dijous, 17 de maig del 2012

M'Beddemi (Cheikh Lô)

L'any 1999, el músic senegalo-burkinabès Cheikh Lô presentava el seu segon disc d'estudi Bambay Gueej. Un disc rítmica i instrumentalment africà carregat de sons cubans, cantat en bambara i wolof, que enganxa des del primer tema, una guajira de nom M'Beddemi (El carrer). Vaig estar molt temps pensant que aquesta peça la coneixia d'abans i vaig acabar creient que era de tant escoltar-la. Un bon dia, però, em va venir com un flash: aquest tema no era seu, es tractava d'una versió d'una cançó que jo tenia molt sentida: El carretero, original del cantant cubà Guillermo Portabales, que s'havia popularitzat dos anys abans, el 1997, amb la veu d'Eliades Ochoa, membre del Buena Vista Social Club, en un disc on també hi participava la guitarra de Ry Cooder. La guajira és un gènere cubà, de música camperola; el seu origen té influències andaluses, però es va enriquir amb els ritmes i els instruments dels descendents d'esclaus africans, molts d'ells procedents de les costes senegaleses on tocava Cheihk Lô...

Aquí també pots accedir a les versions del Buena Vista Social Club i a l'original de Guillermo Portabales.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

dimarts, 8 de maig del 2012

Austeritat i (de)creixement

El Periódico del passat 4 de maig llançava una pregunta als seus lectors sobre si aquests creuen que l'austeritat portarà al creixement, pregunta que s'emmarca dins el debat generat entre el discurs d'austeritat de la cancellera alemanya Merkel i el del creixement defensat per polítics com el que serà nou president francès, Hollande, com a mesures per superar la crisi.

Sempre se'm fa curiós llegir el tipus de preguntes que fa aquest diari, com si estiguessin fent una tertúlia d'experts sobre el tema en qüestió, que suposo que és el que pot ser més interessant o formatiu, però per comptes d'això es fa la pregunta buscant l'opinió del poble i sempre hi ha gent que contesta. Suposo que és allò de què hi ha gent per a tot, tants com som. Si he de ser sincer mai no en faig cas d'aquestes preguntes, el 95% dels cops perquè no en sé res del que demanen o no en tinc una opinió formada, però de vegades em criden l'atenció els enunciats i m'hi entretinc cinc minuts. (En un altre moment parlaré d'alguna pregunta que em va ajudar a enriquir el meu pobre vocabulari tot i que no crec que fos la pretensió del diari).

En aquest cas, l'enunciat Creieu que les polítiques d'austeritat ajuden al creixement? forma part del 5% restant i em va sobtar força ja que tal i com jo ho veig són paraules que en l'imaginari que m'he construït al llarg dels darrers anys són incompatibles. I m'explicaré.

Des de fa força temps m'he convertit en un defensor teòric -i en la mesura que puc i sé pràctic- del decreixement, del qual miraré de parlar-ne més en altres entradetes en aquesta campanya que alguns blocaires hem iniciat sobre el tema dels valors. Aquest corrent de pensament el va iniciar Nicholas Georgescu-Roegen, economista romanès del passat segle XX i ha estat difós els darrers deu anys per politòlegs i economistes com Paul Ariès o Serge Latouche. Sintetitzant molt, la idea de decreixement ve a dir que el creixement tal i com el coneixem és insostenible, a banda de les injustícies socials que genera pel camí -efectes col·laterals, en diuen- perquè es topa amb els límits planetaris tant energètics com materials. Però se'ns ha introduït des de totes bandes tan endins del nostre cervell que sempre pensem que si no creixem anem malament. I parlem de créixer en tots els sentits: cotxe més potent, pantalla de televisor més gran, treball amb més sou, festival amb més públic, major número d'oients o telespectadors, etc., etc. És allò de: Ande o no ande, burro grande o en la seva versió catalana, Preu per preu, sabates grosses. Perdoneu-me, però quina estupidesa! El burro que ande, per favor, i les sabates que em vagin bé. O no?

La clau de volta de tot plegat és canviar el nostre sistema de valors. Créixer no ha de ser l'objectiu de res, ni tan sols l'instrument per aconseguir res. L'objectiu dels humans és la felicitat de la nostra espècie individual i col·lectivament al llarg del temps que ens belluguem pel planeta. Llegia l'altre dia, no recordo on, que determinats pobles indígenes amazònics plantegen que Ningú no pot viure bé si hi ha algú que viu malament. I la felicitat s'assoleix amb el benestar: si tenim salut, menjar, educació, reconeixement i acceptació social... què més ens dóna si això va acompanyat o no de creixement! Es tracta, doncs, d'eliminar del nostre imaginari la idea de creixement com a objectiu o instrument. La tendència hauria de ser convertir-se en ateus del déu creixement, i en aquest sentit, el mot més indicat és acreixement tal com explica Latouche.

I dins el pensament del decreixement l'austeritat hi juga un paper bàsic. És clar que no és l'austeritat igual que ens la venen, eliminant tot l'estat del benestar com s'està fent ara. Es tracta, en canvi, d'entendre que som una part més de l'engranatge de l'ecosistema planetari i que, per respecte a aquest ecosistema, a tots els éssers que hi viuen -humans o no- ara i en el futur, hem de tenir cura de l'ús dels recursos que fem, trobar el punt just, practicar la simplicitat voluntària, aprendre de la slow life... deixant de banda si això duu associat un creixement econòmic o no.

