 |
| Philomène Kolani |
* * * * *
Gualba, 20
d’abril, a les 20.04h.
Els primers
sentiments són dolorosos. Fa un mes estava nerviós, força intranquil. Però han
passat els dies i, veient com les coses s’anaven situant i encaixant, m’he anat
asserenant mica en mica. Ara he pujat al tren camí d’Hospitalet, per passar la
nit abans no agafi l’avió cap a Togo. He vist les carones de l’Aran i la
Sitina, la mirada serena de la Cris. I tot d’una se m’ha anat el món a baix.
Cada dia em costa més separar-me de vosaltres. Potser és tonteria, però no
m’importaria donar mitja volta. Però no ho faré, és clar. Em penediria tota la
vida d’haver fet un pas enrere. Sóc conscient que d’aquí a sis setmanes, de
tornada a casa, valoraré en tota la seva magnitud la separació que ara, tot
just arrencar, em corprèn.
Encara veig el
sol a l’horitzó aproximant-se als baixos perfils de les muntanyes de ponent. I
sé que la nit –ses hores baixes- m’estimula aquestes sensacions doloroses, de
la mateixa manera que ho ha fet la pluja i els dies núvols de les darreres
setmanes. Curiós, amant com sóc del fred i la pluja hivernals he notat com
aquests dies em canviava l’estat d’ànim segons el temps, deixant-me l’esguard
tens els dies que no veia el sol. Però tornarà a brillar el sol, i amb la
serotonina en alça recomençaré el nou dia i els sentiments dolorosos deixaran
pas als de felicitat.
Aeroport del
Prat. 21 d’abril. 7.45h
Estic relaxat.
Volar i els destins llunyans o desconeguts sempre desperten el cuquet aquell
que roman ajagut mig endormiscat en alguna part amagada del nostre cos. Però el
cuc segueix dormint. El dia es desperta suaument amb quatre núvols matinals que
no tapen la blavor del cel. Aquesta nit he descansat. Un bon sopar a casa la
mare, amb l’Anna, i una llarga sobretaula em van ajudar a descarregar qualsevol
ombra de nervis. Truco al Jordi per acomiadar-me. De matinada, un taxi passa a
recollir-me per casa i, oh, sorpresa, l’Anna decideix acompanyar-me
generosament fins a l’aeroport, oferint-me aquella pàtina de seguretat que
inspiren les persones viatjades. I en el seu cas, molt viatjades.
L’anècdota del
matí: la petita ronyonera que m’acompanya carregada, com un petit saquet
d’amulets, de les coses més properes, té un forat on, per dos cops i abans de
saber-ne de la seva existència, s’ha escolat una moneda de deu corones
noruegues que viatja amb mi des de fa més de 20 anys i que m’uneix, a través
d’un cafè amb llet imaginari més enllà de les muntanyes noruegues, amb la meva
estimada. Moneda recuperada, amb tot el que l’acompanya de sentiments i
records. Ens agafem a aquests petits símbols materials, efímers, com si ens
unís o ens fes més present l’altre. A l’altra butxaca de la ronyonera, la que
està sencera, viatja un petit Doraemon i un nan de la Blancaneus, manllevats paternalment
–convertit per uns instants en un lladre maldestre d’emocions infantils- de les
mones de Pasqua dels meus fills.
Segueixo
relaxat, crec. En breu ens cridaran per embarcar cap a Brussel·les.
8.45h. A
l’avió. Un hostès i una hostessa riuen animadament. Potser no es coneixien i
s’estan fent les presentacions. Potser és la forma que tenen d’expressar els
seus nervis perquè, em pregunto, es posen nerviosos els pilots i els hostessos
(i les)? Tota la vida volant, sense tocar de peus a terra. Fugen de la
realitat? Intenten transmetre dia sí dia també una sensació de serenor que sí,
asserena els clients, crec. Però i ells, s’ho creuen?
11.45h. Brussel·les.
Fent honor a la seva fama: gris i freda. Al moment d’aterrar dos cabirols
surten corrents per la pista. A l’avió, vol de menys de dues hores, vaig sol a
la classe business! La diferència amb els de darrere meu és que a mi
m’han regalat un diari i una xocolatina, i que la tela del meu reposacaps és
blava mentre que per la resta és vermella. Suposo que després d’haver-me
canviat el vol al darrer moment, m’han volgut compensar d’aquesta forma. Però
no et pensis, la distància entre seients és igual que per a la resta de mortals
i l’espècie d’empanadilla de truita
de patates –hauria de dir amb patates- i pebrot! també era igual pel que
he pogut ensumar. Ara fent temps pel següent embarcament i què millor que anar empollant les més de 400 espècies
potencials que es poden observar al nord de Togo! Per sort, en resto un bon
grapat que ja han marxat a estiuejar a Europa i que no tornaran fins a la
migració de tardor.
12.30h. Per tu
14.30h però a partir d’ara ja em bellugo en hora togolesa. Assegut al seient
14A. Finestra i bon espai pes estirar les cames. Comença la incursió africana.
I la immersió. La sala d’espera era plena d’africans, cosa òbvia doncs l’avió
va a Abidjan (Costa d’Ivori) i Lomé (Togo). Però compto fins a uns 50 blancs
que representen un 15-20% dels embarcats. M’ha sorprès i he començat a pensar
per quins motius viatgen cap allà. Hi ha tres petits grupets de cinc-set
persones que sembla que van de turisme i també algunes parelles. Uns quants,
els menys, van sols. Alguns se’ls veu amb soltura,
bregats en aquest tipus de viatges, o això crec. Alguns van de negoci,
intueixo. Al final m’he preguntat si n’hi hauria cap que anés al nord del país
(probabilitat baixa), a treballar en cooperació (més baixa) i amb la intenció
d’inventariar la fauna plomada (molt més baixa). Hi haurà dins l’avió cap altre
friki com jo?
Mentre l’avió
s’enlaira escolto “No te vayas” de Calexico, una cançó que comparteixo amb
la Cris i els nens i que m’ha semblat prou acord amb el moment que visc.
-----
És curiós.
Estic sobrevolant Barcelona d’on he sortit fa exactament set hores. Fets com
aquest em fan pensar en la irracionalitat de molts dels nostres sistemes de
transport de persones i mercaderies. Recordo un comentari que vaig llegir sobre
les gambes que es pesquen al mar del Nord, s’envien al Marroc per pelar i
d’allà a Polònia per empaquetar, i finalment les venen al port d’Hamburg, ben a
prop d’on es van pescar.
-----
Per la tele de
l’avió pots escollir entre unes vint pel·lícules i he triat, perquè no l’havia
vist, Lincoln. Un excel·lent treball de Daniel Day-Lewis que explica la
lluita política del president per aprovar una llei que aboleixi l’esclavatge.
De sobte he caigut en què estic sobrevolant el continent africà d’on van sortir
milions d’esclaus cap a les noves terres americanes. Una casualitat que ha
tancat un petit cercle en el meu cap.
-----
16.45h.
Sobrevolo Malí: Timbuktú, Mopti... Bells i durs records del passat. Duresa d’un
viatge en condicions complexes. Bellesa de terres trepitjades i de la bona gent
i de situacions d’àpats de brochettes pels carrers de Mopti, caminades
pel país Dogon, un vaixell pel Níger que no arriba mai o una nit a l’habitació
fúcsia d’un prostíbul a Segoú. I també records del present on l’Ousmane, amic
del meu fill, va viure part de la seva infantesa. Vas arribar de terres
llunyanes, dures com el sol i la sorra, belles com les roques i els somriures
malians, i ens els vas apropar, amb senzillesa, a la nostra petita Hobbitown.
-----
18.23h.
Comencem a baixar cap a Abidjan, on fem escala. Ens acostem a l’Equador i es fa
de nit abans. Anuncien 29ºC. Un cop aterrats, a l’escala que acosten a l’avió
es pot llegir Akwaba, benvinguts.
-----
Per bé o per
mal l’Àfrica subsahariana no emet contaminació lluminosa. No té res a veure
volar de nit pel cel ibèric o pel continent africà. Passem pobles sense llum,
ni tan sols es veuen fars de cotxes. Allà on hi ha llum aquesta és groga i mai
no es perd cap al cel. Serà per necessitat, serà per estalvi, però encara ens
queda molt per aprendre.
-----
19.25h. Més de
mitja hora aturats a Abidjan i mitja Àfrica ha entrat per la porta en forma
d’humitat calenta i d’humanitat, doncs una colla d’uns vint treballadors de
neteja han entrat en tromba amb bosses i aspiradores a netejar l’avió amb
nosaltres dins, perquè després de Lomé torna a Brussel·les. Vive l’Afrique!
A un togolès li
ha desaparegut l’Iphone i estem
aturats buscant-lo, intentant-lo trucar des d’altres mòbils sense èxit. Han
cridat fins i tot a la brigada de neteja que ja ha sortit de l’avió. L’home
s’ha quedat sense mòbil. És clar que si el deixes abandonat al seient...
-----
Malpensats! El
mòbil ha aparegut encaixat entre dos seients. Podem marxar!
-----
21.30h. Estem a
l’aeroport de Lomé. A l’autobús que ens porta des de l’avió a la terminal la
música africana es deixa sentir amb tota la seva força i decibels. No sé si
tenen cap altre autobús però ens estan embotint com a sardines.
-----
23.17h. Si
alguna cosa té Àfrica d’especial, una més, és la imprevisibilitat i la
improvisació. Arribat a l’aeroport -on m’han registrat la maleta fins que he
dit que treballava a la cooperació: “Église?” m’ha preguntat el poli.
Sí. Ok, avant- m’esperaven dos nois al vestíbul amb un rètol on es podia llegir
“IGNACIO” que he suposat que es referia a la meva persona. Un parell de
preguntes per assegurar-me d’on venien i m’he ficat al cotxe amb ells. Hem
acabat fent una cervesa de benvinguda amb tres col·legues més a la llum de la
lluna togolesa, que deu ser la mateixa que es veu des de Gualba, digo yo. I ara m’han deixat a l'habitació
perquè descansi, però amb una originalitat: si la idea era que demà descansava
a Lomé abans de marxar cap a Dapaong i Tami, resulta que m’han tret un bitllet
per d’aquí a sis hores. Descansaré el que pugui. M’acabo de fer una dutxa per
matar la xafogor que es respira. Benvingut a Togo.
Em sembla, Ignasi, que és l'escrit que traspua més sentiment dels que t'he llegit. M'ha arribat molt endins. Sort aquestes sis setmanes. Una abraçada.
ResponElimina