tenia una magnífica cadena de música amb aquells altaveus enormes que encara conserva. I al costat, la seva col·lecció de discos que anava engrossint de mica en mica; sons nous i frescos que s'introduïen per casa desvirgant la puresa de la música clàssica omnipresent. Si aquesta ja me l'havia fet meva a força de sentir-la una i una altra vegada, la nouvinguda, aquesta querida que entrava per la porta del darrera, havia de fer tot un llarg aprenentatge per ser admesa en societat. I no sempre ho tenia fàcil. Potser mai. Per proximitat, vaig ser qui, després del meu germà, vaig estar més amatent als nous vents. Però no me'n vaig saber aprofitar suficientment. Amb el temps he entès que vaig perdre moltes oportunitats d'enriquir-me -musicalment parlant- de les deus que rajaven al costat mateix del meu llit. Però tot necessita el seu temps per ser assimilat i per assentar-se. A marxes forçades, els darrers anys he incorporat en grans dosis aquelles músiques que haurien d'haver caigut com pluja fina. 

dijous, 11 d’octubre del 2012

Afegitó (post)independentista

A la nota anterior vaig comentar la idea de què la meva defensa de l'independentisme va lligada a un canvi en les polítiques ultraliberals de molts dels seus defensors que trobem als partits polítics. Aquesta idea l'expressava dient que el dia després caldran manifestacions per dir adéu als masos que promouen aquestes polítiques. Des del meu punt de vista, la majoria (seran tots?) de polítics del nostre país segueixen aquest patró de pensament econòmic que posa per davant del benestar de les persones i de l'entorn el de les finances (tema per una altra nota, I promise). De vegades parlo amb gent sobre el nivell cultural de la classe política en general i em sorprèn quan del conseller d'economia actual, Andreu Mas-Collell, diuen que aquest sí que és un bon gestor ja que l'identifiquen com una persona de prestigi, un savi que sap bé de què parla com si això fos garantia de millora per a les nostres vides. Prestigi, savi, sap de què parla... no ho dubto, potser és la persona més formalment llesta del govern actual. Però no el voldria mai com a responsable econòmic d'una Catalunya independent, com tampoc no el vull ara. La intel·ligència posada al servei d'una ideologia ultraliberal que situa les finances per davant les persones i el medi ambient no és el que vull per a mi, els meus fills i el meu país.

En aquest debat, el meu germà em va passar un article de l'economista Vicenç Navarro a qui segueixo sovint. A l'article fa justament aquesta crítica de què estic parlant, però amb saviesa i coneixement professional. Casualment utilitza com a contraexemple un altre famós economista dels reconeguts, en Xavier Sala i Martín, del qual tinc previst parlar-ne en un altre moment ja que, com a totòleg, també és capaç de parlar de canvi climàtic dins la lògica negacionista, i manipular les dades en benefici de la seva mentida. Però això són figues d'un altre paner i serà per un altre dia! Avui volia deixar-te enllaçat aquest article d'en Navarro.  

dissabte, 6 d’octubre del 2012

In-inde-independència! Jo també hi era...

Aleshores tenia onze anys. Era un vailet. No sabia de què anava tot plegat. Però entre els meus escassos records d'infantesa tinc una imatge: una cantonada del Passeig Sant Joan, els pares, el Jordi, l'Anna... ulls encuriosits que miren cap aquell carrer on es belluguen riuades de persones amb senyeres, al crit unànime de "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". La mare m'explicaria amb el temps que amb nosaltres tres no es van atrevir a anar pel mig de la manifestació i ens desplaçàvem pel lateral, acompanyant-la. Eren temps de grisos, en tots els sentits, i era fàcil imaginar-se que allò pogués anar mal dades...

divendres, 5 d’octubre del 2012

Better way (Ben Harper)

Sovint les cançons ens aporten, sense saber ben bé per què, allò que necessitem. M'imagino que l'autor no sap quin efecte tindrà aquella combinació de sons i paraules sobre qui l'escolta. Si ho sabés potser intentaria provocar determinades reaccions i la música sonaria poc sincera. Per sort existeix el caos i la incertesa i les percepcions es modifiquen per infinitat de variables incontrolables. Quina grandesa! Una cançó que un defineix com a trista, un altre li troba un sentit d'esperança o fins i tot d'alegria. Hom percep de maneres diferents un mateix estímul repetit en moments també diferents. Res no és mai igual. Seguint el calendari hebreu, aquesta setmana va començar el diumenge amb un sotrac, i els sotracs s'han anat succeint al llarg dels dies. Arribat el divendres, i amb l'esperança que es mantingui, sembla que les aigües es calmen i el vent s'asserena. Better way és un excel·lent tema publicat l'any 2006 a Both sides of the gun, de Ben Harper, un d'aquests cantautors màgics capaços de relaxar-te els dies més tensos o d'encrespar-te els més tranquils. La grandesa dels grans autors que no et deixen indiferent. La setmana ha estat convulsa, però Better way és un cant a l'esperança i a recuperar el millor camí amb dinamisme...

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.
Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras