Un nou ocell a Togo

Togo té des d'aquest setembre una nova espècie d'au per afegir al seu llistat oficial. Es tracta d'un petit teixidor conegut com a teixidor menut de clatell rogenc (Sporopipes frontalis) que va ser detectat al Centre de Formació Rural de Tami (CFRT), al nord-oest del país, durant els seguiments ornitològics que es van realitzar dins el projecte "Vuela con Tami" de l'organització PROYDE amb qui col·laboro.

Aquest ocell, de la mida d'una cadernera, pertany a la família dels teixidors, caracteritzats per teixir un niu amb herbes, normalment amb entrada en forma de túnel. L'ocell té un disseny ben bonic, on les plomes del front i el pili són de color negre amb les puntes blanques, donant-li un aspecte pigallat. El clatell és rogenc i contrasta molt amb la resta del plomatge blanc i gris. No hi ha diferències entre els dos gèneres. Aquesta espècie es distribueix al llarg del Sahel, des de Mauritània fins a Etiòpia, tot i que hi ha una subespècie, lleugerament diferent, que es troba per Uganda, Kenya, Tanzània i Sudan del Sud. L'espècie havia estat observada a Benín, país veí de Togo, a una latitud inferior a la del CFRT, i això feia suposar que podria trobar-se al nord de Togo, però la seva presència no s'havia confirmat fins ara.

Sobre l'ànim i les seves connexions

Tinc la percepció, gairebé la seguretat, que de vegades ens ofeguem en gots d'aigua. Almenys jo. Diu el psicòleg Rafael Santandreu al seu llibre L'art de no amargar-se la vida que ho fem massa sovint i que ens costa molt relativitzar les coses. Explica que als seus pacients els demana que s'imaginin algunes de les pitjors situacions que poden patir com ara perdre la feina, que els deixi la parella o que perdin la casa. I els fa veure que malgrat els passi alguna d'aquestes coses, o diverses d'elles alhora, no es moriran d'això i, fins i tot, que poden sentir-se útils en la nova situació i ser feliços. D'alguna manera ens ve a dir que tot està en com percebem les coses, les entomem i som capaços de relativitzar-les per donar-lis el valor que realment tenen.

Aquest començament em serveix d'introducció per comentar-te una petita anècdota, estúpida en la distància, que he patit aquí, a Tami. Dic patir perquè en realitat ho he viscut d'aquesta manera.

El plaer de dormir tapat amb llençol

Mascle d'Euplectes franciscanus dalt d'una tija de sorgo vermell

A Tami també es pot dormir amb llençol. I a més tot està de color verd. Aquest no és el Tami que jo coneixia d’anteriors ocasions. A l’estació seca no saps on posar-te per la nit. Fa encara no mig any vaig escriure en aquest bloc el meu somni de “penjat de quatre fils” on, suposadament, dormia suspès a l’aire sense tocar res amb el meu cos per tal que no notés cap escalfor de tan insoportable que es feia. Però ara és l’estació plujosa. Final d’estació, és cert, però encara cauen pluges i l’aire resfresca considerablement per la nit de manera que les temperatures baixen fins a prop dels 20ºC i amb el corrent d’aire que anuncia la propera tempesta dona gust tapar-se amb el llençol. No sabia que això era possible a Tami!

Sensibilització, potser sí, potser no

Si bé la tasca de seguiment d’ocells a Tami és el principal objectiu d’aquest projecte per tal de poder comprendre la riquesa de biodiversitat que hi ha dins aquesta petita finca, també és cert que un altre dels objectius no menor és el de sensibilitzar la població local sobre la conservació de la natura.

Ja durant la primera estada vaig fer una presentació en una escola de secundària de Dapaong, i també vaig fer una cosa similar aquí, a Tami, entre els stagiaires que s’estan formant. En aquesta actual estada, parlant amb la gent de PROYDE de Madrid, que és l’ONG vinculada a La Salle que financia el projecte i que m’han esperonat a tirar-lo endavant, vam veure que una millor forma d’arribar a la població, més que anant a cap escola, seria donar una classe en els cursos de formació del professorat. El contacte el tenen amb la Federació d’Escoles Cristianes, que al nord de Togo, es cohesionen al voltant de la ciutat de Dapaong. Així que, arribat a començament de curs, podria trobar els professors abans i compartir amb ells algunes idees del projecte. Després ells s’encarregarien, si ho creien convenient, de replicar el treball amb els seus alumnes. O sigui, que tindria un efecte de major abast que la simple visita a una escola.

Impressions...

Em va costar arribar a Tami. Comptant que vaig sortir dimarts 13 de Barcelona i que vaig ficar el primer peu al Centre el dissabte 17... Podria haver arribat abans, si els astres s’haguessin posicionat sobre el tema. I potser ho van intentar, vés a saber. Però el cas és que disposar del visat en regla em va suposar un dia més del que esperava i això va fer que endarrerís la meva sortida de Lomé. Clar que divendres ja ho tenia tot coll avall quan de bon matí ja havien ficat la meva maleta al portaequipatges de l’autobús que m’havia de dur a Dapaong. 

L'autobús en reparació...

Aquest cop, igual que vaig fer a la tornada del meu anterior viatge, vaig agafar un de la companyia E.TRA.B que, per qui no ho sap, és la millor companyia d’autobusos del país. Abans es viatjava amb La Poste, o sigui, amb l’autobús de correus que té l’inconvenient de fer moltes parades pel mig del camí ja que ha de repartir sacs de correu diversos. També l’he agafat un parell de cops i el camí es fa llarg, molt llarg. Així que E.TRA.B. Em toca davant de tot. No m’agrada perquè el perill el veus en tot moment. Si viatges en un seient perdut de l’autobús no t’assabentes de les bestieses que fa el conductor –adelantaments amb línia contínua, en plena corba sense visibilitat, amb cotxes o motos de cara,...- si te la fots, te la fots i ja està, però no has patit durant el viatge. Però quan vas davant no treus els ulls de la carretera. Per sort el conductor tampoc. Clar que fa tretze hores seguides, amb dos petits descansos de poc més de 20 minuts!

D'aeroports i submissions

He pogut descansar. Estem dins la segona estació de pluges de l'any de Lomé -al nord només n'hi ha una- i els núvols no deixen entrar gaire rajos solars. Fa "caloret" -ella en deu tenir molt més si és que no s'ha quedat glaçada veient la poca cordialitat dels seus amics peperos- però en tot cas gens sofocant. 

Aeroport del Prat, cap a Tami de nou

Aeroport de Barcelona. De nou camí cap a Togo on espero dormir aquesta nit i continuar viatge cap al nord fins a Tami, on estaré un mes en aquesta tercera estada seguint la biodiversitat d'ocells i fent el treball de sensibilització que sigui capaç. Un projecte que es va iniciar la primavera de 2013 i que aquest any està visquent la seva continuïtat. Si no saps de què va això pots fer una ullada al bloc: cercant "togo" et sortiran les entrades dels anteriors viatges. Serà un plaer saber-te a l'altre costat del satèl.lit però tingues paciència si no escric sovint o no puc penjar imatges. Salut!

Parctematització sense fronteres

Aquest dimarts al vespre, una colla de turistes alemanys feien una flash mob o mobilització espontània pels carrers de Platja d'Aro simulant que eren un grup de fans que perseguien algun famós i van provocar el pànic entre altres turistes, molts d'ells francesos i belgues hipersensibilitzats pels esdeveniments que darrerament havien viscut als seus països, que van creure que els crits i les corredisses responien a un atemptat terrorista. El 5 de juliol es va donar a conèixer la nova aplicació per a mòbils anomenada Pokémon go, que permet capturar Pokémons virtuals que apareixen en el món real, activitat convertida en febre per a molts malalts d'arreu del món. Benvinguts a la parctematització sense fronteres!

Dobles

No t'ha passat mai que algú se t'acosta, et saluda efusivament i, veient la teva cara d'estupefacció, s'acaba enretirant murmurant un: "Perdó, crec que m'he confós de persona"? O potser eres tu qui estava a l'altre costat: vas veure algú conegut, t'hi vas atansar i, adonant-te que no era qui et pensaves, vas mirar darrere seu com si anessis a saludar algú altre intentant així dissimular el teu error? O només vas fer una aixecada de celles? Potser un somriure? Tal vegada un lleuger moviment de cap, però sempre indicant que coneixies aquella persona a qui t'adreçaves? No t'has trobat amb algú que t'ha somrigut, t'ha sonat conegut, li has tornat el somriure i, no havent-vos dit res més, has acabat pensant que en realitat no el coneixies? O potser sí que el coneixies? És només que s'assemblava a algú conegut o era el mateix conegut?

