Caçador surrealista

Després d'un mes de clausura forçada he volgut estrenar novembre fent una sortida de tardor pels voltants. De matinada m'he endinsat pels boscos de Gualba assaborint l'aire fresc i les primeres llums del dia. Tot molt agradable. El genoll no em feia nosa i he començat a notar com em carregava les piles. Amb els prismàtics penjats he pogut xalar amb uns quants ocells de l'entorn. Així anava pensant amb les meves coses quan de sobte m'he trobat amb un caçador, una mica més jove que jo, i el seu gos. Ens hem posat a xerrar i aquesta és, si fa no fa, la història de com ha anat la conversa, més pròpia d'un somni fantàstic de migdiada. 

Quadre de Velázquez

- Bon dia -m'ha saludat amb un agradable.

- Bon dia. A la caça de la perdiu?

- Què va! No es belluga res. -Se'm queda mirant i afegeix: - Tu sí que en saps que vas caminant tranquil·lament sense haver de carregar l'escopeta.

He posat cara de pòquer per amagar la meva perplexitat. Tampoc he volgut abusar del comentari però m'ho ha posat a huevo i no me n'he estat.

- Home, doncs això és ben fàcil. Només has de deixar l'escopeta.

- Sí, sí. Tens raó. (Petit silenci). Abans anava al senglar però, francament, no m'hi trobava. I ara m'he passat a la ploma. Vaig caminant amb el gos, xino-xano, i mira, si surt algun ocell doncs el disparo.

- Dependrà de quin ocell sigui, suposo. Vull dir que no pots disparar a qualsevol espècie.

L'home ha canviat de cara com si l'hagués pescat en fals. Però és que per segona vegada m'ho havia posat fàcil.

- No, és clar -diu ràpidament-. Només perdius i tudons. Però ara no es veuen ni tudons. Abans hi havia molts més ocells que ara. Fins i tot el gos s'avorreix...

Pel to amb què m'ho deia semblava que no sabia perquè hi havia menys ocells que abans, com si no fos capaç d'establir una relació -sabent que no és l'única- de causa-efecte entre la caça i la disminució d'ocells. I jo intentant seguir amb la cara de pòquer...

- Bé, me'n vaig. Per on segueixes tu? -em pregunta donant per acabada la conversa.

Encara no tenia clar si faria la volta per dalt, cap a can Viader, o per baix, cap a can Muntada. 

- Suposo que cap amunt, pel camí. 

- Ah, bé. Jo aniré pel mig del matollar però així sé on ets i si entre nosaltres surt cap ocell...

Vaja, que li anava bé que jo anés pel camí i li espantés algun ocell cap a ell. 

- Mira, saps què? tiraré cap a can Muntada.

- No, si a mi no em molesta que vagis pel camí.

Però a mi sí (he pensat). Així que he tornat pel camí de baix.

He tancat la volta cap a casa pensant en el perill que representa per a tots que la biodiversitat es vegi malmesa pel desconeixement i la ignorància. Malgrat es disfressin de bon rollo acaben sent tan perjudicials com la mala fe.

* * * * *

La tardor m'ha acompanyat fins a casa... i el genoll m'ha respòs perfectament.