dissabte, 7 de desembre del 2019

Go on, Greta!

Arriba un moment que el tema ja cansa. Enmig de la Cimera del Clima COP25 que té lloc aquests dies a Madrid, cada any passa el mateix: diaris, telenotícies, programes i tertúlies dediquen els seus minuts de rigor, com si ho decretés alguna junta electoral, a parlar del clima. Ara l'han batejat com a "emergència climàtica"... Es veu que calia donar-li un altre nom perquè amb canvi climàtic o canvi global no n'hi havia prou. Com si en posar emergència la cosa prengués una dimensió gaire diferent de la que tenia abans. 

No pensava escriure res però al final tinc la necessitat d'expressar-me. Per vàries raons: la primera, perquè el tema està de moda només uns dies; la segona, pels totòlegs que en saben de tot i no en saben de res; la tercera, perquè alguns d'aquests ara han descobert la sopa d'all i l'han de pregonar com si fossin predicadors quan no els propis creadors; i la quarta, perquè davant la falta d'intel·ligència per parlar del canvi climàtic amb una mirada realista i propositiva es prefereix desviar l'atenció ridiculitzant la figura de Greta Thunberg, el que em sembla una perversió maldestra.

Anem per parts. El tema està de moda i ara toca parlar-ne. Per què no en parlem quan no hi ha cimeres? És que el tema deixa de ser important? Quants mesos portem parlant del procés català? Quant temps portem escoltant històries i històries d'eleccions, de la ultradreta o dels pactes de govern? No hi ha dia que no se'n parli. Tampoc hi ha dia que no sentim parlar de la Rosalia o del Barça. Hi ha tòpics que omplen les tertúlies i els informatius de tot l'any, però el canvi climàtic només es mereix unes ratlles o uns minuts quan hi ha una cimera. I de vegades per donar informacions esbiaixades, incomprensibles o per explicar anècdotes que tenen poc a veure amb el fons de la qüestió. 

Els totòlegs (sovint també opinadors o tertulians). Vagi per davant que no tots els opinadors ni tertulians són totòlegs, i alguns, els menys, fan bé la seva feina. Els totòlegs no. A un ja se li inflen quan sent a segons qui parlar amb aquella prepotència del que no en té ni idea. Segueixo un parell de tertúlies diàries i aquests dies són infumables. Ja ho he dit al blog altres cops i en altres moments he escrit a directors de programes per demanar una correcció, però és que el tema ratlla l'insult a la intel·ligència dels oients. Està clar que si es vol parlar d'una malaltia, posem per cas cardíaca, l'expert comenta els problemes que hi ha amb tal o qual producte, intervenció o mals hàbits. Ningú discuteix que sigui el metge, l'investigador, l'estudiós o el farmacèutic el que hi digui la seva. Els tertulians no es posen a donar la seva opinió de si aquest tipus d'intervenció o fàrmac és millor o pitjor. També és evident que si es vol parlar d'un edifici que està a punt d'esfondrar-se l'arquitecte de torn o els serveis de protecció civil són els que donen el seu punt de vista tècnic i la resta, els totòlegs, respecta els seus dictamens. El mateix podríem dir de molts altres temes on es valora l'autoritat de l'expert ja sigui en temàtiques esportives, pintures rupestres o rescats de muntanya. Ah, però quan es tracta de temes ambientals, i específicament quan es parla de canvi climàtic, sembla que no cal ser expert per dir-la. I a veure qui la diu més grossa. Així que aquestes tertúlies farcides d'experts en política, algun sociòleg i poca cosa més -al final es redueix molt el perfil de totòlegs- de cop i volta es converteix en un grup de savis que en saben un munt de canvi climàtic i diuen tot el que els hi rota, investint-se d'una expertesa que no tenen i amb total impunitat. Algú ha sentit en alguna tertúlia algun científic que opini sobre els pactes de govern, la guerra de Síria o l'alineació que va presentar Valverde? No, clar que no. Però sí pots escoltar un comentarista de futbol parlant de canvi climàtic. País de merda!

Descobrir la sopa d'all. L'any 1935, el folklorista Joan Amades, descrivia aquesta expressió com a: retret en sentit indeterminat però sempre poc respectuós, aplicat als fanfarrons i pretensiosos que es creuen posseïts de suficiència. Doncs sí, aquest és el sentit amb què ho escric. De cop i volta enmig d'una tertúlia començo a sentir coses com: la biodiversitat està en perill, hem de consumir més productes locals, l'Àrtic es desfà i afectarà poblacions indígenes, el model de ciutats ha de ser de ciutats mitjanes, hi ha més refugiats ambientals que per conflictes bèl·lics, si la Xina i l'Índia no hi participen no hi ha res a fer, les nuclears no són la solució, cal anar a un model de decreixement... I ho diuen sentenciant, com si acabessin de descobrir la sopa d'all. I encara més, es qüestionen com és que si fa quinze anys ja se sabia això no s'ha fet arribar a la gent del carrer, tant sobre canvi climàtic -que és el que toca parlar ara- com sobre la pèrdua de biodiversitat o la contaminació. Perdona? Quinze anys? 

Fem un petit repàs històric amb uns pocs exemples: el 1969, la biòloga Rachel Carson publica Silent Spring, un estudi sobre els efectes de la contaminació al medi; el 1969 neixen organitzacions com Greenpeace o Friends of the Earth per denunciar els problemes ambientals derivats del model de producció i consum; el 1972 es publica The Limits to Growth, informe del MIT dirigit per la química i biofísica Donella Meadows i encarregat per l'associació internacional Club de Roma, on es qüestiona el model de producció i explotació de recursos del moment vers els límits del planeta. I van dues dones. El 1972, el president de la Comissió Europea, Sicco Mansholt, va qüestionar el model de creixement del sistema capitalista, proposant un gir cap al que avui podríem comparar amb les tesis del decreixement (no cal dir que Mansholt no va arribar als deu mesos de presidència). El mateix any va tenir lloc la Conferència de Nacions Unides sobre el Medi Ambient Humà, Conferència d'Estocolm, on s'analitzaren les interaccions humans-medi ambient i on la primera ministra índia, Indira Gandhi, va fer una interessant intervenció parlant de la connexió entre la gestió ecològica i l'alleugeriment de la pobresa. I en van tres. El 1973, va néixer l'ecologia profunda de la mà del filòsof noruec Arne Naess, una filosofia que intenta aconseguir una convivència harmònica entre els humans i la resta d'éssers vius. I el 1987, una altra dona, Gro Harlem Brundtland, qui havia estat primera ministra de Noruega va liderar la comissió per elaborar un informe sota mandat de les Nacions Unides que rebria el nom de Our Common Future, on es proposaven els principis del desenvolupament sostenible. Dos anys més tard l'informe va ser discutit a l'Assemblea General, que va decidir organitzar una Conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament, més coneguda com a Cimera de la Terra, que va tenir lloc a Rio de Janeiro, el juny de 1992. Clar que aquell any els catalanets ens miràvem el melic perquè era el nostre gran any olímpic i ni ens en vam assabentar, entretinguts com estàvem. D'aquella Cimera van sortir algunes coses prou interessants com ara la creació de la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic o el Conveni sobre la Diversitat Biològica. Era evident que hi havia una preocupació i una problemàtica que estava sobre la taula. Quinze anys? Em pregunto per què es paga a les ràdios públiques -les privades ja s'ho faran o els seus interessos tindran- a totòlegs que no estan informats ni preparats. 

El primer record que tinc d'haver sentit parlar de canvi climàtic i de gasos amb efecte d'hivernacle, és d'una classe d'ecologia durant el curs 1988-1989. Des d'aquell moment he intentat anar seguint l'actualitat sobre el tema. He vist el paper dels negacionistes (Rajoy, sí, el del primo, Bush, Trump, però també Sala-i-Martín o en Tomàs Molina, tot i que ara ho negui tots sabem qui patrocinava l'espai del temps). He vist com han tergiversat paraules en alguns casos, negat en d'altres, donat falses informacions quan ha convingut, matxucant a polítics que sempre, no només en campanya, han donat veus per lluitar contra el canvi climàtic com Al Gore (An Inconvenient Truth, 2006). També he vist com han canviat en algun moment de discurs. Es clar, a alguns se'ls dona més publicitat que a d'altres. Alguns tenen més altaveu que altres, oi? Després a la ràdio qualsevol pot frivolitzar sobre el tema, riure's -fins i tot sent directora d'un programa de la ràdio catalana publica- del fet que una espècie animal estigui amenaçada d'extinció. Què més dóna! 

Per cert, algun d'aquests totòlegs experts en el no-res sap que l'efecte hivernacle dels gasos com el diòxid de carboni (CO2) es coneix des de final del segle XIX? Potser es pensen que és un invent d'ecologistes barbuts, o una conspiració xinesa com diu aquell estrany president de cabells de color indescriptible. En realitat va ser un compatriota de la Greta Thunberg, un químic suec de nom Svante Arrhenius, qui va relacionar les emissions del diòxid de carboni emès per la crema de combustibles fòssils amb l'augment de la temperatura de l'atmosfera. Per cert, ell ho veia com una cosa positiva ja que suposaria millors collites en la seva freda terra natal, un tema interessant a debatre.

De debò ara descobrim la sopa d'all? O és que fins ara ens ha importat una merda el tema? Quins collons! (Torra dixit). Sentia: el problema és que els científics no han estat capaços de fer arribar a la gent la problemàtica que hi ha. Ah, la culpa és dels científics. Està bé. Suposo que els mitjans de comunicació no en tenen cap, de culpa. Es pot fer arribar a la gent un programa on s'expliquin complicats aspectes de l'economia, de la música clàssica o de l'entrenament de gossos d'atura però és molt difícil trobar científics i acadèmics que, de forma habitual, puguin parlar de temes ambientals. Això sí, parlem de natura en estúpids programes com Caçadors de bolets, o retransmetem ultratrails amb drons i l'alta tecnologia, com si una cosa o l'altra tinguessin a veure amb l'estimació i l'interès per preservar la natura, quan justament l'efecte que s'aconsegueix és tot el contrari. 

I clar, per acabar-ho d'adobar ens fotem amb una jove que crida contra tot això: Greta Thunberg. Sento parlar de les seves contradiccions, que aquesta nena hauria d'estar a l'escola estudiant, que és una malcarada, agressiva, excèntrica i fonamentalista, que vés a saber qui hi ha darrera perquè és una titella manipulada. No sé si els que diuen tantes tonteries ho fan per ignorància, per imprudència, per inconsciència o per mala llet (Serrat dixit) o per una mica de cada. No sé si algú dels que critiquen la Greta ha fet l'esforç de buscar una mica sobre la seva biografia, ni que sigui a la wikipèdia. A mi em criden l'atenció un parell de coses: d'una banda va començar a l'estiu de 2018 a fer una protesta en solitari davant el Parlament suec. En cap lloc consta que anés de la mà de cap organització. Però sí consta que se li va diagnosticar, entre altres, la síndrome d'Asperger, una particularitat que, segons ella mateixa expressa, li fa veure un món on tot és blanc o tot és negre, sense estadis intermedis, una qüestió que explicaria el seu grau de "fonamentalisme" i algunes "excentricitats". 

Què és el que molesta de Greta Thunberg? Que és mediàtica? Que diu les coses clarament? Potser no les encerta totes, no li llegeixo tots els discursos, però del que he sentit no me n'exclamo gens. Indignada i conseqüent -fins el fonamentalisme excèntric diran alguns- ha esdevingut una icona que ha fet que molts joves i no tan joves d'arreu hagin pres consciència i s'hagin aixecat per protestar i defensar el seu futur fent soroll. Una remor que molesta, i per això la befa, la mofa i la burla han esdevingut, un cop més, els emblemes de la ignorància i estupidesa pròpies del món intransigent i incompetent que ens toca viure. How dare are you? (Greta dixit).

Tu endavant, Greta!

2 comentaris:

  1. Em pots posar com a sotasignant d'aquest article?

    Bull la sang i esgota haver de matitzar cada vegada que algú obre la boca parlant del greu problema climàtic com qui parla del Barça empatant un partt (perquè que el perdi ja passa per sobre del clima en importáncia) Moda, estúpida moda. I així no s'aconseguirà res. Quatre científics xalats i una nena malalta. Si malalta és el que més sento dir quan no és una malatia sinó un de tantes anomenades síndromes de transtorn. Aquells transtorns diagnosticats per gent vulgar, de la norma. La resta són transtorns. I em fa patir aquesta noia, no per ella, sinó pel seu voltant, perquè tots aquests voltors a la recerca d'històries morboses no la facin caure en un més gran patiment.
    La Gretta no és un lider espiritual, no és un gurú, ni una xalada, ni malalta... És algú que ha tingut els sants pebrots de dir prou i dir les coses pel seu nom, sense pressions ni pors. I, justament, això sí fa por.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Núria! Perdona el retard i ja aprofito per desitjar-te bon any! Sí, sí, cap problema per posar-te com a sotasignant, és un orgull per a mi! I totalment d'acord amb tu amb com estan fent sang i fetge sobre la Greta. I pel que llegeixo, amb alguna petita excepció, segueixen en la mateixa línia. És un cap de turc perfecte per desviar l'atenció de les responsabilitats de les grans empreses contaminants i, en general, de qui no vol el canvi i sí en canvi mantenir-se en el seu status quo. Una abraçada!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras