Parctematització sense fronteres

Aquest dimarts al vespre, una colla de turistes alemanys feien una flash mob o mobilització espontània pels carrers de Platja d'Aro simulant que eren un grup de fans que perseguien algun famós i van provocar el pànic entre altres turistes, molts d'ells francesos i belgues hipersensibilitzats pels esdeveniments que darrerament havien viscut als seus països, que van creure que els crits i les corredisses responien a un atemptat terrorista. El 5 de juliol es va donar a conèixer la nova aplicació per a mòbils anomenada Pokémon go, que permet capturar Pokémons virtuals que apareixen en el món real, activitat convertida en febre per a molts malalts d'arreu del món. Benvinguts a la parctematització sense fronteres!

No és un tema nou aquest de convertir determinats indrets en parcs temàtics. Els parcs temàtics són aquest espais definits on, seguint un fil argumental, es proposen un seguit d'activitats o, com es diu de forma força imprecisa "experiències", per tal que la gent s'ho passi bé o si més no gaudeixi de sensacions i experiències particulars que els faran únics i diferents dels seus veïns. "Jo he viscut aquesta experiència i tu no". Bonic missatge amable, solidari i cooperatiu que també utilitza una coneguda marca de cotxes en la seva publicitat expressada a la seva manera: "El meu cotxe aparca sol. I el teu no". L'estupidesa humana és cega i els seus posseïdors arriben a creure's que sí, que realment només seran ells o elles qui viuran aquella determinada experiència i que, amb ella seran diferents -i millors- que els seus coneguts i conciutadans que des d'aquell dia se'ls miraran amb altres ulls. Però clar, quan els espais convertits en parcs temàtics es massifiquen, pensem en un Eurodisney o un PortAventura, tot perd gràcia. Ja no tenim experiències "úniques" perquè la meva i la teva són la mateixa. I també la d'uns quants milers més d'usuaris... 

Aleshores cal aixecar la mirada, obrir el camp de visió i buscar nous espais per convertir en parcs temàtics: què tal si ens anem a fer un safari per Masai Mara, un trekking per l'Himàlaia o una visita al Machu Picchu? Et sona massa exòtic? Doncs fem un pelegrinatge pel camí de Santiago o preparem un "any (o dos) Gaudí" i convertim Barcelona en un gran parc temàtic on viure experiències gaudinianes! La ciutat dels gratacels, la ciutat de les llums,... al llarg del temps hem anat convertint el nostre entorn en grans parcs d'atraccions. Les empreses venen viatges "únics", paquets d'"experiències"... mica en mica s'ha anat ocupant l'espai i se l'ha banalitzat. Ja no es tracta de petits indrets dedicats a divertir la gent, ara hem convertit ciutats completes en zones lúdiques en ares a atraure el turisme que sembla que necessitem i sense el qual no som res. 

Però es clar, es pot filar encara més prim. Podem obrir els nostres parcs naturals i nacionals per seguir oferint propostes d'interès: Carros de foc, Cavalls del vent... i una multitud de curses massificades de tot tipus per espais sensibles. O crear rutes pseudoculturals com la visita als indrets que surten a "El codi Da Vinci" o a "Joc de trons". Sempre es pot dir que això és millor que el turisme sexual, el de borratxera o el del balconing. Sempre podem mirar cap a un altre costat.

Els biòlegs diuen que l'evolució biològica -inclosa la humana, és clar- és darwiniana, rarament brusca ni amb canvis ràpids, tot i que també té episodis d'aquests. En canvi, la nostra evolució cultural, inclosa la tecnològica com a part de la mateixa, és lamarckiana. No l'heretem pels gens. El problema és que la quantitat d'informació que rep o que té a l'abast un nen que neix avui és molt més gran que la que tenia un nen nascut uns segles abans, o només fa unes dècades o uns pocs anys. L'evolució cultural avança a un ritme molt més trepidant que l'evolució biològica. I no ens dóna temps a desenvolupar els mecanismes cerebrals que ens permeten entendre l'ús que donem a les noves eines tecnològiques, ni tampoc els socials que ens ajudin a conviure amb elles, i a través d'elles, amb els nostres conciutadans. Cada nova tecnologia triga menys temps que l'anterior en ser incorporada dins la nostra societat. Així va passar amb l'electricitat, la ràdio, el televisor, el telèfon, els ordinadors personals, internet i els mòbils... i també amb totes les noves aplicacions que se'n deriven d'elles.

Sigui com sigui, fins ara la parctematització havia quedat restringida dins determinats espais, de vegades tan grans com ciutats, però encara amb els límits força definits. Amb les noves tecnologies, sigui per convocar una flash mob, sigui per perseguir virtuals ninots, hem aconseguit difuminar-ne els marges. Si els japonesos troben Pokémons al Túnel de la Rovira vol dir que aquests límits han desaparegut definitivament.