Hibernació

Fa unes quantes setmanes vaig començar la hibernació. Si més no aquella que s'expressa en veu alta per manifestar el que ja fa massa temps havia esdevingut evidència silenciada. No sé si va arribar amb el fred ni tan sols si té a veure amb la climatologia. Només sé que havia d'entrar a la cova, sense gaires sorolls ni escarafalls. No sento res que valgui la pena ser dit ni escoltat. Tampoc no anhelo visitar la teva cova per conèixer de les teves inquietuds ni dels teus sabers malgrat que sempre m'han seduït per suggeridores i reconfortants. Necessito, així ho crec o així crec creure-ho, enroscar-me i deixar la ment en blanc. Però m'he sabut poc educat i gens mereixedor del teu record retirant-me sense dir-te que no diré i que tampoc no t'escoltaré. Ja em perdonaràs. No em preguntis quan acabarà la hibernació: qüestió de dies, potser de tota una eternitat. Al capdavall, però, sempre arriba el desgel i l'aigua flueix de nou per revifar l'herba desmaiada. 

Hibernar. Gràcies pel silenci. Ajusto la porta.