divendres, 7 de novembre de 2014

Interès desinteressat o desinterès interessat?

Aquesta història de l'artroscòpia amb extirpació inclosa de la banya del menisc intern m'ha fet replantejar la manera, alguna de les maneres, com ens relacionem amb els altres. No és que aquesta intervenció sigui greu i esperi que la gent s'acosti a portar-me flors o caixes de bombons, però hi ha reaccions que donen peu a alguna reflexió. En el meu cas a dues.

Situo el tema: als tres dies de l'operació surto pel poble a passejar amb les meves crosses. El camí fins a la plaça se'm fa llarg. I no només per la meva forma de caminar sinó per les diverses aturades atenent a veïns i veïnes que em demanen sobre el meu estat físic i la intervenció. Gent a qui agraeixo el seu interès desinteressat (acabo d'escriure un oxímoron?). Arribat a la plaça m'assec a absorbir el raigs càlids d'aquesta tardor estiuenca. Un conegut em pregunta per la cama embenada. Als vint segons de la meva resposta em comença a explicar una operació semblant que li van fer a ell i aquella recuperació eterna que mai s'acabava i que la cama no li va quedar mai igual... La idea era quedar-me una bona estona allà però ja no l'aguantava, així que em vaig aixecar i vaig fer el meu pelegrinatge de retorn. Què inoportú!, vaig pensar. 

Dos dies després, al migdia m'acosto a l'escola a recollir els nens per dinar plegats a casa. Una veïna que es belluga amb una espècie de moto-cadira-de-rodes, veient-me recolzat a les crosses, s'acosta i em pregunta pel meu genoll. Interès desinteressat, crec. Però passats els primers quinze segons em talla i comença tot un interrogatori: "On et van operar? A Sant Celoni!?! I qui et va operar? Bufa! Jo fa cinc anys vaig començar com tu amb una simple artroscòpia i ja veus com estic ara, que no puc ni fer dues passes sense les crosses". Mare de Déu, quin personal!

Dissabte per la tarda, relaxat i amb dues bosses de pèsols congelats sobre el genoll carregat, vaig recordar aquests dos moments. Quins ànims que dóna aquest tipus de gent, no? La nostra societat hauria de tenir incorporada aquella màxima de Tagore quan escrivia allò de "No cal dir tot el que es pensa, el que cal és pensar tot el que es diu". El meu parell de simpàtics interlocutors podien haver pensat per dins que això meu, ateses les seves pròpies experiències, anava per mal camí. D'acord. Però d'aquí a dir-ho... Amb aquests amics, qui necessita enemics!

Aquesta va ser la part més visceral de la qüestió ja que afectava directament, tot i que no les meves vísceres, sí les meves articulacions. Però després em va arribar la segona pregunta: "I a mi què m'importa la seva història?" Per què m'havien d'explicar les seves desgràcies? Si jo els hi explico el perquè vaig amb crosses és perquè m'ho demanen, però jo no els he preguntat res a ells. I aquí l'oxímoron pren sentit, en realitat no era un interès desinteressat, més aviat es tracta d'un desinterès interessat. Et pregunto què t'ha passat no perquè m'interessi realment -més aviat m'importa poc- sinó perquè vull explicar-te les meves desgràcies i el meu suposat interès és la porta d'entrada per fer-ho. Voilà!

Fet i fet, però, aquesta manera de reaccionar explicant les pròpies experiències davant d'una situació que algú ens fa arribar, és força recurrent que transcendeix l'àmbit de les malalties, accidents, defuncions i altres desgràcies. És curiós com tard o d'hora la majoria, conscientment o no, hi caiem de quatre potes: preguntem a un altre on ha marxat de vacances i abans que no ens contesti estem explicant les nostres com si fos l'altre qui ens ho ha demanat; algú ens ve a comentar el darrer llibre o l'última pel·lícula que ha llegit o vist i ens falta temps per explicar-li, tallant-lo gairebé sempre, els nostres; una amiga ens explica una situació problemàtica que ha viscut i mentre parla estem buscant en el fons dels nostres records una escena similar per poder dir-hi la nostra. I podríem seguir trobant exemples.

Tinc la percepció que no hi ha gaire gent que, veritablement, escolti amb interès desinteressat el que els vols explicar o el que elles mateixes t'han preguntat. Sembla més aviat que la pregunta, esdevinguda eina retòrica, sigui l'arma perfecta per autoconvidar-se a la festa.  

6 comentaris:

  1. Em sembla que la teva anàlisi és molt encertada. Tots hem viscut situcions així, i per no fer també el que fa la majoria de gent, reconeixeré que probablement també hem estat del cantó contrari, aprofitant l'avinentesa per posar les nostres falques. Interès desinteressat, poc. Em sembla que s'acosta més al que tu dius, desinterès interessat, una bona terminologia per descriure aquest fet. És molt molest quan ets el preguntat és cert. Quan no fem nosaltres... no tant, oi?

    Aniré una mica més enllà, recollint la teva reflexió. Intueixo que la població en general té una gran necessitat de comunicació i autoafirmació. Les coses que fem, o les experiències que vivim no tenen cap sentit si no les expliquem a algú altre. I com que anar a explicar a algú que no t'ha preguntat és violent, interessar-te per ell és la porta d'entrada a poder-nos explicar. Aquesta autoafirmació que necessitem em sembla plena de complexos, però no tinc prou coneixements per parlar d'això amb propietat.

    Ara penso que això que descrius no és precisament el que fem aquí als blogs. Moltes vegades, després de llegir un post, expliquem la nostra pròpia experiència en el tema que es tracta. No m'he sentit mai com descrius en els blogs, i sí a la vida real amb la gent que m'ha vingut a preguntar, però una mica s'hi assembla.

    Bé, com que fa quatre dies que he caigut aquí no sabia això de l'operació, espero que millori aviat. Un record alegre també per aquells que diuen 'uuuui, això que tens fa de mal curar, eeeeeh, ho passaràs malament!'. Molt simpàtics. Confiem que no sigui així. Per sort les mans les tens sanes i pots escriure. I això ho dic per interès, és clar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic a punt d'inaugurar un premi al comentari més llarg i començaré per tu! Hehehe... no estic acostumat a això però he de confessar que m'agrada...

      Del que dius crec que el tema es mereixeria tot un estudi socio-patològic però crec que tens raó amb lo de la necessitat de comunicació i autoafirmació i que aquest desinterès interessat és un bon mecanisme per entrar-hi. Tampoc ho veig que als blocs es produeixi això tot i que sempre ens queda la temptació...

      I pel que fa al genoll doncs gràcies pel teu interès. Ara fa cinc setmanes i la veritat és que durant la major part del dia ni hi penso i això em sembla que és senyal de normalitat. Així que toco fusta però sembla que tot va pel bon camí.

      Me n'alegro de què hagis anat a parar al meu bloc. Jo també m'acosto als teus sovint... la culpa és de l'ull d'en Pons que està per tot arreu ;p Per cert, que estic esperant una resposta teva a un comentari que et vaig fer al penúltim llibre del Murakami... Aquí, a A CONTRATORRENT ja pots veure que sóc molt irregular: hi ha temporades que no paro i d'altres que desapareixo... com els torrents...

      Elimina
    2. La resposta al teu comentari, que no em va passar per alt, la tens, però a la ressenya d'Underground. No solc contestar comentaris en posts tan antics perquè no sé si la gent els tornarà a mirar, però si val la pena contesto allà on sí que ho puguin veure. Quan passis per allà ja t'ho miraràs.

      Ah, sobre comentaris llargs, depenen molt del que desperti el post en qüestió. Si no diu massa res, el comentari és curt, però m'agraden les reflexions i el teu donava per parlar-ne molt.

      Elimina
    3. Acabo de llegir la teva resposta del Murakami. Gràcies. Crec que els hauria de rellegir tots. Em sento molt còmode llegint-lo i em passa amb pocs autors. Però insisteixo en el de Kafka...

      Elimina
  2. Aquest post me'l vaig saltar en el seu dia però gràcies al post del Xexu l'he retrobat. Només venia a reivindicar que hi ha gent rara que si que escolta, i que no parla de les seves històries si no els hi pregunten, jo soc un d'ells, en serio, jo parlo poc de mi. Que si, que si, que en la vida real jo soc de poc parlar i soc molt més d'escoltar. Això no vol dir que al final després d'escoltar-los no pensi que la meva vida que no els hi he explicat sigui més interessant, perquè coi, soc el Pons, què hi pot haver més interessant? No cal que responguis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Reconfirmes la meva impressió, véns a dir-me que has retrobat aquest post, adulant-me ni que sigui d'amagat (i de passada al XeXu, qui ho havia de dir!) i acabes parlant de tu i de lo interessant que és la teva vida... ;-)

      A les persones importants sempre els responc, encara que sigui dient bajanades com aquesta...

      Per cert, ara em toca a mi, què gran el XeXu que fins i tot és capaç de fer reviure un post que feia mig any que estava criant malves...

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras