diumenge, 9 de novembre de 2014

Nou 9N: "Per un sí o per un no"

S'havia llevat de mala lluna. La nit se li havia fet llarga. Dormia malament i ja en portava unes quantes així. I, a més, avui era el dia esperat des de feia tants mesos, rebatejat i matxucat fins al vòmit. Això la feia estar intranquil·la. La seva voluntat i la seva empenta havien perdut força des d'aquell dia, temps enrere, en què la maquinària s'havia engegat i semblava que, d'una forma lenta, amb sotracs però ferma, el camí traçat acabaria a bon port. Ara se sentia cansada i abatuda. Potser una mica decebuda de tot plegat i això li produïa tristor. Tota la tensió viscuda els darrers mesos, els somnis d'anys passats que havien nascut ja a les nits dels avis, tot quedava reduït a aquella festa de la participació que en deien uns, dinar de costellada pensava ella.

Va agafar l'abric, que ja el novembre havia deixat dit que estava aquí per preparar el camí a l'hivern, i va sortir al carrer, emprenyada amb ella mateixa i amb aquell dia que ara, fred i humit, havia passat de somni a malson. Dubtosa encara, i amb el neguit al cor, la decisió anava guanyant força dins seu. Portava la papereta a la mà, però no hi havia escrit res.

Al girar el carrer es va fixar en un noi que gesticulava al mig de la vorera. Semblava esmaperdut, girant sobre ell mateix cap ambdues bandes, ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra, intentant cridar l'atenció de la gent que passava pel seu costat. L'abric descordat que voleiava amb cada moviment deixava endevinar una samarreta groga al dessota. L'angoixa que traspuava el seu rostre, suat tot i el fred, que podia interpretar-se com el resultat d'una nit de disbauxa, no ajudava gaire a què cap dels escassos vianants li fessin cas.

Es va quedar quieta. Va pensar en creuar a l'altre costat del carrer abans no s'hagués de trobar amb ell, però aquella mica de patetisme del noi la va interpel·lar i va seguir el seu camí sense canviar a l'altra banda.  

- Perdona, va dir el noi. Semblava que ho estava passant realment malament. Necessito que em facis un favor... si us plau. Implorava amb les paraules i ho acompanyava amb els gestos. Si us plau!, va repetir.
- No sé si et puc ajudar. Encara no havia decidit si realment volia ajudar-lo però la curiositat l'havia empès a adreçar-se a ell, tot i que s'havia promès no fer-ho. Ara no hi havia volta enrere. Què necessites?
- M'ha passat una cosa terrible! He anat a votar però m'he equivocat! 
- No t'entenc.
- Volia votar sí-sí, però estava tan nerviós i amb tot el merder de les darreres setmanes, que si referèndum, consulta, procés participatiu, festa de la independència i jo què sé quantes coses més, m'he acabat fent un embolic i he votat no! Ho entens? He votat nooo! He pensat en tirar-me a la via del tren o lligar-me una pedra al coll i llançar-me al mar, però no tinc valor.

Seguia intrigada sense comprendre gaire res de tot plegat. Però hi havia coses que li eren familiars. També ella s'havia sentit marejada amb aquell fotimer de canvis i per això havia decidit trencar amb tot. Però què podia fer pel noi?

- Estic buscant la manera de corregir el meu error. He pensat que si trobava algú que volgués votar no i el convencés per canviar el seu vot per un sí-sí, seria com si jo hagués votat per ell i ell per mi. És just, no? Però no saps lo difícil que és que algú vulgui fer el canvi. Ja és prou complicat que et diguin que votaran no! 

Hi va haver un petit silenci. Ella estava processant la informació fins que va prendre la decisió.

- D'acord. Ho faré.
- Com? Què dius?
- Que votaré per tu. Tu t'has equivocat i jo canviaré el meu vot pel teu. Em sembla una solució justa.

De tornada a casa se sentia relaxada. Malgrat el cap encara espès, la història d'aquell matí l'havia alleugerida sense saber ben bé perquè. Però tot seguia confús dins seu. Va posar un CD al reproductor, es va estirar al sofà i va tancar els ulls deixant que la veu melodiosa de Neil Diamond la conduís amb Another day that time forgot a un món oníric on les paraules tinguessin valor.


* * * * *

Aquest relat està inspirat en el capítol setè de la quarta temporada de The West Wing. No te'l perdis!


* * * * *

Dedicat a la Núria, dona de muntanya.

6 comentaris:

  1. He vist el capítol, és realment poc creïble el tema de la Donna, però bé, així es fa 'amiga' del Christian Slater. Jo penso que la protagonista del teu relat ja volia votar Sí Sí, i li ha dit al pobre noi que votaria per ell perquè es quedés tranquil i no es martiritzés.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi l'escena no em va semblar més increïble que la resta de la sèrie. El primer cop que la veig veure manava el ZP i jo pensava: qui tingués un president i un govern com el del Barlet! Tan increïble com demanar-li al fracassat presidenciable republicà que sigui el secretari d'estat del govern demòcrata... Però és el que diem, de vegades la realitat supera la ficció i vaig començar a escriure el relat amb un punt de partida real, caricaturitzat aquí i que em va recordar l'escena de la Donna...

      Elimina
  2. Justament t’anava a dir que aquesta història em recordava molt a la Donna Moss :P
    Tot i que en el cas que ens ocupa a nosaltres es més important votar qualsevol cosa que no pas votar una opció diferent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per cert la sèrie la vaig veure doblada amb aquella veu tremolosa que poc té a veure amb l'original!
      Un dubte: "votar una opció diferent" no entra dins "votar qualsevol cosa"? ;p

      Elimina
  3. Ei! Gràcies...
    Com a bona dona de muntanya, ahir vaig estar en una mesa d'un poblet molt petit del Pirineu, a Anserall. Era el punt de votació d'altres poblets igual o més petits que aquest, a quilòmetres d'allà i carreteres estretes i sinuoses. Sorprenentment, molts i molts dels que van venir a votar eren padrins. I molt grans, acompanyats pels seus néts. Portaven la iaia a votar. I el padrí o la padrina no anaven a votar pel seu futur, fins i tot no haurien anat a votar ni votar SiSi. Però ho feien pels néts. Era una manera de dir: jo votaré per tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola dona de muntanya! Ha de ser molt bonic estar en una taula en un poblet de muntanya pirinenca. Em costa imaginar-m'ho. M'ha agradat molt l'analogia amb lo del "votaré per tu". Un petó!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras