dissabte, 28 d’abril del 2012

Pilotes fora: jo no me'n faig responsable!

Amb aquest títol potser penses que parlaré del penal estratosfèric llançat per Sergio Ramos a la semifinal de la Champions. Seria divertit, però ja s’ha escrit molt sobre això i el meu objectiu està força més allunyat. Vull comentar aquesta manera de fer, pròpia dels humans, que consisteix en treure's les responsabilitats del damunt i passar-les a un altre o a tota una col·lectivitat com si llançant pilotes fora ens eximís de les nostres pròpies. Les situacions en què fem aquest exercici acostumen a ser molt variades, i van des de l'àmbit laboral al familiar passant per tot un reguitzell d'entorns diferents. Però avui, el que més em molesta, és quan s'exergeix des del poder polític. 

No és una qüestió nova i fa mesos que volia escriure alguna cosa sobre el tema. La gestió de les darreres crisis i especialment la culpabilització que es fa des de les cúpules de poder amb l'altaveu de molts mitjans de comunicació, m'han fet decidir finalment a donar-ne opinió. I és que des de fa mesos se'ns està enviant un missatge recurrent que a força de repetir-lo s'espera que acabem interioritzant, a l'estil de La revolta dels animals d'Orwell. El missatge ve a dir que tots som responsables de la crisi actual i que mentre en l'època de vaques grasses es feien bestieses associades a l'especulació immobiliària i financera però a cadascú ens anava bé individualment, només fèiem que mirar cap a un altre costat i treure'n el màxim profit personal d'aquest benefici col·lectiu (per damunt de les nostres possibilitats, com està de moda dir). I per tant, ara, que estem en època de vaques magres, hem d'acceptar col·lectiva i individualment el càstig per la nostra mala actuació (entengui's retallades diverses en el nostre estat del benestar) i s’afegeix allò de què "ningú no podia preveure que acabaríem així". Òbviament el missatge repetit és més curt, del tipus "tots en som responsables" o "sempre miràvem cap a un altre costat" però quan el sents argumentat ve a dir quelcom semblant al que he exposat aquí.

Doncs no! Jo no me'n faig responsable i aquí hi ha un seguit de mentides malintencionades amb l'única intenció de passar la pilota al gruix de la societat, com ja es fa en altres àmbits. En primer lloc, quan es parla de crisi es pensa o se sobreentén només com a crisi financera i aquesta és la que està marcant totes les accions posteriors. Però aquí no hi ha una sola crisi sinó un conjunt d'elles sobreposades que engloben problemes planetaris com el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, l'esgotament de recursos (energia, aigua, sòl), la pobresa, la desigualtat, la inequitat o la pèrdua de valors (sí, sí, de valors, per molt que alguns segueixin pensant que això són anacròniques paraules d'escoltes, hi ha valors associats al col·lectivisme o a la solidaritat que són d'absoluta vigència). La crisi financera és una més de les que hi ha, la que malauradament guia els canvis actuals perquè, de forma totalment il·lògica, és la que mana en el nostre món capgirat.

I també és mentida que no hi hagués veus que denunciaven els excessos del nostre món. Això no és nou, i molt abans de les darreres dècades d’especulacions, des dels anys setanta del segle passat –tot i que clàssics com Aristòtil, i cito Jorge Riechmann, ja parlaven de la necessitat de tenir una cultura del just mig, del saber quant és suficient–, hi ha hagut grapats d'estudiosos i pensadors que s'han buidat per explicar-ho. Una cosa diferent és que no hagin tingut el ressò mediàtic necessari. Ara, amb l'actual crisi financera sembla que molta gent s'ha despertat i s'ha adonat que el que aquests autors i pensadors deien durant, com a mínim, els darrers quaranta anys era cert. Jo mateix, i sense voler anar de pedant, fa més de quinze anys que imparteixo seminaris i xerrades sobre l'encaix dels models de desenvolupament amb el medi ambient, i intento explicar els límits amb què ens trobem i que ens aboquen a situacions com la que vivim ara.

No me'n faig responsable! No he viscut l'època de vaques grasses especulant ni traient profit de les facilitats financeres ofertes pels bancs (aquí sí que hi ha responsabilitats) amb la complicitat de gran part d'empresaris i de polítics autonòmics, estatals i europeus (més responsabilitats). Tot i viure en permanent contradicció (ja ho he comentat en un escrit anterior) intento mantenir-me al marge d'aquesta fal·lera compulsiva consumista i especuladora. Evidentment, en la mesura que puc i ser fer-ho, i fins allà on el meu compromís em porta, igual que a milers de ciutadans d'arreu del món, la majoria amb compromisos molt més agosarats i generosos que els meus. Malauradament, però, tot i no sentir-me'n responsable a mi també em toca el rebre a l'hora de complir el càstig amb el que els administradors de la cosa pública han volgut recriminar-nos la nostra suposada mala praxis. 

Com a mínim, a aquests se'ls hauria d'exigir que no tinguin la barra d'espolsar-se del damunt les pròpies responsabilitats amb l'ajuda dels seus aliats mediàtics, i que deixin d'una vegada l'estupidesa malintencionada d'abocar pilotes fora als llançadors de penals, encara que les pilotes acabin orbitant a l'estratosfera.

diumenge, 15 d’abril del 2012

Perdona'm! No ho tornaré a fer

Tots sabem lo difícil que és tenir unes conviccions, uns ideals i uns valors en el món teòric i la posada en pràctica de tot aquest paquet en el món real. Als que defensem una manera d'entendre el món diferent a la normal se'ns qüestiona constantment sobre per què tenim cotxe o comprem en una determinada botiga. A la resta de mortals se'ls fa veure que hi ha missatges contraposats com dir-li al teu fill que el tabac és dolent mentre encara et put l'alè de la darrera cigarreta, o dir-li que no ha d'insultar els altres alhora que escridasses l'àrbitre d'un partit de futbol i t'enrecordes de tot el seu arbre genealògic. Però la vida és així, i a mi em va costar un llarg aprenentatge acceptar-ho, però som individus contradictoris i la contradicció forma part de la nostra vida. Per a mi la vida és com nedar en un mar amb onades en què vas trampejant com pots les diferents situacions. De vegades t'hi oposes frontalment i t'acabes empassant més aigua del compte. D'altres et deixes portar pel corrent i t'en surts. Pensar que un pot viure sense contradiccions és totalment il·lusori o directament esquizofrènic.

Aquest cap de setmana he viscut una d'aquestes situacions carregada d'implícites contradiccions, si més no amb la meva forma d'entendre el món i de voler viure la vida. Cada quatre o cinc mesos ens trobem quatre parelles que ens vam conèixer anant a buscar els nostres fills o filles adoptats a Etiòpia, ara fa dos anys i mig. L'objectiu és que els nostres fills etíops mantinguin aquest contacte entre ells alhora que també ho fan els seus germans (casualment totes quatre parelles tenim un altre fill de la mateixa edat, tres dels quals van estar també a Etiòpia per buscar el seu germà o germana). Fa gràcia veure'ls com van creixent i es relacionen tots plegats. En total ens ajuntem 17 persones. I com deia ens veiem de tant en tant. Darrerament vam pensar de no quedar només per fer un dinar sinó de veure'ns tot un cap de setmana i cada vegada ho organitza una de les famílies.

Típica imatge lloretenca (i que em perdonin els autòctons)
Doncs bé, aquest cap de setmana vam anar a petar a un macrocomplexhoteler de Lloret de Mar. Sí, allò que sempre he criticat ho he pogut viure en primera persona. No en culpo els organitzadors, pobres! Només faltaria. Però sincerament m'ha semblat patètic i jo un borrego més dels que es movia entre els centenars de persones que ens acumulàvem a l'hotel. Superoferta: 98€ per família en suite doble, amb pensió completa i barra lliure! I animació infantil, piscina climatitzada... No entraré en detalls d'aquest complex de més de 600 allotjaments (entre habitacions, suites i apartaments), ni del poble en sí on el que era difícil era trobar rètols en català en cap dels establiments, ni paraules en català en les converses amb els propietaris o els treballadors. Tampoc en parlaré de les més que dubtoses sessions d'animació per a nens.

Tal com estan les coses realment era un ofertón, especialment si beus com un cosac, cosa que no és el meu cas ni de cap dels que vam anar, o menges com Pantagruel, que tampoc no era el cas. Les habitacions estaven molt bé, i als àpats, tot i que de discreta qualitat, podies menjar sense límits el que et vingués en gana. Alguns cambrers em comentaven que la gent acaba consumint més o menys el doble del que consumeix a casa. Si allà es fan una copeta després de dinar aquí se'n fan dues (com que hi ha barra lliure). Però una bogeria: plats a rebentar que després quedaven a mitges, berenars de patates fregides i sandvitxos congelats, riuades de persones amunt i avall, cues per a les animacions... Fins i tot hi havia més gent celebrant el penal a favor del Levante que la victòria final del Barça! I si et dic que a més el centre era un spa, és a dir, un espai que ofereix teràpies de relaxació... El més relaxant -i no és ironia- va ser trobar-nos enmig d'unes hordes de moteros europeus que s'aplagaven aquest cap de setmana a Lloret. Una trobada a l'estil de Sons of anarchy que valia la pena contemplar per la seva peculiar estètica.

En fi, crec que mai no m'havia sentit tan borrego. Et diré que m'ha fet mal patir aquesta experiència però que viure-la em deu haver ajudat a entendre una mica més com funciona el món. I a seguir vivint en la contradicció permanent...

dijous, 12 d’abril del 2012

Paranoid Android (Radiohead)

Com em passa amb molts grups que admiro no els vaig seguir en el seu moment d'èxit i els he redescobert més tard. Radiohead és un d'ells. Tots els seus discos m'agraden i la forma de cantar de Thom Yorke m'atreu extraordinàriament. Paranoid Android no és el tema més popular del grup, però a mi sempre m'ha sorprès la forma de barrejar tants estils diferents en un mateix tema. Amb el temps em vaig assabentar que en realitat la cançó va ser una combinació feta a partir de tres cançons escrites per tres membres diferents del grup, cosa que podria explicar la meva sorpresa inicial, i també el fet que calgui escoltar-la bé diverses vegades abans de valorar-la. La versió que et presento aquí és de 1997, just acabat de publicar el disc OK Computer que conté el tema en qüestió. Tota una demostració d'energia i intel·ligència.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

diumenge, 8 d’abril del 2012

Guanys a l'hort: resposta en obert al meu germà

Ahir va pujar la meva família a dinar a Gualba. Feia un d’aquests típics dies de començament de primavera amb un cel blau, núvols de cotó per fer bonic, i una lluminositat espectacular després de les fortes ventades de la nit anterior. El passeig entre camps va ser molt gratificant, tant abans com després de dinar. El meu germà Jordi i jo anàvem caminant parlant de diferents coses, entre les quals va sorgir el tema de l’hort que conreo.

Una mica d’història, tot just per explicar-te que fa dos anys que en Josep de Can Dragó, un pagès de 85 anys, em va deixar un tros de terra (uns 90m2) perquè jo pogués tenir un hort, una il·lusió sobre la que feia anys venia donant-hi voltes però que no trobava el moment d'engegar. El tema es va precipitar el dia en què em van fer fora de la feina i, al deixar de baixar a Barcelona i començar a treballar pel meu compte des de casa, vaig guanyar temps per dedicar a altres coses, com ara l’hort. El primer any vaig treballar la terra a mitges amb un bon amic de Gualba, i vam tenir la primera collita, sempre gratificant quan es tracte de carbassons, mongetes, cogombres, bledes i tomàquets. En acabar l’any, el meu company va decidir que no volia seguir amb l’hort. L’any passat, el segon, vaig treballar la terra sol, tot i que en Josep es va oferir a regar l’hort mentre jo estigués de vacances a canvi que li deixés un tros del meu hort per plantar els seus tomàquets (és paradoxal perquè la terra és seva i me la deixa sense cap cost per part meva, però la qüestió és que el meu tros el tinc envoltat d'un tancat que més o menys protegeix els conreus dels abundants senglars dels voltants mentre que en Josep ho conrea tot obert. D’aquí el seu oferiment). Em va anar perfecte. Ara he començat la tercera temporada, de moment amb cebes, pèsols, enciams i bledes.

Posat en antecedents, segueixo. El meu germà, gens sospitós de donar-li un valor materialista a les coses, em va preguntar ahir si havia fet càlculs dels costos de l’hort, sobre el que m’estalvio o no pel fet de tenir l’hort. La resposta, precipitada, va ser dir que, tot i que tenia un registre de números dels tres anys d’hort, no havia fet els càlculs definitius ni n
havia extret una conclusió en ferm. Aquest any, per exemple, he renovat el tancat (els senglars van acabar trencant i saltant per damunt del primer que tenia) però en canvi m’he estalviat en fems ja que en Josep i jo els hem anat a buscar a un corral on dormen els bens sense cap cost monetari. No pago aigua ni sòl i no hi aboco productes químics més enllà de sulfatar els tomàquets (permès a l’agricultura ecològica). Una mongetera em costa 20 cèntims i en puc treure un kg de mongetes i segons temporada es ven al mercat a tres, quatre o set euros. Aquestes variacions fan difícil de fer un càlcul gaire precís del balanç econòmic final. Encara avui estic menjant mongetes que vaig recollir l’any passat i que he conservat al congelador.

I aquí continuo amb la resposta al meu germà:

"Aquest matí, Jordi, he estat a l’hort posant palla (s’utilitza en agricultura ecològica com a control de males herbes –mala fama que tenen les pobres– a banda de preservar la humitat del sòl i protegir-lo de la radiació ultraviolada). Mentre treballava i escoltava el darrer disc dels The Decemberists estava pensant en la teva pregunta, i hi ha tot un seguit d’elements sense valor monetari associats a l’hort, que, lògicament, no es poden quantificar en cap balanç econòmic. L’hort em permet sentir la natura en la seva plenitud, amb el sòl, les plantes, els cucs i els ocells. Estic en contacte amb l’aire i veig les muntanyes, els boscos, la riera i els núvols al meu voltant. Sento el vent i la pluja a la meva pell. El meu cos recarrega les piles amb la serotonina (que quan estem deprimits busquem en els antidepressius). Quan veniu a veure’ns, i tinc collita, la comparteixo amb vosaltres. Si vaig a casa d’un amic li porto alguna cosa de l’hort, perquè li dono un valor social. Els meus fills participen, més enllà dels beneficis dels productes de l’hort lliures de químics afegits i conservants, del contacte amb aquest entorn, des del sòl a la calor passant per l’aigua i les marietes, beneficiant-se d’aquesta educació no reglada que és la cultura –paraula llatina que originalment vol dir conrear o cultivar. Els hauries de veure amb quina il·lusió recullen les mongetes i com són capaços d’identificar els productes, en alguns casos millor que jo mateix! Les meves converses amb en Josep i altres pagesos de la rodalia són la font on m’amorro per omplir-me de coneixements i de sàvies respostes als meus innombrables dubtes. I la llista de valors associats podria ser molt més llarga.

Tot plegat em pregunto, quant val això? És impossible quantificar-ho ni pretenc fer-ho. Així que només et puc donar una resposta intuïtiva però que no em genera cap dubte: el balanç de tenir l’hort és altament positiu i satisfactori, molt més enllà del que mai m’hagués pogut imaginar.

Ja m’havia fet aquesta pregunta altres cops jo mateix però en fer-me-la tu, com ja he comentat fora de qualsevol connotació materialista, m’he vist obligat a reflexionar-hi i m’ha ajudat a enfortir la meva convicció. Gràcies per haver-me posat en aquesta tessitura de pensar-hi. Et dec uns quants cogombres!"
Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras