Diu el filòsof Joaquim Sempere a Mejor con menos (2009) que l'invent del rellotge va ser clau per l'entrada a la societat moderna alhora que l'acompanyava. I que va marcar el canvi entre la societat dels ritmes lents i la de la velocitat. Jo afegiria que la tecnologia actual també ha introduït un canvi en els ritmes, progressiu i alhora accelerat, passant de la velocitat de creuer a la immediatesa. Si el primer va tenir lloc als campanars de les esglésies i més tard, durant la segona meitat del segle XIX, amb la popularització del rellotge de butxaca, el segon no té gaire més de dues dècades. Avui no escrivim cartes, sinó missatges que es reben gairebé de forma instantània; ja no viatgem, sinó que ens traslladem; no mirem una pel·lícula sinó que papallonegem entre sèries. No goso posar més exemples, però segur que també en coneixes en altres àmbits, potser en el cultural, el social o en qualsevol altre.
Sempere i Yuval Harari (Sàpiens, 2014), explicaran com l'individu sense rellotge es belluga segons els cicles naturals de nit i dia, dedica el seu temps a les tasques que ha de fer però, com que viu en una societat que no ofereix grans distraccions no cal que faci la feina de forma accelerada. Slow work. En canvi, el rellotge, ja immers en la societat consumista, prem l'individu a accelerar els seus ritmes per produir més, fast work, i al mateix temps aquesta societat colonitza el temps excedentari del treballador introduint-li la necessitat de consumir, la qual cosa suposa una necessitat de més diners i per tant dedicar més hores a la feina. Un equilibri difícil que es compensa quan la societat de consum li ofereix productes que li estalvien temps, de manera que el sobrant el dediqui a seguir consumint productes o, senzillament, a adquirir-los encara que no els utilitzi, convertint l'acte de consum en un centre comercial, per exemple, en un objectiu en si mateix.
Però això ja ens porta a altres camps dels que també m'agrada parlar però no avui.
Torno al temps. I em poso romàntic, en un sentit filosòfic. M'imagino l'individu dels temps lents assaborint el pas de les hores de descans mirant les estrelles i els petits insectes, llegint i escrivint, caminant i parlant. Probablement, atesos els ritmes de la seva pròpia vida, és capaç de valorar la feina que hi ha darrera cada objecte creat, l'esforç que s'hi ha invertit, la cura, la perfecció, la voluntat de fer un bon treball en elaborar una cadira, posem per cas, la passió que ha posat l'autor en escriure i compartir unes paraules, els canvis del paisatge que observa en aquell desplaçament a casa uns familiars. Segurament trobarà normal adquirir un compromís social amb els altres membres de la societat, dedicant un temps de la seva vida a participar en projectes comunitaris, sabent que el seu esforç serà tingut en compte i el projecte avançarà fins el final.
Me l'imagino recuperant i revivint records del passat, intentant somniar un futur, mentre retorna al cap d'una estona, entre revifat i nostàlgic, a posar els peus a terra.
No em sembla inversemblant pensar que l'individu que viu els ritmes ràpids i el sobreconsum que l'acompanya, pateix una pèrdua en la valorització d'aquests mateixos elements, o si més no un canvi d'aquests valors, on la cadira pot ser substituïda ràpidament per una d'igual, les paraules per imatges i la visió del paisatge per una música enllaunada en petits auriculars individuals. L'individu dels ritmes ràpids no valora les coses de la mateixa manera perquè també viu dins una dimensió de ritmes temporals diferent.
Me l'imagino deixant enrere el passat perquè el seu smartphone és ple de missatges que, diu, no poden esperar perquè demà ja hauran perdut sentit, alhora que en tindrà de nous acumulats. I tampoc li cal pensar en el futur perquè sembla que tot canvia molt ràpidament. L'individu aferrat a la immediatesa del temps i el consum, poc pot participar del gaudi d'una pel·lícula, la lectura d'un llibre, una passejada, un viatge o la xerrada amb un amic. Tot sembla una pèrdua de temps i s'instal·la una ansietat per cercar un nou al·licient, un nou estímul a consumir. D'altra banda, per què hauria d'adoptar cap tipus de compromís social amb el seu entorn d'amistats, laboral o comunitari si les coses canvien d'un dia per l'altre?
Els canvis en la percepció del temps modelen enormement les nostres vides, les nostres relacions i les nostres societats. Els ritmes d'introducció de les tecnologies a les societats s'han anat accelerant a cada nou invent, i amb elles s'ha modificat la nostra relació temporal amb el món. Dues persones que es portin vint anys de diferència, poden tenir visions del món més diferenciades si han nascut en aquest segle que si ho van fer a mitjan del passat.
Jo no en sóc aliè, no m'ho miro des de fora tot i que intenti fer una abstracció. Sóc fill dels temps ràpids, mòbil-depenent i tastaolletes. Però també sóc conscient que l'entrada tecnològica dels darrers anys, és una onada gegant que a estones em passa pel damunt i trec el cap per respirar com puc. Quan vaig tocar el primer ordinador ja tenia 25 anys. Alguns canvis posteriors tecnològics m'han agafat amb el pas canviat, d'altres els he assumit més fàcilment. Amb el confinament, i per qüestions de feina i amb dos fills adolescents, m'he posat al dia amb eines que fins ara desconeixia funcionalment.
Tanmateix, quan miro el meu entorn social, m'adono que mantinc una part d'aquell esperit romàntic dels temps lents, d'assaborir les coses, de no caducar-les immediatament, de gaudir-les i valorar-les. És una generalització, no ho dubto, però, en el meu entorn actual, des dels adolescents fins els joves adults, percebo un canvi generacional similar al que hi podia haver entre els que van entrar als ritmes ràpids i els seus avantpassats de ritmes lents. No estic dient que aquestes generacions quan siguin més grans canviaran la seva percepció i que, per tant, és només una qüestió d'edat. No ho crec pas. Probablement també tindran les seves diferències de percepció temporal respecte les generacions que vindran després. El que crec és que es tracta, amb totes les excepcions que hi vulguem posar, d'un tema generacional, d'una generació nascuda dins la societat de la immediatesa.
"El temps és el conseller més savi"
(Pericles, V aC)
* * * * *
PS. Fa uns dies, una bona amiga em va escriure dient-me que trobava a faltar noves entrades al meu blog, molt abandonat, perquè ja les havia llegit totes! Perplex per la seva fidelitat i generositat, li vaig respondre que estava buit i que no tenia res per compartir. Ahir, caminant per la muntanya, reflexionava sobre diversos esdeveniments recents i la necessitat d'entendre'ls i interpretar-los. Se'm va ocorre plasmar alguna de les reflexions en aquesta entrada i compartir-ho novament, amb agraïment.
Agraiment el nostre per poder-te tornar a llegir.
ResponEliminaDius tantes coses que també n'hi hauria moltes de rèplica, però intentaré sintetitzar. Està clar que la història, la filosofia i la pròpia vida van fent canviar el concepte de TEMPS i que a molts en agrada recrear-nos en la vertent romàntica, slow, "purista"... però als pocs minuts hem de ser realistes i observar el món en el que vivim i llavors tornem a la realitat paral·lela. I si en el pas del temps hi barregem les diferències generacionals, ja se'ns converteix en una matriu de doble entrada. Hem de saber trobar l'equilibri entre el gaudir de moments de contemplació on perd la importancia el temps en favor de la intensitat del moment i els moments més frenètics que potser necessitem per aconseguir objectius materials que ens ajuden a viure o a obtenir recursos per navegar i salvar les onades i poder de tant en tant tornar a atracar a port o si m'apures a alguna illa més o menys paradisíaca.
A mi m'agrada que hi hagi moments per a tot. I sí, el covid ha sigut una aturada a port forçada que ens ha ajudat a replantejar-nos la necessitat de l'equilibri. Que no se'ns torni a decantar la balança sempre cap al mateix costat!
Hola Laura! Com sempre tan generosa amb les teves paraules! Sí, tens raó, l'equilibri entre el que somniem i el que vivim, entre la versió romàntica i la crua realitat... ja ho dic que jo sóc mòbildepenent i tot això, també visc amb la pressió de la immediatesa. Una altra cosa és plantejar-me fins a quin punt és aquesta una situació saludable, i fins i tot, com pot modificar el valor que li donem a les coses, ja que la nostra perspectiva canvia quan ens belluguem entre diferents paràmetres de velocitat (aquest equilibri del que parles). Al final, com en moltes altres facetes de la meva vida, almenys a mi em passa, entenc aquesta existència com un trampejar entre les contradiccions. Un art (crec que se'l pot definir així) molt complicat. No és nedar i guardar la roba, però possiblement sí que és no perdre-la de vista mentre nedes... no sé si m'explico. En fi, com sempre un goig saber-te aquí!
Elimina