dilluns, 19 de gener del 2015

Hip, hip, hurra!

Hip, Hip, Hurrah! (1888) de Peder Severin Krøyer
No sé què hi faig aquí. Un altre any celebrant aquesta farsa. Com cada segon diumenge d'abril a fer el paperot com si tots ens estiméssim. M'he posat el vestit blau que em va regalar la mama, al cel sigui, amb la faldilla fosca amb tons vermellosos. Sé que és el que em queda millor. Quan hem arribat, l'Anne m'ha fet el comentari de sempre, amb aquell to que em provoca el vòmit: "Què guapa que has vingut. Que estrenes vestit?". Sap perfectament que no. Que no m'ho puc permetre. Amb els quadres que ven Viggo no en tenim prou ni per pagar el lloguer. Qui s'ha cregut que és aquesta tòtila per intentar ridiculitzar-me sempre? Es pensa que per estar casada amb el meu germà té dret a parlar-me amb aquest fastigós to de suficiència? Estirada de merda! 

M'assec a l'extrem de la taula, com sempre, somrient i fent veure que m'ho estic passant fantàsticament bé. Intento, així, tranquil·litzar en Viggo i que, com a mínim, no pateixi per mi durant la festa. Ell sap com odio aquesta situació però es troba lligat de mans per canviar-la. La família és la família i, a la seva manera, també ell ha de representar el seu paper i, si cal, aixecar la copa amb els altres i brindar al cel perquè puguem gaudir durant molts més anys de trobades com aquesta.


* * * * *

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts.

30 comentaris:

  1. Aix... Aquestes famílies!! Sembla que no n hi hagi ni una que estigui tothom en pau.

    Una bona histoòria, Ignasi. No hi ha dubte que aquesta noia del cap de taula és la més inspiradora....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari. Em pregunto per què el pintor la va fer tan atractiva (no dic guapa només que els ulls s'hi fixen). Segons he trobat, el pintor tenia un rollete amb la grassoneta de la dreta... però la meva mirada no s'hi fixa...

      Elimina
  2. Ja se'ls veu força estirats a tots aquests. Però passa a totes les famílies. Enveges, desavinences... i molta aparença de que tot va bé i s'estimen molt, però no hi ha família que no tingui un nap o una col. Per això m'agrada tan poc el Nadal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi el Nadal se m'allarga uns quants dies més perquè en som uns quants que vam néixer al gener... I sembla que no en tinguem prou amb les diverses trobades nadalenques que encara necessitem forçar més el contacte...

      Elimina
  3. Quan vaig escriure el meu relat sobre el quadre li vaig explicar a un amic meu. Em va dir que el quadre era molt alegre i en canvi jo havia fet un relat molt trist. Jo li vaig dir que una de les coses que em va cridar l'atenció des del primer moment va fer la noia de la punta, diferent a la resta. La trobava absent, melancòlica, amb un punt de tristesa. Ell em deia que no, que se la veia feliç i relaxada i somrient. Dues percepcions diferents d'una mateixa imatge...

    ResponElimina
    Respostes
    1. He llegit el teu escrit i he vist aquesta melancolia que comentes. Ja veus que al meu relat és més una falsa imatge de benestar, però que en el fons no pot amagar i ni tan sols aixeca la copa... Curiós la fixació amb la noia, teva, meva, del XeXu... no sé què hi buscava l'autor en assenyalar-la amb tanta vehemència... Me n'alegro de llegir-te!

      Elimina
  4. Acabo de comentar en el relat de la Rits que crec que aquestes reunions familiars on s'obliden les diferències per estar tots junts no tenen perquè ser hipòcrites per força perquè penso que només demanen una mica de bona voluntat per cada part. En el cas de la família del teu relat però, no ho tinc tan clar. Em sap greu per ells.
    Això no vol dir que no m'hagi agradat el relat. Està molt ben escrit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hauria d'haver escrit allò de "Els personatges que apareixen al relat són ficticis. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència". M'ho vaig descuidar. Gràcies pel comentari i la visita!

      Elimina
  5. Sí que està molt ben escrit, molt ben retratada la noia fastiguejada... m'he quedat amb la intriga... no dius què celebren, oi? A veure si la poguéssim alliberar, a ella i al Viggo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Qualsevol excusa és bona per celebrar alguna cosa, no? Gràcies per la visita!

      Elimina
  6. A vegades hi ha que posar bona cara i anar a festes que et venen molt poc de gust i tot per complir amb una famiíia que està clar que no suporten

    ResponElimina
    Respostes
    1. La típica cara de poker... alguns som massa transparents... Gràcies per passar-te!

      Elimina
  7. bon relat i versemblant , quantes famílies pensen el mateix mentre fan la cara de circumstàncies....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sortia en un comentari amb sa lluna a relats conjunts: http://trobada2015.blogspot.com.es/2015/01/2015.html#comment-form: els nens no filtren però quan ens fem grans som capaços d'esdevenir hipòcrites (o políticament correctes...). Gràcies Elfree!

      Elimina
  8. A vegades ens veiem en la necessitat de guardar les aparences, i d'aguantar alguna impertinència en nom de la pau familiar. Entre cunyades no sempre hi ha bon rotllo...
    Bon relat, Ignasi, reflecteixes molt bé el pensament de la narradora.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho diuen que quan et cases (amb les diferents formes formals o informals) no ho fas només amb la parella, sinó també amb tota la seva família, on el concepte s'expandeix de forma diferents segons les cultures... i aquesta família ja no l'elegeixes! Això té moltes conseqüències tant positives com negatives... En el meu cas el balanç és positiu però en conec unes quantes que... Gràcies pels comentaris!

      Elimina
  9. tot hem anat en alguna trobada que no ens agradava, i hem tingut que fer el paperot. Per sort amb el temps aprens a dir que no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ups! Dir que no? Em sembla que no és només qüestió de temps per aprendre-ho. Cal un grau elevat de maduresa. Gràcies per passar-t'hi...

      Elimina
  10. Doncs jo pensava que la noia de negre estava farta que els seus parents celebressin la darrera vicòria del Barça i volia anar a veure els darrers episodis de Walking death amb l'iPad :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, aquesta podria ser perfectament la continuació del meu relat... ;p

      Elimina
  11. Ja la veia jo poc entusiamada la dona de la punta. Sort que amb els relats conjunts ha pogut buidar el pap i quedar-se més tranquil·la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és el que té això de ser relats conjunts, allà on un acaba o no hi arriba un altre rebla el clau i li dona una nova volta a la història... Gràcies per llegir-me!

      Elimina
  12. jejej que bo!!! Quin rotllo d'hipocresia que es porten aquestes dues eh... és que amb una cunyada així és difícil brindar i posar bona cara! L'Anne té molt mala idea! No m'agrada quan les dones ens ataquem a nosaltres mateixa, ufff, em sembla fatal!
    Però molt bé per posar-te en els seus pensaments, està molt graciós el relat!
    Un saludet

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels comentaris, Ada. Esperem que l'Anne s'ennuegui amb el xampany...

      Elimina
  13. Llàstima que no hi hagi un parell de pàgines més, Ignasi. Pintava molt bé la història... He de dir que m'ha encantat això dels Relats Conjunts. Us felicito als qui participeu perquè m'ha semblat genial. És una iniciativa molt maca i creativa. Què valents! (Alícia)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Ali Alti! (t'he reconegut abans d'arribar al final, potser per lo de la "junta" hehehe). Com t'has deixat caure per aquí? Me n'alegro que t'hagi agradat. Amb aquest ja és el tercer amb el que m'he embolicat a banda d'una col·laboració especial de fa uns mesos. És xulo, molt xulo. HI ha gent que escriu molt bé i molt bones històries. La roda s'inicia cada 15 de mes a la pàgina de "relats conjunts" i la participació és absolutament lliure, així que ja saps: en qualsevol moment vull un relat teu per allà! ;-D
      Abraçades...

      Elimina
  14. Ara podriem escriure el relat amb el que pensa realment cadascú, i fins i tot del que saben i no poden dir. Aquestes famílies sempre tenen tema.....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, doncs seria un exercici ben interessant... complex i feixuc però podria sortir alguna cosa de bo amb tot plegat. Potser el becari d'en Pons s'hi posaria, o la Carme ara que acabarà el mes i no sabrà com omplir les hores buides que li quedaran... ;-)

      Elimina
  15. Ostres! Pensava que el vestit era negre... Molt cuidats els detalls! Tot i estar basat en la hipocresia que estic segura reinava en aquesta època (i una mica en totes), m'ha agradat el final optimista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Negre, blau... al capdavall una qüestió de percepcions... T'ha semblat optimista el final? Me n'alegro que t'hagi agradat!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras