Fa uns anys vaig estudiar un postgrau sobre societats africanes. Entre les coses interessants que vaig aprendre, i és que vaig tenir molts bons mestres, hi havia el tema de la corrupció. En aquella època els corruptes tenien, principalment, sang africana. O això ens pensàvem! Molts no només eren corruptes sinó que a més eren cruels. Només fa falta llegir "Pallassos i monstres" (Sánchez Piñol, 2000) per saber quina mena de personatges eren Mobutu Sese Seko, Idi Amin o Haile Selassie. Una de les explicacions que es donava per explicar com es podien mantenir aquests personatges corruptes al poder tenia a veure amb plantejar la corrupció en vertical. Què vol dir això? Doncs que si deixes sense molestar gaire que la corrupció circuli lliurement per les capes mitges i baixes de la societat, aquestes no miraran gaire cap amunt ni qüestionaran la corrupció de les capes governants i de poder. Deixeu que la corrupció s'escampi com una taca d'oli i ningú es ficarà amb els grans corruptes. I la veritat és que experiències posteriors per terres africanes m'han fet comprendre el valor de la corrupció de petita magnitud per bellugar-se pel país: si em dones diners et deixo passar, et portaré a un lloc on no hi van els turistes, t'aconseguiré un seient més còmode al tren...En aquells anys d'estudi la corrupció a casa nostra o als països del costat semblava inexistent, amb algunes excepcions. Aquí a prop n'hi havia de corrupció, és clar, però passava desapercebuda sota les catifes. S'intuïen coses però no en sabíem gaire res.
Però algú va a aixecar la catifa o potser els corruptes ja no hi cabien a sota. La corrupció ha esclatat amb força segurament a partir de la punxada immobiliària i financera i de tota la crisi que la va seguir. Ha sigut massa estrident. I sense nacionalitat definida. Com es diu darrerament, la corrupció no entén de fronteres sinó de carteres. No entén de països ni tampoc de professions o castes: esportistes, banquers, sindicalistes, músics, polítics, princeses... De cop ens adonem que la corrupció es troba a casa nostra amb tot el seu pes. Els corruptes catalans, espanyols i europeus no tenen res a envejar als monstres i pallassos africans. El dubte que em queda és si aquí la corrupció també estava estesa de dalt a baix i per això no es mirava amunt o si el que passava és que les coses anaven més o menys bé per a tothom abans de la crisi i feia mandra aixecar catifes i s'acceptava que la corrupció campés horitzontalment pels grups de poder. Hi ha qui diu que tots en som còmplices, una forma més d'intentar salvar el cul a uns quants. Ja ho he dit altres cops que jo no me'n sento, ni de la corrupció ni de la crisi. I no em considero cap excepció de res. He de deduir que la corrupció s'associa preferentment amb el poder de forma transversal, sense efecte de cascada. Però només és una deducció i potser l'erro.
En tot cas, sigui com sigui, ja fa temps que hem perdut l'autoritat per anar assenyalant amb el dit aquells corruptes de països llunyans sense fer una neteja a fons a tots nivells del nostre país. Toqui qui toqui. La diferència s'ha reduït a què els d'aquí, siguin monstres siguin pallassos, tenen la cara blanca.
La teoria es que sempre hem estat plens de corruptes, però en temps de bonança hi havia sobresous per tothom, però en temps de crisi, ja no hi havia calers per tothom i s'han anat delatant uns als altres. Alguna cosa bona havia de tenir la crisi....
ResponEliminaEquivocadament m'esperava que amb la crisi canviessin moltes més coses de forma més estructural. I innocentment confiava en què les que ho han fet ho fessin cap a millor. Però la realitat és dura. I sí, suposo que es pot considerar aquest com un efecte col·lateral positiu.
EliminaEncara que sembli mentida, he llegit aquest llibre que dius, m'agrada molt l'autor i me'l van regalar, tot i que el tema no m'atreia especialment, però em va sorprendre conèixer una mica d'història africana. Jo no els compararia amb els d'aquí. No és que tinguin només la cara blanca, és que són de guant blanc. Allà l'excusa per ser corrupte i assassí podia ser d'allò més inversemblant. Perquè el que no explica el llibre, i ho fa voluntàriament, són les matances d'aquests dictadors. Aquí no interessa la sang de la gent, interessen només els diners. Bé, no sé, com a mínim hi ha diferències de modus operandi, però en definitiva, això d'embutxacar-se diners que no et pertoquen va molt lligat amb el poder, sembla que una cosa porti a l'altra.
ResponEliminaTampoc penso que estigui estès a tots els àmbits de la societat, però és cert que quan les coses van majoritàriament bé és molt fàcil acomodar-se i no fixar-se en males praxis d'alguna gent. Ara, quan la cosa deixa d'anar bé només per alguns, que són majoria, però per uns altres va igual o millor, és nomal que la massa es pregunti què està passant aquí.
Amb tot, jo exposo uns dubtes. Això de la corrupció és un tema que no està massa ben vist, i per tant s'ha de dur a terme amb certa clandestinitat. Sembla mentida que no enganxin a més gent, tenint en compte la popularitat d'aquestes pràctiques entre els governants, i tenint en compte també que no tots són massa espavilats. El cas és que ara han sortit molts casos, quina casualitat. Molts casos perquè la gent reclama caps i responsabilitat, i uns quants caps de turc han caigut. No pot ser que es negui tot quan és claríssim que algunes coses que no tocarien es fan. Però reconèixer alguns casos pot calmar la massa, mentre s'amaguen els veritables pals de paller de tot plegat. Què ens amaguen? Són només escorrialles aquests casos tan candents que salten a la premsa? Jo em temo que mai arribarem a saber la veritat ni a conèixer tot el que es fa per allà dalt. El que ens diuen és només per mantenir-nos distrets.
Sí, ja sabia que l'havies llegit. Vaig estar xafardejant pel teu bloc fa uns dies i vaig llegir-ne la crítica. No estic segur si no va ser després d'això que em vaig recordar del llibre i vaig decidir fer el post... o sigui que igual en tens culpa.
EliminaNo intentava comparar corruptes d'allà i d'aquí en tots els seus elements, ni molt menys, però sí volia reflexionar sobre la idea gairebé evangèlica de veure abans la palla a l'ull de l'altre que al propi. Com si aquí tot fos net. I d'altra banda aquesta idea de què si des del poder es permet que les capes socials inferiors facin les coses malament ells queden justificats per fer-les també malament, i a l'engròs.
Tampoc no m'atreveixo però a fer una anàlisi en profunditat sobre la corrupció. És un tema que com d'altres m'enfarfega perquè només es fa que donar-hi voltes però sense entrar mai a fons (només cal veure la comissió que s'ha creat al parlament català i els obstacles que s'hi posen). Surten casos, sí, suposo que els que ja no poden amagar-se més, però només per acontentar el públic aclaparat d'injustícia i assedegat de justícia. Alguna cosa semblant em sembla recordar que passava a la sèrie Roma: de tant en tant s'havia d'enviar algú important a morir al circ...