50 anys de records: 18 til I Die

Grup de COU del col·legi Tecla Sala de L'Hospitalet, 1983-1984

El baby boom dels anys seixanta va tenir algunes repercussions de les quals jo en sóc un efecte tant pel que va suposar de bo com pel que no ho és tant. Els nascuts sota el símbol del cavall xinès, concretament els de 1966, som fills d'aquesta època, marcats i seduïts pel temps que ens va tocar viure. I l'any que ve celebrarem el mig segle d'existència. Cinquanta voltes al sol, un llarg viatge que fa només un segle suposava l'esperança de vida mitjana d'una persona en néixer. Però els temps han canviat i no es tracta de córrer, que com a casa enlloc! Sigui com sigui, aquest proper any serà singular en la meva vida i en la dels meus coetanis per això de creuar una significativa frontera sense retorn.

Com que no sóc amic de festes, i menys de les que es fan per obligació perquè toquen, no pretenc fer res d'especial pel meu aniversari més enllà d'una celebració senzilla amb la meva família, en la línia del que he vingut fent cada any, si és que la família s'avé a respectar-ho. Però està clar que no tothom ho veu igual i tot d'una m'he vist immers dins d'un grup de whatsapp que sota el malnom de "Festa 50tecleros" reuneix a dia d'avui un grup de 57 pre-cinquantins i pre-cinquantines que vam coincidir fent COU al col·legi Tecla Sala de L'Hospitalet. Els impulsors d'aquest grup ens convoquen a tots els couboys i cougirls que vam compartir aquells temps i espai a un sopar festiu a mitjan del proper febrer. S'ho estan treballant d'allò més i ja han aconseguit gairebé els telèfons de tothom. Estar en alguna xarxa social, en el meu cas aquest bloc, genera una gran desprotecció envers la pròpia intimitat i les recerques que llegeixo que s'estan fent per facebooks, linkedins i twitters entre d'altres xarxes per tal de buscar contactes em reconfirmen el que ja em semblava prou evident.

De cop m'he trobat en contacte virtual amb un grapat de gent, hauria de dir ex-companys d'estudis, la majoria dels quals fa més de trenta anys que els vaig perdre la pista i per als quals jo mateix em vaig fer fonedís. D'alguns no em sona ni el nom, d'altres els conec el nom però no els hi poso cara. Amb més de 50 noves adreces de contacte al mòbil no m'he pogut estar de remenar per les fotografies de contacte dels perfils del whatsapp. Es clar que existeix el costum de posar imatges que no tenen res a veure, aparentment o d'entrada, amb la persona en qüestió: un paisatge, un mico o uns nens que, a les nostres alçades temporals no saps si són fills tardans o néts primerencs. Alguns perfils sí que tenen associats fotografies dels propis contactes i els meus ex-companys han optat per dues estratègies diferents: uns han posat una imatge seva de quan estudiàvem -subterfugi lingüístic- plegats. Veient aquelles cares de criatures encara imberbes, acaba sent un exercici relativament senzill i fins i tot divertit associar noms i cares, perquè en el fons aquells rostres i les expressions que els acompanyaven és el que va quedar retingut al nostre magatzem de records. 

Però hi ha una segona estratègia: els que han posat una fotografia actual, com és el meu cas on la foto del meu perfil és la mateixa que apareix al meu bloc, feta l'any passat en una platja prop d'Skagen, al nord de Dinamarca. No sé si és el coratge o bé la inconsciència -que diuen que és atrevida- el que ens fa posar imatges nostres i actuals als perfils socials, però analitzat amb la perspectiva de 32 anys, la cosa tiene enjundia, com es diria per terres castellanes. Salvant honroses i escasses excepcions on poses en dubte la vigència de la fotografia, les cares que t'observen des del mòbil tenen bosses sota els ulls, arrugues i replecs, entrades incipients o grans pistes d'aterratge, papades, barbes i cabells canosos i taques epidèrmiques. La mateixa imatge que els meus coetanis veuen a les seves pantalles quan em visualitzen. La vida, aquestes voltes per l'espai solar, no passa sense deixar empremta. És llei natural que no admet sinó acceptació o desesperació.

D'acord, accepto que m'he fet gran, que no sóc l'adolescent que feia COU, que el meu cos ha canviat i que la lluïssor, aquelles espurnes que em brillaven als ulls amb ganes d'abastar-ho tot, ha desaparegut. Accepto això de mi perquè no em queda més remei ja que porto cinquanta anys convivint amb mi i, malgrat que de vegades vulgui fer-me trampes al solitari, en el fons em conec suficientment bé per entendre que la carcassa es va malmetent i que hi ha peces que caldrà anar reparant dia si, dia també. Ho accepto. Però he d'acceptar també el pas de la vida pels altres? Jo no he viscut les seves vides! Ni les he viscudes ni aquestes s'han desenvolupat ni transformat al meu costat. No sé d'on vénen aquelles cicatrius que el temps ha dibuixat als seus rostres, ni com ni per què van perdre ells també la lluïssor de les seves mirades. Quan aquestes setmanes he estat mirant fotografies i recordant noms i situacions, he gaudit dels records d'amics i amigues, de músiques compartides, primers cigarrets i primeres novietes amb primers petons i arrambades, de trapelleries adolescents i de misticitats comunitàries, d'hores de biblioteca i d'exàmens i de notes plenes de llàgrimes i algunes alegries. Al meu magatzem de records les cares, els cossos i les veus dels meus antics companys i companyes segueixen tenint divuit anys i no n'estic gens segur de voler que aquest record canviï. Com diria el cantant: 18 til I Die.


Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.