Final de capítol

Drongo cuaforcat (Dicrurus adsimilis), un dels fixes

Aquest capítol s'acaba. Com ja saps aquesta estada és la primera de les tres que tinc previstes en aquesta segona fase del projecte sobre els ocells de Tami. El primer objectiu és inventariar l'ornitofauna, o sigui els ocells, que hi ha al Centre de Formació Rural (CFR) de Tami. Inicialment vam pensar que aquesta seria una època dura i difícil ja que coincideix amb l'estació seca i en el moment de màxima calor de l'any i que, en conseqüència, no es podrien observar tants ocells ni tantes espècies, ja sigui per una inversió menor en la durada del seguiment com pel fet que la mobilitat dels propis ocells disminueix al superar determinats llindars de temperatura. Malgrat això, si volíem tenir una imatge global de la riquesa d'ocells a Tami, era necessari fer aquesta estada. I no m'ha decebut gens!

I ho estic valorant des d’un estricte punt professional, que de les altres coses com de l'aprenentatge constant dels costums i la cultura local, de les converses amb la gent d'aquí, m'enriqueixo constantment i d'haver-ho de puntuar li donaria una nota ben alta. Però ara parlo d'ocells i només puc fer uns petits comentaris inicials, doncs l'anàlisi de les dades, incloent la correcta identificació d'algunes espècies que caldrà valorar amb mitjans que no tinc aquí i de la mà d'experts, deixarà encara coses a dir, potser alguna d'important.

En tot cas i resumint, dir-te que he invertit unes 85 hores de treball de camp, amb una mitjana diària de cinc hores durant 17 dies de feina intensiva. Segons el primer informe que vaig elaborar fa tres anys amb aquest número de dies n'hi hauria prou per detectar més del 80% del total d'espècies presents. Ara diria que aquest percentatge s'incrementa donat que l'experiència prèvia m'ha permès identificar molt més ràpidament espècies que fa tres anys desconeixia per ser el primer cop que les observava. És fascinant com la memòria visual i sonora és capaç de retenir aspectes d'ocells que només havies vist un cop a la vida i que tres anys després reconeixes ràpidament!

En total he pogut identificar unes 100 espècies d'ocells. Després de l'anàlisi i neteja final hauré de veure si varia gaire aquesta xifra, potser tres amunt, potser tres avall. D'aquestes n'hi ha unes 15, també amb un petit marge d’error, que són noves, o sigui no detectades al cens anterior, mentre que en aquell moment vaig trobar unes 35 espècies que ara no han aparegut. Això té diverses explicacions que caldrà veure però que d’entrada presenten una clara relació amb el canvi d'estació entre els dos estudis, de manera que espècies migradores, procedents d'altres llocs d'Àfrica, que abans trobava reproduint-se aquí, ara encara no han arribat, mentre que sí que hi ha espècies que en poques setmanes migraran cap a altres països africans i europeus­­­­ però que encara estan acabant de passar l'hivern aquí. També hi ha espècies migradores que utilitzen aquest espai com a àrea de descans abans de continuar viatge. Aquí hi ha aigua, relativa tranquil·litat i vegetació on amagar-se. Detectar aquests ocells, els que fan una discreta parada i fonda, és complicat perquè sovint no s'estan més d’un dia o tal vegada només unes hores. En l'anàlisi es veurà, com ja em va passar a l'anterior estada, que hi ha força espècies que només he pogut observar un cop. Quantes hauran passat sense ser observades!

Malgrat la tranquil·litat aparent del CFR segueix havent-hi pressions sobre les poblacions d'ocells principalment per la caça amb tiradors (tiraxines), fones i gossos i la tala de branques i arbres. La idea de preservar els recursos naturals sense exhaurir-los no és dominant aquí, en una zona de supervivència per a gran part de la població del nord del Togo. Però tampoc cal escandalitzar-se doncs té un paral·lelisme evident amb la situació que ens trobem a Catalunya i a Europa en general on, per altres motius que no tenen a veure amb la necessitat de dur un tall a taula sinó que estan disfressats sota el concepte de creixement econòmic i altres variants, la preservació de l'entorn, i pròpiament de les aus, no té cap prioritat dins els esquemes dominants. Aquí, com també a casa nostra, hi ha gent que sí que té aquesta sensibilitat i que entén que, com a part de la natura, estem íntimament relacionats amb els ecosistemes i que la pròpia protecció dels ocells i dels seus hàbitats és necessària i fins i tot imprescindible per a la pròpia vida humana, la seva seguretat i la seva continuïtat. Es clar que són els menys, també és així a Catalunya i a Europa, els que ho veuen d'aquesta manera. A Dapaong, hi ha nois que estudien agroforesteria i són ells els que aprenen i més entenen aquests engranatges vitals i per tant valoren el coneixement i la protecció dels ocells i de la natura en general. Els hi falten mitjans materials però no les ganes. A casa nostra acostuma a ser a l'inrevés.

A falta d'una anàlisi posterior he de valorar molt positivament aquesta estada. A més crec que em permetrà encarrilar millor les properes visites, millorant aquells aspectes que hagin quedat més fluixos i potenciant els que han ofert millors resultats o que generen millors expectatives.