divendres, 21 de novembre de 2014

La guerra dels martells

Tot eren crits de joia i festa. Els carrers estaven engalanats de victòria, la música marcial era acompanyada amb entusiasme amb cops metàl·lics com per assentir i furgar alhora en la ferida dels perdedors. No semblava haver-hi motiu per a les lamentacions. Però el cos de la Mar s'estremia a cada batec d'eufòria. Havia perdut en Tell, el seu germà, caigut al primer envit de la batalla. Un atac agosarat de l'enemic li havia segat d'arrel el peu de faig sobre el qual s'havia entrenat durament els últims mesos. Ajagut a terra va restar incapaç d'avançar o recular. L'infern en què es va convertir el camp de batalla va acabar amb qualsevol tipus d'esperança. El que quedava de peu va desaparèixer carbonitzat i fins i tot el cap acerat tenia problemes per no desfer-se.

Passat l'enfrontament, quan els familiars van poder acostar-se al camp on hi havia les restes de morts i ferits, la Mar va córrer salvant cossos i obstacles fins arribar on es trobava el que quedava del seu germà. Les llàgrimes li queien a vessar sobre aquelles despulles gairebé irreconeixibles que només el seu cor bessó li permetien identificar. En Tell mai li havia fet cas sobre aquella maleïda guerra que el poder havia fet creure com a irrenunciable i inevitable. Ella ho havia tingut clar des del primer moment i l'havia advertit una i una altra vegada per a què s'hi repensés. La violència només engendrava nova violència, li havia dit, i ja ni havia hagut prou als darrers temps. Ara, però, era massa tard.

Han passat vàries setmanes. Els fastos s'han aturat. La guerra es dona per acabada i l'enemic humiliat. Però la vida segueix igual per a la majoria: llevar-se, anar a la fàbrica i picar i picar sense descans fins que la sirena de la tarda avisa del final de la jornada. Mentre, els qui van endegar la revolta seuen a les poltrones de poder per repensar quins nous sacrificis han d'imposar al poble per tal que ells visquin millor. La guerra dels martells ha deixat una imatge per enlairar a la bandera al costat de la falç que es va guanyar en una guerra anterior. El poble, camperol i obrer, creu haver derrotat l'enemic, s'enlluerna darrera el drap vermell que el representa i s'oblida, per un instant, de la seva trista existència. 

* * * * *

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts.

14 comentaris:

  1. Les lluites de classes generalment acaben amb les més febles sortint mal parades. Ni un martell pot passar per sobre del poder.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sempre la mateixa història que es repeteix una vegada i una altra.

      Elimina
  2. esperem que la història doni un tomb i no es repeteixi...vull dir que el triomf de les classes oprimides sigui de veritat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha una tira de la Mafalda que se la veu entrant en una ferreteria on es fan claus i li diu al depenent "Vengo a que me haga la llave de la felicidad" i aquest li respon: "Con mucho gusto, nenita, ¿a ver el modelo?"... :p

      Elimina
  3. Veus? Jo no he aconseguit mai passar la barrera de l'article al relat. No sé si per falta d'imaginació o de certa vergonya.
    Jo no sóc massa optimista...El poder tira molt i més quan hi ha diners pel mig. Ja veurem on arriben tots aquests moviments que sorgeixen com alternativa dels partits polítics grans. Una mica com la història de la Mar i el Tell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això dels relats... no ho sé, només són provatures... la culpa la té el prolífic Pons 007 que m'ha donat a conèixer aquest món blocaire de gent malalta d'escriure ;-) La vergonya ja la vaig deixar enrere quan vaig obrir aquest bloc (el vaig tenir gairebé un any tancat abans de fer-lo públic)... i lo de la imaginació té a veure amb què darrerament m'avorreixo nedant a la piscina i he deixat de comptar quantes en faig i ara el meu cap no para de donar voltes...

      Elimina
  4. I el trist és que tots ens n'adonem, pobres i rics, però la lluita sempre perdura i es repeteix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, costa trencar la dinàmica. Per això els inconformistes mai no desapareixem. És un treball de gota malaia per intentar capgirar consciències. Batalla perduda? No ho sé. Hi ha alternativa?

      Elimina
  5. Una mica rebel·lió a la granja, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això és el que caldria, de moment anem pel capítol dels porcs...

      Elimina
  6. Caldria buscar eines pacífiques, encara que es desmunti el negoci de les ferreteries.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament hi hauria manifestacions de protesta...

      Elimina
  7. Molt trist i molt real. Una història que es repeteix contínuament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens han venut una cosmovisió del món lineal, cartesiana, però sembla molt més circular, no? Donem tombs i tornem al començament.

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras