dissabte, 6 de juny del 2020

Temps era temps

Caspar_David_Friedrich_032.jpg
Viatger davant del mar (Caspar David Friedrich, 1818)
A mi, com suposo que a tothom, m'afecta molt el confinament actual. Diria que estic vivint grans pèrdues alhora que petits guanys, però potser el temps capgirarà la meva percepció. Però no és de les penes i les alegries de què vull parlar, sinó del temps, tot i que ja ho he fet sovint en aquest blog.

Diu el filòsof Joaquim Sempere a Mejor con menos (2009) que l'invent del rellotge va ser clau per l'entrada a la societat moderna alhora que l'acompanyava. I que va marcar el canvi entre la societat dels ritmes lents i la de la velocitat. Jo afegiria que la tecnologia actual també ha introduït un canvi en els ritmes, progressiu i alhora accelerat, passant de la velocitat de creuer a la immediatesa. Si el primer va tenir lloc als campanars de les esglésies i més tard, durant la segona meitat del segle XIX, amb la popularització del rellotge de butxaca, el segon no té gaire més de dues dècades. Avui no escrivim cartes, sinó missatges que es reben gairebé de forma instantània; ja no viatgem, sinó que ens traslladem; no mirem una pel·lícula sinó que papallonegem entre sèries. No goso posar més exemples, però segur que també en coneixes en altres àmbits, potser en el cultural, el social o en qualsevol altre.

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras