Sentir-se refugiat per una estona

No diré que m'he sentit com un refugiat atrapat en qualsevol frontera europea però sí que he estat una bona estona pensant en ells, empatitzant-hi, i entenent part del seus sentiments i de les seves pors. No vull frivolitzar amb el tema, no és el meu estil, però el tarannà de certs poders militars, policials i administratius m'ha fet tenir-los presents i sentir-me una mica refugiat. I això que només ha durat una hora!

Es tracta del tema del visat. Quan arribes a Togo pots fer el visat d'estada temporal al mateix aeroport. De fet, és obligat fer-lo si vols entrar, o el portes fet d'abans. A l'aeroport et costa 10.000 CFA (uns 15€). La policia d'aquí et tracta força despectivament, perquè són conscients de l'autoritat que tenen. Així que amb un gest de mà, amb moviment ràpid de dits -entre el polze i l'índex-, t'indiquen que afluixis la mosca. Ni una paraula pel mig. Després et diuen que t'esperis, un dels esports més sagrats d'aquest país... I quan li surt dels nassos treu un feix de passaports i comença a dir noms i si tens sort et toca el teu més o menys aviat, o t'has d'esperar (seguim fent esport) sense xistar a la tanda següent.

Togo, vint-i-tres anys després...

Ara m'ha vingut al cap aquell diàleg d'Aterriza como puedas -sempre l'he vist en castellà- en què el protagonista, ex-pilot, està assegut dins l'avió, suant de mala manera i tremolant abans de l'enlairament. Al seu costat, la dona d'edat avançada li pregunta "¿Nervioso?" "Sí", respon ell amarat de suor i tremolors. "¿Es la primera vez?" demana la padrina. "No. He estado nervioso muchas veces".

Hibernació

Fa unes quantes setmanes vaig començar la hibernació. Si més no aquella que s'expressa en veu alta per manifestar el que ja fa massa temps havia esdevingut evidència silenciada. No sé si va arribar amb el fred ni tan sols si té a veure amb la climatologia. Només sé que havia d'entrar a la cova, sense gaires sorolls ni escarafalls. No sento res que valgui la pena ser dit ni escoltat. Tampoc no anhelo visitar la teva cova per conèixer de les teves inquietuds ni dels teus sabers malgrat que sempre m'han seduït per suggeridores i reconfortants. Necessito, així ho crec o així crec creure-ho, enroscar-me i deixar la ment en blanc. Però m'he sabut poc educat i gens mereixedor del teu record retirant-me sense dir-te que no diré i que tampoc no t'escoltaré. Ja em perdonaràs. No em preguntis quan acabarà la hibernació: qüestió de dies, potser de tota una eternitat. Al capdavall, però, sempre arriba el desgel i l'aigua flueix de nou per revifar l'herba desmaiada. 

Hibernar. Gràcies pel silenci. Ajusto la porta.

50 anys de records: 18 til I Die

Grup de COU del col·legi Tecla Sala de L'Hospitalet, 1983-1984

El baby boom dels anys seixanta va tenir algunes repercussions de les quals jo en sóc un efecte tant pel que va suposar de bo com pel que no ho és tant. Els nascuts sota el símbol del cavall xinès, concretament els de 1966, som fills d'aquesta època, marcats i seduïts pel temps que ens va tocar viure. I l'any que ve celebrarem el mig segle d'existència. Cinquanta voltes al sol, un llarg viatge que fa només un segle suposava l'esperança de vida mitjana d'una persona en néixer. Però els temps han canviat i no es tracta de córrer, que com a casa enlloc! Sigui com sigui, aquest proper any serà singular en la meva vida i en la dels meus coetanis per això de creuar una significativa frontera sense retorn.

Tami a Fòrum Altaïr el proper 27 d'octubre

Com ja et deus haver fixat, darrerament he destacat a la columna de l'esquerra del bloc diferents temes relacionats amb Tami, a Togo, on vaig estar treballant fa dos anys dins un projecte de biodiversitat i desenvolupament. Aquí hi trobaràs fotografies d'ocells i de gent d'allà i també l'informe que es va elaborar amb els resultats i reflexions a l'entorn de la meva estada. (Si no vols llegir l'informe sencer sempre pots descarregar-te el resum que es va publicar la revista Quercus). També pots accedir al propi bloc a les vivències més personals que vaig tenir accedint a través del cercador escrivint la paraula "Togo", o bé anant al localitzador d'entrades i començant des de l'abril de 2013, amb l'entrada "Togo, vint anys després" i seguint al llarg dels mesos de maig i juny.

Visca Martorelles!

Està clar que ens queda molt per aprendre -a mi segur- i que cada dia és una oportunitat nova (o un conjunt d'elles) que ens brinda el present per encarar el futur d'una millor forma. I el que ens serveix a escala personal -a mi segur- té la seva extrapolació quan augmentes la perspectiva i saltes d'allò més particular a l'àmbit públic, per exemple a escala municipal.

Font: ent.cat

Aquest cap de setmana he pogut fullejar l'edició del Vallès Oriental del periòdic El 9 Nou, de 28 de setembre. A la pàgina 17 apareixia una gran taula sobre la recollida selectiva de residus a tots els pobles del Vallès Oriental. Les dades, procedents de l'Agència de Residus de Catalunya, mostraven l'evolució que sobre aquest tema havien experimentat els diferents municipis, comparant els anys 2004 i 2014. Es pot veure, per exemple, com tots els municipis han incrementat el percentatge de recollida selectiva respecte de la recollida municipal -un fet altament positiu per al medi ambient i l'estalvi- però aquest s'ha fet de forma molt diferenciada segons municipis. Així, mentre que Bigues i Riells només ha experimentat una pujada del 2%, -d'un 35,42% ha passat a un 37,46%- hi ha hagut municipis on aquests increments han estat molt significatius. Com a més destacat es troba el de Martorelles, on el percentatge de recollida selectiva respecte la total municipal ha pujat un 55,57% passant d'un discret 22,74% el 2004 a un esplèndid 78,31% el 2014. He dit discret el de 2004? Bé, encara hi ha un parell de municipis que al 2014 tenen valors inferiors a aquest 22,74% que he adjectivat com a discret. 

"We've totally screwed up"

"L'hem cagat ben cagada". Aquesta és una de les traduccions més acceptades pels mitjans de comunicació en relació a l'escàndol de frau protagonitzat per Volkswagen, el major fabricant de cotxes europeu. La frase la va pronunciar Michael Horn, el cap d'aquesta empresa a la secció dels Estats Units, en una aparició de disculpa (val la pena fer una ullada a la declaració íntegra, una cosa sorprenent a escala ibèrica). 

Per si no saps de què va aquest escàndol, es tracta d'un software instal·lat a més d'onze milions de vehicles (segons reconeix la pròpia empresa) que detecta si el vehicle està en funcionament normal o si està sent inspeccionat. En aquest segons cas, el programa informàtic activa que els filtres del cotxe funcionin per reduir les emissions de gasos contaminants per sota dels barems màxims permesos segons les normatives ambientals. En aquestes condicions la potència del cotxe i les seves prestacions queden reduïdes, però l'usuari no ho nota ja que s'està fent la revisió del vehicle. I el cotxe passa satisfactòriament la inspecció quant als nivells d'emissions contaminants. Quan el sistema detecta que el cotxe ja no està essent inspeccionat sinó que circula de forma normal, el software anul·la aquests filtres de manera que el cotxe recupera tota la seva potència i serveis però a costa d'incrementar les seves emissions contaminants entre 10 i 40 cops més del permès. L'Agència de Protecció Ambiental (EPA) dels Estats Units ha descobert el frau i l'escàndol ha esdevingut mundial.

Evidències poc evidents

Impression, soleil levant (Claude Monet)

Un dia fred d'hivern de fa una colla d'anys, la primera albada em va trobar creuant el pont del tren d'Hospitalet camí del barri de Pubilla Cases, on donava classes de ciències. Al mig del pont vaig mirar a l'horitzó i vaig veure com naixia el dia amb un sol ben rodó i vermell. Il·lús o il·lusionat em vaig aturar per rebre aquelles primeres glopades de calor. I vaig caure del cavall! En aquell moment se'm va fer present aquella evidència racional de ser un insignificant -per petit- ésser viu, de peu a la superfície d'un planeta d'aigua i roca que estava intentant escalfar-se amb la calor que arribava d'un estel de mitjana edat, a l'entorn del que girava a 150.000 milions de quilòmetres de distància. Tants anys estudiant-ho i explicant-ho i aquell dia en vaig prendre consciència vital! 

Fisherman's Blues (The Waterboys) i Josep Maria Alpiste

Nota introductòria: m'he adonat que quan escric una entrada musical hi ha menys visites al bloc, i ho entenc perquè imagino que rebaixa les expectatives d'alguns tot i que suposo que també puja les d'altres. Però no acostumo a posar música perquè sí, sense més. Normalment és l'element que acompanya alguna història, reflexió o anècdota. El cas d'avui també ho és i molt particularment. Per això et convido, una vegada més, a què el llegeixis fins al final.

* * * * *

Ens hi vam atrevir. No ho teníem del tot clar però l'havíem vist tocant el violí en un festival escolar i vam pensar: per què no demanar-li? Total, com a molt obtindríem un no i, potser seria una decepció però en cap cas res greu. Els antecedents? Ah, sí, gairebé m'oblidava."

A Gualba hi ha una banda de música rock. Són molt bons, els Motherfucker (també localitzables a Facebook): tres germans, un cosí i un amic. Els seus pares ja tocaven plegats anys enrere. Interpreten rock de tots els temps i fan bolos aquí i allà. Des de fa uns quants anys són habituals a la Festa Major d'estiu de Gualba. A la de 2012 ens van convidar al Xavi i a mi, aleshores Duet 66, per si volíem fer un parell de temes amb ells. I clar, ràpidament vam dir que sí. Això d'actuar davant tantes persones impressiona tant per la por escènica -subidón d'adrenalina inclòs- com perquè et deixa petja ben endins durant molt de temps. La qüestió era, quins dos temes proposem? De seguida ens vam posar d'acord en què Dead Flowers dels The Rolling Stones seria un d'ells. El segon tema era una proposta bastant més agosarada. 

"Het regent in Texel". Waitin' on a Sunny Day (Bruce Springsteen)

Avui plou a Texel. Avui plou en aquesta illa del nord dels Països Baixos on hem vingut a passar uns dies de vacances. Em plantejo si hi ha motius per queixar-se de què plogui quan estem de vacances. Sí, portem molts mesos preparant aquests dies de descans, des del febrer. Però ja se sap que a final d'estiu, al nord d'Europa, no t'escapes fàcilment dels ruixats. De fet, fa dues setmanes que viatgem i ens queden encara uns dies per tornar a casa. No em puc queixar. Sabent-ho hem vingut amb els Gore-Tex i les seves imitacions preparats, però malgrat tot ens costa acceptar un dia passat d'aigua. Segurament perquè amb els nens es fa més difícil gestionar el dia. Però veus la gent del país, acostumats com estan, que segueix bellugant-se mentre tu t'amagues.

Desvestint i malbaratant

C-35 al seu pas per Sant Celoni. Foto: www.naciodigital.cat

Des de fa tres setmanes dóna gust circular amb cotxe per la carretera autonòmica C-35 en el tram que va entre Sant Celoni i la rotonda de Gualba. L'asfalt, tot nou i ben aplanat, fa de bon conduir. Sembla preparat a consciència per resistir el pas dels milers de cotxes i camions que, diàriament, circulen pel seu damunt, especialment encarat a suportar les tensions dels materials que pateixen les gelades hivernals. D'aquí a un temps, això ja se sap, tornarem a veure com apareixen sots diversos per a patiment d'esmorteïdors i discos intervertebrals, però de moment en gaudirem una temporada.

El futur a les cartes, cosa de bruixes!

Aquest dissabte passat va ser festa grossa a Gualba. Encara falten dues setmanes per a la festa major d'estiu però el primer dia d'agost es va destacar per la nova edició de la Fira de Bruixes. Aquí s'han aplegat desenes de firaires venent des de bruixes decoratives fins a penjolls, bolets, embotits, formatges, dolços i tot un seguit de coses més o menys properes o allunyades del món de les bruixes. El número de visitants, a falta de versions oficials, es deu comptar per uns quants milers, potser dos, potser tres, no ho sé. Tot i que es pot caure en la massificació i en l'ofegament del propi esdeveniment per mort d'èxit, això caldrà anar-ho veient en futures edicions, però aniria bé que no es pretengui créixer més per evitar cremar el recurs i incrementar el malestar al poble. 

De fet, suposo que està bé que un cop a l'any els quatre gats que som aquí veiem aquest moviment que no provoca, ara com ara, grans inconvenients. A banda dels propis paradistes, està clar que hi ha un benefici directe per a la mitja dotzena de bars i restaurants del poble. Poc més per a la resta, més enllà de participar de l'espectacle i de la festa. Cal dir que l'ajuntament ha fet una bona tasca per acomodar els centenars de cotxes que han arribat al poble, habilitant zones diverses amb aquesta finalitat, totes elles amb personal organitzant la massiva arribada de vehicles. Es tracta d'un dels reptes més importants cara a la festa ja que de la percepció que s'emportin els visitants en depèn la seva continuïtat en properes edicions. Potser caldria treballar una mica més l'aspecte de recollida de residus posant-hi papereres més grans per absorbir tanta deixalla generada, però suposo que ja es tindrà en compte cara a noves fires.