Fer un Vueling

Per a determinades accions, especialment si són pífies sonades, és un costum força recent indicar de tal o qual persona que "ha fet un..." i damunt aquests punts es posa el nom d'una persona coneguda justament perquè acostuma a fer aquella mateixa acció que ara pretens ridiculitzar. M'explico amb un exemple: l'altre dia, parlant amb el meu fill, em vaig embarbussar amb les paraules i vaig acabar dient: "És que té un fort molt gust". Seguint la conya que va córrer sobre l'actual president espanyol amb aquell "Muchas tardes y buenas gracias" -m'importa poc si el vídeo és manipulat perquè n'ha fet moltes altres de semblants- li vaig dir a l'Aran: "Ara acabo de fer un Rajoy". Ens va agafar un bon atac de riure del que no podíem parar... Un segon exemple també viscut enmig d'un sopar entre amics, coneguts i saludats: tres estàvem xerrant plegats, es va acostar un quart i un dels meus interlocutors, immediatament, "va fer un Brexit"; o sigui que es va aixecar de la taula i se'n va anar perquè no tenia gaires ganes de compartir amb el nouvingut. Va ser bastant més discret que els anglesos, però.

Neil Young, la banda sonora de la meva vida

Aquest estiu l'he estrenat gaudint d'un regal excepcional: el concert que Neil Young va oferir al Poble Espanyol. Gràcies a la generositat de l'Anna, la meva germana, vaig viure el que, amb gran probabilitat, és el millor concert que s'ha fet a les darreres dècades. No ho dic jo, que al cap i a la fi sóc barbamec en qüestions de concerts i espectacles diversos, sinó la majoria de crítics que hi han escrit. I més enllà d'ells. En Xavi, bregat des de l'adolescència a passejar-se per places d'arreu per gaudir dels millors músics i bandes rockeres des dels vuitanta endavant, afirmava entusiasmat que el del dilluns estava entre els cinc millors de les dotzenes de concerts als que havia assistit mai. La Cristina, qui ha hagut d'aguantar amb estoïcisme i un punt de curiositat llargs viatges en cotxe i tardes de casa amb la música de Neil Young de fons o, encara més, en primer pla, es preguntava pel gran magnetisme d'aquesta figura musical que, amb aparent paradoxa, no feia esforços per contactar amb el públic, sense aproximar-s'hi amb cap senyera o bufanda del Barça embolicada, ni cap crit a l'estil "Bona nit, Barcelona", però en cap moment caient amb el quasi-bordisme d'altres mites tipus Bob Dylan. El magnetisme hi era perquè aquest enorme músic i cantautor canadenc de setanta anys es va entregar totalment al públic, -així és com hi va contactar i no amb cap frase feta o gracieta- fent un recital antològic. Li robo aquest qualificatiu al músic Àlex Torío qui també hi era segons explicava l'endemà per ràdio. L'Àlex parlava d'antològic més enllà del sentit de què tot el que va fer va ser destacable, anant a l'accepció d'entendre el concert com un repàs a la seva carrera, des de la seva vessant més acústica i acollidora a la fortalesa i rotunditat de l'electricitat més punyent.

Penjat de quatre fils

Ha passat una setmana des què vaig deixar Togo. Abans de marxar de Tami havia començat a preparar aquesta entrada que es va quedar en esborrany però que he volgut recuperar. I no em volia esperar gaire més perquè la distància física i temporal acabarien fent-la desaparèixer sense més. És curiós com en tan pocs dies la ment oblida o desvirtua i els sentits deixen de percebre el que durant dies t'ha afectat i has viscut. En el meu cas tinc la virtut, i al mateix temps la dissort, de traslladar-me molt ràpidament entre ambients, fins i tot tan extrems com els que he viscut aquestes darreres setmanes. Normalment em costa marxar de casa, més si es tracta d'un viatge com aquest amb distància temporal, física i cultural inclosa. Els dies abans acostumo a notar-me nerviós, a plantejar-me si calia engrescar-me ara en aquesta moguda. Els nervis se'm passen quan arribo a l'aeroport per agafar el vol. Mentalment, deixo d'estar a casa i començo a entrar dins el món togolès que m'acollirà els propers dies. Les pors i els dubtes es converteixen en reptes o bé en certeses, però ja no en preocupacions, aquest intentar viure les infinites vides que s'obren al davant però que al final només són una com expressava Steinbeck a El raïm de la ira. I em passa igual quan torno: un cop arribat dimarts passat a l'aeroport de Lomé el meu cap ja va activar els mecanismes per preparar la tornada a casa (les rentadores, els dinars i les extraescolars de l'endemà també hi van col·laborar).