L'austeritat ajudarà al creixement? No, el creixement que coneixem no necessita d'austeritat sinó d'hiperconsum. L'austeritat s'associa al decreixement -o acreixement- i tan de bo l'apliquéssim en el seu sentit més pur com una forma d'entendre la vida i el nostre paper en aquest món, i no com un mecanisme de destrucció del benestar.

Si t'interessa el tema hi ha molts llibres que et poden il·lustrar i en parlaré en altres moments però permete'm que et presenti un que utilitzo de llibre de capçalera: Mejor con menos del filòsof i sociòleg Joaquim Sempere. Si mai tens l'ocasió fes-hi una bona ullada, no te'n penediràs!

dijous, 3 de maig del 2012

Ocells i la neu caiguda

Ja em coneixes: si puc estar passejant per la muntanya no em quedo assegut al sofà de casa. I si a més a més es tracta de veure ocells millor que millor. I així ho he fet aquest 1 i 2 de maig que he pujat al Pirineu a fer seguiments d'ocells després d'una acurada selecció dels dies, això sí, per evitar les pluges. Vaig pujar el vespre abans a casa d'uns bons amics d'Olp, prop de Sort (Pallars Sobirà) acompanyat per les darreres gotes de pluja i amb l'esperança de tenir un matí assolellat. Aquest mateix dia havia estat nevant al poble d'Olp, a només 1.100 m d'altitud! Al darrer quilòmetre, abans de veure les primeres cases, un senglar (tocino en diuen aquí) em va sortir al mig del camí: un bon senyal del que havia de trobar-me.

Què he anat a fer allà? Doncs participo en el projecte de Seguiment d'Ocells Comuns a Catalunya (SOCC) impulsat i coordinat per l'Institut Català d'Ornitologia (ICO), que consisteix en realitzar un mateix recorregut de tres quilòmetres quatre vegades l'any (dos cops a la primavera i dos a l'hivern) per mostrejar els ocells estivals i hivernants de la zona. En el meu cas, el transsecte que segueixo recorre una pista que surt a prop del poble de Llessui i es belluga entre les cotes 1.500-1.600 m. Si vols saber més d'aquest recorregut pots llegir una petita ressenya aquí (pàgina 9). L'itinerari transcorre per un ambient subalpí, malgrat l'escassa altitud, i té l'imponent Montsent de Pallars (2.883 m) com a excepcional decorat de fons. El camí serpenteja pel ambients que tan bé descriu Jaume Cabré a Les veus del Pamano. Avui, però, la neu dels darrers dies ha sorprès els ocells que hi crien, i en especial a tots aquells que no han passat l'hivern aquí i que, venint d'altituds més baixes o de països llunyans, s'han trobat amb un ambient que els ha deixat, diguem-ne, descol·locats. Verderoles, grassets de muntanya o aloses, recent arribats, es trobaven agrupats en estols, desconeguts altres anys. Semblaria que estaven esperant a què la neu es fongués per dispersar-se cap a altres altures i ambients més adients.
Itinerari del SOCC amb el Montsent de Pallars al fons (esquerra)
Sempre hi ha qui dirà que podria aprofitar el temps fent coses més importants i productives que no pas fer seguiments d'ocells però m'agradaria que em diguessin quines. Ves per on, els resultats dels meus seguiments que es van iniciar el 2002, junt amb els d'altres centenars de col·laboradors voluntaris a Catalunya i a sis països europeus més, han estat analitzats i els autors de l'estudi han conclòs que les poblacions d'ocells i papallones de l'hemisferi nord es desplacen cap al nord seguint l'augment de temperatures associat al canvi climàtic que també es mou cap al nord, però ho fan a un ritme més lent, amb conseqüències greus per al bon funcionament dels ecosistemes. Si t'interessa pots llegir l'article original en anglès publicat a Nature Climate Change o un resum divulgatiu en català a l'informe del programa SOCC del passat març (pàgina 9).

O sigui, que l'esforç té la seva recompensa. Amb resultats com aquest no he pogut evitar aquest any d'afegir-me a un parell d'itineraris SOCC més (un a l'alta muntanya de Vall Ferrera i l'altre a tocar dels boscos cremats aquest darrer hivern prop de Peramea). I també m'he engrescat a participar en la mateixa zona en el projecte SACRE de seguiment d'ocells comuns a nivell estatal impulsat i coordinat per la Sociedad Española de Ornitología (SEO/BirdLife) que també contribueix a escala europea a valorar l'estat de conservació del medi a través de l'evolució de les tendències de les poblacions d'ocells. Feines aquestes que -i així ho reconeixen els organitzadors- només es poden fer amb la participació de milers de voluntaris i del seu temps.

Suposo que després d'aquest comentari entens que no m'importi marxar a caminar per les muntanyes pirinenques tot seguint ocells, oi? Encara més, un parell de dies com aquests m'han ofert la possibilitat de prendre algunes fotografies que aquí t'adjunto.
Mascle de verderola, ocell estival recent arribat
Bedoll amb l'entorn emblanquinat
Bitxac rogenc, espècie estival que cria al Pirineu i Prepirineu

Cercavores, nidificant d'altura que devia baixar per la neu
Àguila marcenca, una altra espècie estival
Cabirol sorprès enmig del paisatge nevat
Voltor comú, espècie típica d'aquests ambients
Àguila calçada, una altra recent arribada, empaitada per dues cornelles

El poble de Peramea, que es va salvar de les flames per ben poc
Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras