Go on, Greta!

Arriba un moment que el tema ja cansa. Enmig de la Cimera del Clima COP25 que té lloc aquests dies a Madrid, cada any passa el mateix: diaris, telenotícies, programes i tertúlies dediquen els seus minuts de rigor, com si ho decretés alguna junta electoral, a parlar del clima. Ara l'han batejat com a "emergència climàtica"... Es veu que calia donar-li un altre nom perquè amb canvi climàtic o canvi global no n'hi havia prou. Com si en posar emergència la cosa prengués una dimensió gaire diferent de la que tenia abans. 

No pensava escriure res però al final tinc la necessitat d'expressar-me. Per vàries raons: la primera, perquè el tema està de moda només uns dies; la segona, pels totòlegs que en saben de tot i no en saben de res; la tercera, perquè alguns d'aquests ara han descobert la sopa d'all i l'han de pregonar com si fossin predicadors quan no els propis creadors; i la quarta, perquè davant la falta d'intel·ligència per parlar del canvi climàtic amb una mirada realista i propositiva es prefereix desviar l'atenció ridiculitzant la figura de Greta Thunberg, el que em sembla una perversió maldestra.

Visca Martorelles!

Està clar que ens queda molt per aprendre -a mi segur- i que cada dia és una oportunitat nova (o un conjunt d'elles) que ens brinda el present per encarar el futur d'una millor forma. I el que ens serveix a escala personal -a mi segur- té la seva extrapolació quan augmentes la perspectiva i saltes d'allò més particular a l'àmbit públic, per exemple a escala municipal.

Font: ent.cat

Aquest cap de setmana he pogut fullejar l'edició del Vallès Oriental del periòdic El 9 Nou, de 28 de setembre. A la pàgina 17 apareixia una gran taula sobre la recollida selectiva de residus a tots els pobles del Vallès Oriental. Les dades, procedents de l'Agència de Residus de Catalunya, mostraven l'evolució que sobre aquest tema havien experimentat els diferents municipis, comparant els anys 2004 i 2014. Es pot veure, per exemple, com tots els municipis han incrementat el percentatge de recollida selectiva respecte de la recollida municipal -un fet altament positiu per al medi ambient i l'estalvi- però aquest s'ha fet de forma molt diferenciada segons municipis. Així, mentre que Bigues i Riells només ha experimentat una pujada del 2%, -d'un 35,42% ha passat a un 37,46%- hi ha hagut municipis on aquests increments han estat molt significatius. Com a més destacat es troba el de Martorelles, on el percentatge de recollida selectiva respecte la total municipal ha pujat un 55,57% passant d'un discret 22,74% el 2004 a un esplèndid 78,31% el 2014. He dit discret el de 2004? Bé, encara hi ha un parell de municipis que al 2014 tenen valors inferiors a aquest 22,74% que he adjectivat com a discret. 

"No renuncies a nada"

Pensar que vivim en una societat global sense límits és el que ens ha portat fins aquí: una societat amb una esperança de vida molt alta, uns nivells d'educació també molt elevats i una riquesa econòmica mai vista abans. O sigui, un nivell de desenvolupament sense precedents. Bé, això és així per a una part de la societat global, perquè segons el darrer informe de Nacions Unides sobre el desenvolupament humà més de 1.500 milions de persones, o sigui una de cada cinc, viu en situació de pobresa multidimensional, amb carències concurrents en salut, educació i nivell de vida. 

Tornem, però, al desenvolupament dels països rics que, per bé que desigualment repartit entre capes socials (si tu tens dos cotxes i jo cap l'estadística ens diu que cadascú de nosaltres en té un) i entre gèneres, se sustenta, o així ho ha fet fins ara, sobre els recursos del planeta: aigua, biodiversitat, sòl, energia...

Qüestió de prioritats... i de llonganisses

Lligar senglars amb llonganisses ha batut un rècord. En només dos dies s'ha introduït entre les deu entrades més visitades de les 113 que fins avui he publicat al bloc. No està gens malament tenint en compte el penós títol amb què la presentava. Sembla evident que el projecte de camp de futbol a Gualba ha despertat un interès força gran tant entre la població local com a d'altres bandes del territori. Alguns heu escrit comentaris al bloc, d'altres me'ls heu fet de paraula. I he cregut convenient aportar una mica d'ordre i informació perquè, per davant de tot, a mi també m'interessa saber què està passant amb tot aquest assumpte i les reflexions que jo mateix em faig són moltes i diverses.

Lligar senglars amb llonganisses

En temps de crisi les necessitats a satisfer es prioritzen. Aquesta és una realitat de la qual pocs se n'escapen. I es fa a tots nivells des dels diners de butxaca que portem al damunt fins als àmbits institucionals més elevats.

Gualba no n'és una excepció.

De bodes índies i de models de societat

No segueixo massa les anades i vingudes d'en Jordi Évole però trobo interessant la reflexió que llançava fa uns dies sobre aquesta boda índia celebrada a Barcelona de cost econòmic indefinit (es parla d'uns 60 milions d'euros) com a mostra d'ostentació d'un magnat indi les empreses del qual sembla que estarien per l'explotació laboral. L'Évole va fer campanya demanat a l'alcalde Trias que no anés a la boda. Però aquest hi va anar igual que ho va fer el president Mas i d'altres autoritats. Em sembla com a mínim contradictori que pocs dies abans el president cantés les lloances del Mahatma Gandhi i ara girés la cara a l'essència del seu missatge. Si he de triar em quedo amb les paraules del Mahatma quan deia que al món hi ha prou recursos per a satisfer les necessitats de tots però no per a satisfer la cobdícia d'alguns.

Susan George, sabiduria i revolta

Font: Transnational Institute

No tinc especial interès pel programa que dirigeix en Jaume Barberà, el Singulars. Fins ara només coneixia la seva existència per la divertida paròdia que en fan al Polònia, suficient com per no despertar-me cap mena d'interès pel programa real i menys pel seu presentador. Però aquesta setmana passada va ser diferent: l'entrevistada era Susan George, així que vaig anar a TV3 a la carta per recuperar el programa. No sé molt bé què deia el pobre Barberà a la l'entrevista ni si les seves preguntes eren o no encertedades. Reconec que me'l mirava com l'alter ego d'en Queco Novell, però en tot cas les respostes pautades, pausades i reflexionades de Susan George sempre paguen la pena.

M'agradaria haver-me equivocat

Deu fer uns cinc anys, en plena bombolla immobiliària i enmig de la crisi energètica que es manifestava en l'increment dels preus dels carburants i en un canvi climàtic on les emissions dels carburants hi juguen un paper fonamental, estava fent un cafè amb un analista d'un think tank català i discutíem sobre l'afectació de tots dos factors a la nostra societat, intentant veure'n les causes i les conseqüències.

Estúpidament incorrecte

"No sé si cortarme las venas o dejármelas crecer". Fa uns quants anys vaig sentir aquesta frase en boca d'un bon amic i des d'aleshores sempre m'ha fet gràcia per ocurrent. Trobo que és una forma força elegant de dir que ja n'estàs fart, amb un toc de desesperació disfressat sota una bona dosi de surrealisme.

A començament d'estiu escrivia una carta sobre la manca d'una visió sostenible a les tertúlies d'El matí de Catalunya Ràdio. La majoria dels tertulians d'aquest i d'altres programes similars tenen una visió del món economicista -i a més neoclàssica i neoliberal- poc o gens social i molt menys ambiental. La sostenibilitat categoritzada com a forma de viure, única forma possible d'estar en el món en els anys venidors, té poc espai als mitjans de comunicació, i quan els té, pren la dimensió d'apèndix o de simple anècdota. 

La mala sort em va jugar una mala passada el passat 24 de juliol, quan vaig sintonitzar l'emissora catalana just en el moment en què començava el programa Políticament incorrecte. Es tracta d'un programa d'El matí de Catalunya Ràdio d'estiu que, segons es desprèn de la pròpia web de l'emissora, "reflexiona sobre qüestions comunes des d'una òptica original i políticament incorrecta". Pel que sembla és un tal professor Jordi Llovet l'expert que fa aquestes reflexions políticament incorrectes, i pel que sembla també, el professor repeteix un any més en aquesta tasca.

Bones vacances, Manel

Potser se't fa estrany però avui m'ha donat per escriure al periodista Manel Fuentes que presenta El matí de Catalunya Ràdio, tot just el dia que comença les vacances. M'ha semblat oportú. Feia temps que ho venia pensant perquè crec que els mitjans de comunicació tenen molta incidència en la creació del pensament i de l'imaginari de les persones, i li he enviat un correu electrònic. I també he cregut escaient penjar-lo al bloc. L'he escrit d'una revolada i segurament li manca polir algunes parts però el volia compartir igualment amb tu. 

Els voltors tornen a atacar...

De debò que al final un pot pensar que li estan prenent el pèl dia sí, dia també. Almenys jo tinc aquesta sensació. La darrera? Hi ha una falca de CatalunyaCaixa que passen per Catalunya Ràdio que, no sé a tu, però a mi em remou les tripes. Va de la taxa farmacèutica, el famós euro per recepta. Resulta que si ets pensionista i domicilies la teva pensió amb ells, CatalunyaCaixa es fa càrrec d'aquest euro per recepta que et cobren. Per un moment he cregut que ho havia sentit malament, així que he anat a buscar la web d'aquesta caixa i le voilà, és exactament així. Però que es pensen que som idiotes o què? Quins collons!

A qui pensen enganyar ara? O sigui que estan entre els bancs i les caixes que han de ser rescatats amb diners públics, amb uns cràpules de directius que s'embutxaquen uns bons calerons, tot plegat contribuint a generar aquesta crisi financera que pagarem entre tots i provocant un dèficit estatal que acaba suposant un plec de retallades diverses, entre les quals les relacionades amb la sanitat. Com a resultat, amb moltes altres mesures mal anomenades d'austeritat (això és cutrerio i no austeritat) fan que s'hagi de pagar un euro per recepta, perjudicant especialment les franges socials més dèbils, com la majoria de pensionistes. Però no us preocupeu que aquí està CatalunyaCaixa per salvar-vos d'aquesta taxa. I és clar, de passada, un client més a qui explotar cobrant-li un grapat de comissions, si és que no els hi colen algun d'aquests productes-escombraria que ofereixen a tort i a dret i que ens han dut on som.

Si algú entén alguna cosa que m'ho expliqui!

Cap a la bombolla global

Tinc un conegut, diguem-li Astrid, que de vegades em parla del seu passat hippy, quan corria davant dels grisos i en contra del sistema. Era l'època del franquisme i del maig del 68 i allò s'esqueia. Però un dia Astrid es va fer gran -ara s'acosta als seixanta- i va decidir, segons m'explica, deixar les utopies per posar-se al costat guanyador. Així que es va convertir en promotor immobiliari i especulador ocasional, o potser era a l'inrevés. Pels cotxes amb què es belluga i pel que he conegut a partir de les nostres converses, on faig el fals paper gairebé d'admirador seu, puc afirmar que per les mans d'Astrid passen molts diners. Moltíssims diners. Crec que és la persona més rica que conec personalment. Un bon dia, la crisi va començar a treure el nas. Astrid, que no té un pèl de tonto, s'ho va ensumar ràpidament. Va vendre unes quantes propietats i se'n va anar al sud de França a seguir amb la seva feina de promotor (i especulador) immobiliari. El sud de França, o sigui, la cara nord dels Pirineus, ens pot semblar que deu estar tot explotat per la seva similitud amb els Pirineus catalans que coneixem, ple de segones residències com veiem a la Cerdanya o a la Vall d'Aran. Però no és ben bé així: per a la majoria de francesos el sud de França és la part cutre del país, i si volen muntanya i paisatges bucòlics, o practicar l'esquí, prefereixen mirar cap als Alps abans que els Pirineus. Així que el sud no és la part més valorada. Sòls econòmics, facilitats financeres, demanda de segones residències per part de compradors catalans o espanyols per utilitzar una o dues setmanes l'any... un bon negoci, sens dubte. Segons Astrid m'explicava, hi va haver vàries empreses espanyoles i catalanes que van tirar cap a terrers gales, traslladant amb elles la bombolla immobiliària. I a costa de malmetre el territori, és clar, com bé coneixem d'aquest costat del Pirineu. Darrerament, Astrid em parla dels seus viatges cap al Marroc, el nou paradís on situa les seves empreses, on té equips de gent treballant per explotar la vaca marroquina que li ofereix majors beneficis que les ja explotades valls franceses. Els preus de la vivenda a ciutats com Rabat, s'han disparat amb aquesta nova bombolla que es desplaça per terres africanes, al mateix ritme que ho fa el deteriorament ambiental, la pobresa i l'explotació social.

Tocant els límits...

Ara fa un mes vaig publicar una entrada sobre la contradicció que, al meu parer, hi ha entre creixement i austeritat ja que el creixement necessita d'hiperconsum, deia, per mantenir-se. Ja apuntava, aleshores, que l'austeritat que jo associo al decreixement no té res a veure amb la que demanen els actuals governants, equiparada com fan amb la destrucció de l'estat del benestar. I voldria afegir alguns matisos perquè s'entengui millor.

Austeritat i (de)creixement

El Periódico del passat 4 de maig llançava una pregunta als seus lectors sobre si aquests creuen que l'austeritat portarà al creixement, pregunta que s'emmarca dins el debat generat entre el discurs d'austeritat de la cancellera alemanya Merkel i el del creixement defensat per polítics com el que serà nou president francès, Hollande, com a mesures per superar la crisi.

Sempre se'm fa curiós llegir el tipus de preguntes que fa aquest diari, com si estiguessin fent una tertúlia d'experts sobre el tema en qüestió, que suposo que és el que pot ser més interessant o formatiu, però per comptes d'això es fa la pregunta buscant l'opinió del poble i sempre hi ha gent que contesta. Suposo que és allò de què hi ha gent per a tot, tants com som. Si he de ser sincer mai no en faig cas d'aquestes preguntes, el 95% dels cops perquè no en sé res del que demanen o no en tinc una opinió formada, però de vegades em criden l'atenció els enunciats i m'hi entretinc cinc minuts. (En un altre moment parlaré d'alguna pregunta que em va ajudar a enriquir el meu pobre vocabulari tot i que no crec que fos la pretensió del diari).

En aquest cas, l'enunciat Creieu que les polítiques d'austeritat ajuden al creixement? forma part del 5% restant i em va sobtar força ja que tal i com jo ho veig són paraules que en l'imaginari que m'he construït al llarg dels darrers anys són incompatibles. I m'explicaré.

Des de fa força temps m'he convertit en un defensor teòric -i en la mesura que puc i sé pràctic- del decreixement, del qual miraré de parlar-ne més en altres entradetes en aquesta campanya que alguns blocaires hem iniciat sobre el tema dels valors. Aquest corrent de pensament el va iniciar Nicholas Georgescu-Roegen, economista romanès del passat segle XX i ha estat difós els darrers deu anys per politòlegs i economistes com Paul Ariès o Serge Latouche. Sintetitzant molt, la idea de decreixement ve a dir que el creixement tal i com el coneixem és insostenible, a banda de les injustícies socials que genera pel camí -efectes col·laterals, en diuen- perquè es topa amb els límits planetaris tant energètics com materials. Però se'ns ha introduït des de totes bandes tan endins del nostre cervell que sempre pensem que si no creixem anem malament. I parlem de créixer en tots els sentits: cotxe més potent, pantalla de televisor més gran, treball amb més sou, festival amb més públic, major número d'oients o telespectadors, etc., etc. És allò de: Ande o no ande, burro grande o en la seva versió catalana, Preu per preu, sabates grosses. Perdoneu-me, però quina estupidesa! El burro que ande, per favor, i les sabates que em vagin bé. O no?

La clau de volta de tot plegat és canviar el nostre sistema de valors. Créixer no ha de ser l'objectiu de res, ni tan sols l'instrument per aconseguir res. L'objectiu dels humans és la felicitat de la nostra espècie individual i col·lectivament al llarg del temps que ens belluguem pel planeta. Llegia l'altre dia, no recordo on, que determinats pobles indígenes amazònics plantegen que Ningú no pot viure bé si hi ha algú que viu malament. I la felicitat s'assoleix amb el benestar: si tenim salut, menjar, educació, reconeixement i acceptació social... què més ens dóna si això va acompanyat o no de creixement! Es tracta, doncs, d'eliminar del nostre imaginari la idea de creixement com a objectiu o instrument. La tendència hauria de ser convertir-se en ateus del déu creixement, i en aquest sentit, el mot més indicat és acreixement tal com explica Latouche.

I dins el pensament del decreixement l'austeritat hi juga un paper bàsic. És clar que no és l'austeritat igual que ens la venen, eliminant tot l'estat del benestar com s'està fent ara. Es tracta, en canvi, d'entendre que som una part més de l'engranatge de l'ecosistema planetari i que, per respecte a aquest ecosistema, a tots els éssers que hi viuen -humans o no- ara i en el futur, hem de tenir cura de l'ús dels recursos que fem, trobar el punt just, practicar la simplicitat voluntària, aprendre de la slow life... deixant de banda si això duu associat un creixement econòmic o no.

L'austeritat ajudarà al creixement? No, el creixement que coneixem no necessita d'austeritat sinó d'hiperconsum. L'austeritat s'associa al decreixement -o acreixement- i tan de bo l'apliquéssim en el seu sentit més pur com una forma d'entendre la vida i el nostre paper en aquest món, i no com un mecanisme de destrucció del benestar.

Si t'interessa el tema hi ha molts llibres que et poden il·lustrar i en parlaré en altres moments però permete'm que et presenti un que utilitzo de llibre de capçalera: Mejor con menos del filòsof i sociòleg Joaquim Sempere. Si mai tens l'ocasió fes-hi una bona ullada, no te'n penediràs!

Pilotes fora: jo no me'n faig responsable!

Amb aquest títol potser penses que parlaré del penal estratosfèric llançat per Sergio Ramos a la semifinal de la Champions. Seria divertit, però ja s’ha escrit molt sobre això i el meu objectiu està força més allunyat. Vull comentar aquesta manera de fer, pròpia dels humans, que consisteix en treure's les responsabilitats del damunt i passar-les a un altre o a tota una col·lectivitat com si llançant pilotes fora ens eximís de les nostres pròpies. Les situacions en què fem aquest exercici acostumen a ser molt variades, i van des de l'àmbit laboral al familiar passant per tot un reguitzell d'entorns diferents. Però avui, el que més em molesta, és quan s'exergeix des del poder polític. 

No és una qüestió nova i fa mesos que volia escriure alguna cosa sobre el tema. La gestió de les darreres crisis i especialment la culpabilització que es fa des de les cúpules de poder amb l'altaveu de molts mitjans de comunicació, m'han fet decidir finalment a donar-ne opinió. I és que des de fa mesos se'ns està enviant un missatge recurrent que a força de repetir-lo s'espera que acabem interioritzant, a l'estil de La revolta dels animals d'Orwell. El missatge ve a dir que tots som responsables de la crisi actual i que mentre en l'època de vaques grasses es feien bestieses associades a l'especulació immobiliària i financera però a cadascú ens anava bé individualment, només fèiem que mirar cap a un altre costat i treure'n el màxim profit personal d'aquest benefici col·lectiu (per damunt de les nostres possibilitats, com està de moda dir). I per tant, ara, que estem en època de vaques magres, hem d'acceptar col·lectiva i individualment el càstig per la nostra mala actuació (entengui's retallades diverses en el nostre estat del benestar) i s’afegeix allò de què "ningú no podia preveure que acabaríem així". Òbviament el missatge repetit és més curt, del tipus "tots en som responsables" o "sempre miràvem cap a un altre costat" però quan el sents argumentat ve a dir quelcom semblant al que he exposat aquí.

Doncs no! Jo no me'n faig responsable i aquí hi ha un seguit de mentides malintencionades amb l'única intenció de passar la pilota al gruix de la societat, com ja es fa en altres àmbits. En primer lloc, quan es parla de crisi es pensa o se sobreentén només com a crisi financera i aquesta és la que està marcant totes les accions posteriors. Però aquí no hi ha una sola crisi sinó un conjunt d'elles sobreposades que engloben problemes planetaris com el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, l'esgotament de recursos (energia, aigua, sòl), la pobresa, la desigualtat, la inequitat o la pèrdua de valors (sí, sí, de valors, per molt que alguns segueixin pensant que això són anacròniques paraules d'escoltes, hi ha valors associats al col·lectivisme o a la solidaritat que són d'absoluta vigència). La crisi financera és una més de les que hi ha, la que malauradament guia els canvis actuals perquè, de forma totalment il·lògica, és la que mana en el nostre món capgirat.

I també és mentida que no hi hagués veus que denunciaven els excessos del nostre món. Això no és nou, i molt abans de les darreres dècades d’especulacions, des dels anys setanta del segle passat –tot i que clàssics com Aristòtil, i cito Jorge Riechmann, ja parlaven de la necessitat de tenir una cultura del just mig, del saber quant és suficient–, hi ha hagut grapats d'estudiosos i pensadors que s'han buidat per explicar-ho. Una cosa diferent és que no hagin tingut el ressò mediàtic necessari. Ara, amb l'actual crisi financera sembla que molta gent s'ha despertat i s'ha adonat que el que aquests autors i pensadors deien durant, com a mínim, els darrers quaranta anys era cert. Jo mateix, i sense voler anar de pedant, fa més de quinze anys que imparteixo seminaris i xerrades sobre l'encaix dels models de desenvolupament amb el medi ambient, i intento explicar els límits amb què ens trobem i que ens aboquen a situacions com la que vivim ara.

No me'n faig responsable! No he viscut l'època de vaques grasses especulant ni traient profit de les facilitats financeres ofertes pels bancs (aquí sí que hi ha responsabilitats) amb la complicitat de gran part d'empresaris i de polítics autonòmics, estatals i europeus (més responsabilitats). Tot i viure en permanent contradicció (ja ho he comentat en un escrit anterior) intento mantenir-me al marge d'aquesta fal·lera compulsiva consumista i especuladora. Evidentment, en la mesura que puc i ser fer-ho, i fins allà on el meu compromís em porta, igual que a milers de ciutadans d'arreu del món, la majoria amb compromisos molt més agosarats i generosos que els meus. Malauradament, però, tot i no sentir-me'n responsable a mi també em toca el rebre a l'hora de complir el càstig amb el que els administradors de la cosa pública han volgut recriminar-nos la nostra suposada mala praxis. 

Com a mínim, a aquests se'ls hauria d'exigir que no tinguin la barra d'espolsar-se del damunt les pròpies responsabilitats amb l'ajuda dels seus aliats mediàtics, i que deixin d'una vegada l'estupidesa malintencionada d'abocar pilotes fora als llançadors de penals, encara que les pilotes acabin orbitant a l'estratosfera.

Solidaritat i altruisme? No, gràcies

El 30 de novembre d’aquest any que s'acaba va tenir lloc al centre de Barcelona la segona Shopping Night, una nit en què les botigues de Passeig de Gràcia i rodalies van romandre obertes fins l’una de la matinada amb l’objectiu d’incrementar les ventes. Les previsions deien que se superarien els 10.000 visitants i els 400.000 euros de negoci.

Altra vegada apareix aquest discurs recurrent del consum com a l’eina que ens ha de fer sortir de la crisi a la que, recordem-ho, el propi consum i sobreconsum ‒i l’endeutament consegüent públic i privat‒ ens han abocat. I tot fonamentat en la idea repetida fins a l’infinit de què a més consum més felicitat, malgrat els milers de veus que alerten des de fa dècades sobre la fal·làcia d’aquesta afirmació. Un consum que exposa a l’exterior algunes de les nostres pitjors mancances com l’egoïsme, l’enveja o l’individualisme. 

La casa russa

No poques vegades he sentit a parlar de la Mallorca ocupada per estrangers o de la Calella alemanya, fent referència a la població vinguda de més amunt dels Pirineus que s'ha anat instal·lant en aquests territoris. I normalment n'he sentit a parlar malament, i principalment als autòctons, per allò que suposa de pèrdua de la identitat catalana amb l'aparició, entre altres, d'establiments, locals i emissores on només es parla en les llengües dels seus països d'origen. Fins i tot s'ha anomenat l'illa balear com el Land 17, com si fos un estat alemany més. Sempre he pensat que en tot cas són els autòctons els que acaben venent el seu territori per obtenir un benefici econòmic ràpid, talment com passa en altres territoris on la població local es queixa de les incomoditats i la pèrdua de qualitat de vida en zones, fins ara poc poblades, que han viscut aquesta felera de venda de sòl, veient com aquest es revaloritzava a l'esdevenir urbanitzable. Alemanys i britànics a ses illes, ara els toca el torn als russos i als rètols en ciríl·lic a la costa catalana.

A l'apartat Viure del diari La Vanguardia del passat 27 d'octubre es destacava el fet que molts russos estan comprant segones residències, o fins i tot primeres, a la costa catalana. Pocs dies abans, Enric Lacalle, president del Barcelona Meeting Point, saló immobiliari internacional que celebrava la 15ª edició del 19 al 23 del mateix mes, era entrevistat a Catalunya Ràdio. Segons Lacalle, el Maresme, la Costa Daurada i la Costa Brava són els principals llocs on els russos compren cases. "Sort d'ells" deia Lacalle que li comentava un botiguer, perquè "els russos són consumidors", afegia.

El mateix diari afirmava que "encara és massa aviat per saber si aquest fenomen, vist ara com una benedicció, pot arribar a convertir-se en massiu, amb el risc de transformar l'entorn i produir a la pràctica una russificació del litoral català". Immobiliàries, botigues de roba o joieries de Salou, Cambrils o Lloret, estan contractant russos per poder atendre millor la seva clientela, afegeix el diari. Per la seva banda, l'ajuntament de Salou busca inversors russos per construir un port esportiu de luxe.

No tinc especial problema en què la gent es bellugui d'un lloc a un altre i que s'instal·li a viure allà on vulgui. Tots tenim un passat, proper o llunyà, en un altre territori. Per mi, que no hi hagi barreres ja m'està bé. Però vull fer dues observacions: la primera té a veure amb la identificació que l'article i l'entrevista fan entre l'activitat immobiliària i la salvació a la crisi del sector. Estem en crisi, ho sabem, però no és possible pensar que en sortirem utilitzant les mateixes eines que la van provocar, ja sigui per la via immobiliària ja sigui per la via financera, ambdues ben relacionades.

La segona ja està mig comentada: que cap dels que ara ha venut o ha permès vendre terrenys, cases o negocis no es queixi després de les incomoditats de viure envoltat d'una població culturalment molt diferent a la nostra i vulgui culpabilitzar els nouvinguts. Que ningú no s'esglaï si d'aquí uns anys els topònims Salou o Lloret acaben esdevenint Салоу o Льорет. Sempre podran dir que els van ajudar en els moments més durs de la crisi.