Interès desinteressat o desinterès interessat?

Aquesta història de l'artroscòpia amb extirpació inclosa de la banya del menisc intern m'ha fet replantejar la manera, alguna de les maneres, com ens relacionem amb els altres. No és que aquesta intervenció sigui greu i esperi que la gent s'acosti a portar-me flors o caixes de bombons, però hi ha reaccions que donen peu a alguna reflexió. En el meu cas a dues.

Situo el tema: als tres dies de l'operació surto pel poble a passejar amb les meves crosses. El camí fins a la plaça se'm fa llarg. I no només per la meva forma de caminar sinó per les diverses aturades atenent a veïns i veïnes que em demanen sobre el meu estat físic i la intervenció. Gent a qui agraeixo el seu interès desinteressat (acabo d'escriure un oxímoron?). Arribat a la plaça m'assec a absorbir el raigs càlids d'aquesta tardor estiuenca. Un conegut em pregunta per la cama embenada. Als vint segons de la meva resposta em comença a explicar una operació semblant que li van fer a ell i aquella recuperació eterna que mai s'acabava i que la cama no li va quedar mai igual... La idea era quedar-me una bona estona allà però ja no l'aguantava, així que em vaig aixecar i vaig fer el meu pelegrinatge de retorn. Què inoportú!, vaig pensar. 

Dos dies després, al migdia m'acosto a l'escola a recollir els nens per dinar plegats a casa. Una veïna que es belluga amb una espècie de moto-cadira-de-rodes, veient-me recolzat a les crosses, s'acosta i em pregunta pel meu genoll. Interès desinteressat, crec. Però passats els primers quinze segons em talla i comença tot un interrogatori: "On et van operar? A Sant Celoni!?! I qui et va operar? Bufa! Jo fa cinc anys vaig començar com tu amb una simple artroscòpia i ja veus com estic ara, que no puc ni fer dues passes sense les crosses". Mare de Déu, quin personal!

Dissabte per la tarda, relaxat i amb dues bosses de pèsols congelats sobre el genoll carregat, vaig recordar aquests dos moments. Quins ànims que dóna aquest tipus de gent, no? La nostra societat hauria de tenir incorporada aquella màxima de Tagore quan escrivia allò de "No cal dir tot el que es pensa, el que cal és pensar tot el que es diu". El meu parell de simpàtics interlocutors podien haver pensat per dins que això meu, ateses les seves pròpies experiències, anava per mal camí. D'acord. Però d'aquí a dir-ho... Amb aquests amics, qui necessita enemics!

Aquesta va ser la part més visceral de la qüestió ja que afectava directament, tot i que no les meves vísceres, sí les meves articulacions. Però després em va arribar la segona pregunta: "I a mi què m'importa la seva història?" Per què m'havien d'explicar les seves desgràcies? Si jo els hi explico el perquè vaig amb crosses és perquè m'ho demanen, però jo no els he preguntat res a ells. I aquí l'oxímoron pren sentit, en realitat no era un interès desinteressat, més aviat es tracta d'un desinterès interessat. Et pregunto què t'ha passat no perquè m'interessi realment -més aviat m'importa poc- sinó perquè vull explicar-te les meves desgràcies i el meu suposat interès és la porta d'entrada per fer-ho. Voilà!

Fet i fet, però, aquesta manera de reaccionar explicant les pròpies experiències davant d'una situació que algú ens fa arribar, és força recurrent que transcendeix l'àmbit de les malalties, accidents, defuncions i altres desgràcies. És curiós com tard o d'hora la majoria, conscientment o no, hi caiem de quatre potes: preguntem a un altre on ha marxat de vacances i abans que no ens contesti estem explicant les nostres com si fos l'altre qui ens ho ha demanat; algú ens ve a comentar el darrer llibre o l'última pel·lícula que ha llegit o vist i ens falta temps per explicar-li, tallant-lo gairebé sempre, els nostres; una amiga ens explica una situació problemàtica que ha viscut i mentre parla estem buscant en el fons dels nostres records una escena similar per poder dir-hi la nostra. I podríem seguir trobant exemples.

Tinc la percepció que no hi ha gaire gent que, veritablement, escolti amb interès desinteressat el que els vols explicar o el que elles mateixes t'han preguntat. Sembla més aviat que la pregunta, esdevinguda eina retòrica, sigui l'arma perfecta per autoconvidar-se a la festa.