dijous, 25 d’abril de 2013

700 km en tretze hores de bus

La maleta ja està carregada...
Amb l’emoció, la calor i les capcinades en vol no he dormit gaire ni gaire bé. Abans de les cinc ja m’he llevat per fer una dutxa.

Amb puntualitat absoluta, puntualitat togolesa?, ha sortit l’autobús a les 6.30h cap a Dapaong. Perquè et situïs, Lomé està al sud, tocant el mar, i Dapaong al nord, a prop de Burkina Faso. A l’oest de Dapaong, a mitja hora de cotxe, està Tami. Unes 25 persones ens encabim dins un petit autobús –mes gran que els taxis compartits, això sí- per fer aquests 700 km que ens separen, unes 12 hores de trajecte si tot va bé. A l’autobús un blanc, moi même.

La meva companya de seient –jo m’he quedat amb mig i ella amb el seu i mig meu- una guapa togolesa, es quedarà a Sokodé, a mig camí del meu destí. Parlem poc però és molt agradable.

-----

Riu-te’n del pas de camions per la NII a Bàscara. Per aquí és força escandalós a la velocitat a la que autobusos i camions creuen els petits pobles del camí.

-----

El que em sorprèn més del que veig per la ruta: hi ha mesquites i esglèsies de tot tipus arreu... les mesquites guanyen (n’hi pot haver fins a tres en un poble petit); tota l’estona hi ha nens uniformats que van a o vénen de l’escola (no tenen un horari fixe?); pel camí: karités (d’on surt la famosa crema per a la pell i les arrugues), baobabs, termiters gegants...; i els mòbils: la fal·lera dels mòbils ha arribat a Togo i es repeteix el que fa uns anys vèiem per les nostres terres, els crits de la gent quan parl (que un es pregunta: els fa falta el mòbil?). Són mòbils petits i econòmics. Total, per com van les connexions...

-----

Petit inconvenient: amb les presses no he tingut temps de canviar euros en CFA, la moneda d’uns quants països africans. Quan fem parades la gent vol vendre’t menjar o beguda però no puc comprar res, no volen euros. Així que visc d’una ampolla d’aigua i d’un bocata de no sé què que m’han preparat a Lomé. I a racionar-ho. També he vist un lavabo (un pixòdrom) i no tenia com pagar-ho. Per sort el col·lega que vigilava s’ha enrollat i m’ha deixat canviar l’aigua de les olives de franc. Per la seva banda, la meva veïna, que ara ja ocupa un seient i tres quarts, no para de menjar i beure: ous, bunyols, algun tipus de farinetes que es beuen, aigua, coca-cola... Després, polida com sembla, fa una bosseta amb les restes, em demana que obri la finestra i cap enfora!

-----

10.30h S’acaba la bona carretera, bé, el bon asfalt. Ara hi ha forats per totes bandes. Però tranki que només falten vuit hores.

-----

Quan per la ràdio del bus no donen notícies ni informació sobre la genètica molecular dels mitocondris (te lo juro por Snoopy, y si no que se muera Mafalda) mitja hora de reportatge amb entrevistes!- una de les cançons del músic togolès que sona a tota òstia pels altaveus i que la meva veïna (convertida ja en apèndix del meu costat dret) canta sense perdre fil, diu algo així com “MEGACHICHOLA”. No sé què vol dir ni en quin idioma ho canta perquè en barreja uns quants, però em sembla que prefereixo ignorar-ho i passar aquesta trista pàgina.

-----

Companyes de viatge
A les togoleses, com a les polaques (ja en parlaré en un altre moment) els atreuen les rareses, el que se surt del comú. I si això vol dir que em dediquen més atenció –els homes m’ignoren- tampoc no m’he de fer el ranci, oi?

13.45h. Sokodé. La meva bonica –i una mica cotxina- companya s’acomiada. Però tinc nova companya.

Pel matí el sol estava a l’altre costat del cotxe i me n’he salvat. Ara la cosa canvia i el solarro ataca per la meva banda. No he estat prou hàbil ni ràpid per canviar de seient aprofitant la gent que baixava a Sokodé. Em consolo pensant en què ara obriran l’aire condicionat i que només falten quatre hores per arribar a Dapaong. Això està fet!

-----

Observat
21h. “Bienvenue à Tami” m’acaba de dir la Philomène. Ara sí, al final ja sóc a Tami, un dia abans del previst i després de més de tretze hores de bus amb un final infernal de bams i sots a la carretera. Entremig pluja que sembla que ha refrescat l’ambient.

He de dir que, exceptuant el seu sentit físic, m’he sentit molt còmode al bus. És cert que al principi he sigut el centre d’atenció però amb l’estona ja m’han començat a tractar com un igual i la gent, especialment les dones, m’explicaven coses.

A Dapaong m’esperava el germà Vicente, un vallisoletà afeccionat als ocells i m’ha presentat un altre germà, en Gregoire, un vietnamita. Aquests seran els meus companys d’àpats.

Per celebrar la meva arribada truita de patates, croquetes de peix i una birra. I de postre pinya, papaia i mangos.

1 comentari:

  1. Quin viatge! He aconseguit imaginar-me la teva companya de seient, com si estigués aquí mateix... el més xocant però, és la bossa de deixalles per la finestra. A Tami, fa vint anys eren pebrots (de tots colors)... com canvia el menú, oi?
    Mols i molts petons

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras